El pavelló Mies van der Rohe de Barcelona, amb la instal·lació “Never demolish”, d’Ilka i Andreas Ruby, ret homenatge al Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea-Premi Mies van der Rohe 2019 (UE Mies). Fins el 16 de desembre, la intervenció exposa al pavelló un espai domèstic que s’inspira en els 530 habitatges transformats pels arquitectes Lacaton & Vassal, Frédéric Druot i Christophe Hutin al Grand Parc Bordeaux, a Bordeus (França).

Els anys seixanta i setanta, per atendre la necessitat urgent d’habitatge social, es van construir blocs de pisos a gran escala a moltes ciutats. Cinquanta anys més tard, molts estan deteriorats i es consideren desfasats i fracassats urbanísticament. L’obra del Grand Parc Bordeaux és una reforma innovadora per a la rehabilitació social i física d’aquells grans blocs de pisos que avui ja no estan en condicions. Va ser premiada perquè millorava radicalment l’espai i la qualitat de vida dels ocupants i perquè optimitzava el cost de vida econòmic i ambiental.

El macroprojecte va consistir en l’ampliació frontal gairebé quatre metres d’uns edificis que eren a punt de ser enderrocats, mitjançant una nova façana de vidre feta de mòduls prefabricats, que ofereix múltiples possibilitats als habitants dels pisos. Els nous espais són una mena de galeries o jardins d’hivern que ofereixen més espai a cada apartament, més llum natural i més mobilitat. A més a més, la façana de vidre afegida millora el rendiment energètic dels edificis.

Transformació de 530 habitatges de Lacaton & Vassal a Bordeus. © Philippe Ruault, via EU Mies.

També s’hi han fet noves sales d’accés i nous jardins de manera que la reforma modernitza i humanitza tota la infrastructura i l’espai dels voltants. En cap cas, perquè no calia, no es van fer modificacions a l’estructura ni a les escales. L’obra es va fer sense haver de desallotjar els inquilins.

“La primera acció de sostenibilitat –explica l’arquitecta Anne Lacation– és no enderrocar allò que no ha arribat a la fi de la vida.” “Es tracta de fer bons habitatges a un preu raonable amb solucions molt simples i directes”, afirma l’arquitecte Jean-Philippe Vassal. En aquest vídeo, que s’exhibeix a l’exposició, els arquitectes, el promotor i els inquilins expliquen el projecte i mostren els avantatges que els ha reportat la transformació dels edificis.

Abans tenien cinquanta metres quadrats per un apartament de dues habitacions. Avui han guanyat el doble. Per les despeses de demolició i construcció d’un sol pis, se n’han pogut transformar i millorar tres. A més, s’hi ha afegit un ascensor exterior i els interiors gairebé ni s’han tocat. Els usos que els inquilins han donat als nous espais-galeria són de moltes menes, a gust del consumidor. Des de salons menjadors fins a hivernacles o estudis d’art.

Per als inquilins, les noves galeries de vidre són una obertura a la llum i a les vistes de la ciutat de Bordeus. Han millorat climàticament i energèticament. Als terrats, seguint la vella idea dels terrats mediterranis, han construït apartaments addicionals per a habitatges, tallers o hivernacles. La nova construcció, explica una de les inquilines, dóna la sensació de viure en un vaixell, amb el cel i la llum per tots costats.

Interior d’una galeria. © Philippe Ruault, via EU Mies.

“Això es podria fer a molts llocs –diu un dels arquitectes–, a Espanya, França, Polònia… Els projectes serien diferents, la gent i el clima també serien diferents, però la generositat i la radicalitat de fer el màxim amb el mínim pressupost es pot fer a tot arreu. És interessant de disposar de poc pressupost perquè per força t’obliga a pensar.”

Segons el jurat del Premi Mies van der Rohe, “el projecte desafia la decadència dels habitatges europeus construïts a partir del període de postguerra i utilitza mitjans mínims per a aconseguir un efecte màxim. En compte d’enderrocar, la qual cosa implica emprar una gran quantitat d’energia, el client va comprendre i va donar suport als avantatges de transformar els tres edificis existents. Això ha millorat la vida de les persones sense subestimar la vida anterior, tot omplint el nou volum de poesia perquè funciona sobre la base que les persones entenen l’espai i en conseqüència en fan ús de maneres molt diferents”.

Arquitectura per a una societat més sana i igualitària

Vivim en societats com més va més polaritzades, en les quals creix la desigualtat i la injustícia social, la fragmentació, la divisió i l’enfrontament social. Es desfà el ciment social. Cal una millora radical i més humana de les infrastructures socials per a afavorir la vida col·lectiva, per a regenerar la convivència social, per a construir una societat més igualitària.

L’arquitectura i l’urbanisme són clau en aquesta regeneració social perquè poden crear espais on la gent es trobi i descobreixi noves relacions socials i de solidaritat, que enforteixin la comunitat i construeixin capital social. El remei per a reconstruir un teixit social força destruït demana de valorar molt més i repensar infrastructures socials, com ara biblioteques, parcs i jardins públics, mercats de carrer, horts urbans, piscines, poliesportius, universitats, llibreries, centres comercials, etc.

En essència, aquesta és la tesi que exposa el sociòleg i investigador d’estudis urbans nord-americà Eric Klinenberg (Chicago, 1970) a Palacios del pueblo. Políticas para una sociedad más igualitaria (Capitan Swing). Klinenberg és professor de la Universitat de Nova York, on dirigeix l’Institut del Coneixement Públic, i editor de la revista Public Culture. Els seus estudis han rebut molts premis acadèmics. Klinenberg és un pensador social important i les seves tesis han interessat molts estudiosos i professionals.

L’arquitecte italià Renzo Piano descriu la feina de Klinenberg amb aquestes paraules: “Llegir-lo és una experiència increïble. Com a arquitecte conec molt bé la importància de construir llocs cívics: sales de concerts, biblioteques, museus, universitats, parcs públics, tots els llocs oberts i accessibles on la gent pugui reunir-se i compartir experiències. Crear bons llocs per a les persones és essencial, i això ho comparteixo amb Klinenberg. Tots dos creiem que la bellesa, aquesta mena de bellesa, pot salvar el món.”

Aspecte de l’exposició al pavelló Mies van der Rohe (fotografia: Anna Mas).

Amb un estil molt amè, farcit de testimonis, històries quotidianes i exemples viscuts i investigats arreu del món, de Chicago a Singapur, l’autor va exposant la tesi a partir dels seus estudis d’investigació, que contrasta sobre el terreny amb intervencions arquitectòniques i urbanístiques d’arreu del món i informes oficials o treballs d’uns altres pensadors i científics.

En uns temps en què les relacions socials estan marcades per la desigualtat i les esquerdes socials són cada dia més profundes i condemnen molts ciutadans (pobres, minories, vells, nens, drogoaddictes…) a la solitud o a l’aïllament, Klinenberg defensa que és imprescindible de crear espais públics adequats a les mancances de la gent i de la societat per a encarar un futur d’incertesa. Les infrastructures socials reforçaran la democràcia i el sentiment de pertànyer a una comunitat.

Les lliçons d’una onada de calor

Del 14 al 20 de juliol de 1995, la ciutat de Chicago va viure una insòlita i letal onada de calor. Hi van morir 739 persones. Eric Klinenberg, afectat pel fenomen com tots els ciutadans, va decidir d’investigar aquella onada i els seus efectes com a tesi doctoral universitària. El llibre Heat Wave: A Social Autopsy of Disaster in Chicago (University of Chicago Press, 2002), relat i anàlisi d’aquell fenomen, s’ha convertit en un referent dels estudis sociològics urbans.

L’autor va observar que la mortalitat de l’onada de calor tenia una relació molt estreta amb la segregació i la desigualtat. Vuit barris, dels deu amb més morts, eren d’afro-americans amb focus de pobresa i violència, on la gent gran corria el risc d’aïllar-se, tancar-se a casa i morir abandonats durant l’onada de calor. No obstant això, també va observar que alguns dels barris amb menys mortalitat també eren d’afro-americans i també eren marcats per la pobresa i la delinqüència. Fins i tot, havien resistit més bé que els barris més benestants de la ciutat. Aquí hi havia l’enigma a resoldre.

Quan va concloure la investigació havia descobert que els barris pobres que havien resistit més bé tenien una infrastructura social més bona que posava els fonaments dels espais físics públics i de les organitzacions que estimulaven les relacions entre els veïns. Calia resoldre una pregunta que fins aquell moment els científics no havien considerat prou important: Quines són les condicions dels llocs on vivim que incrementen la probabilitat que la gent desenvolupi relacions sòlides o de suport mutu i quines propicien que la gent es vagi aïllant fins a quedar-se sola?

La societat nord-americana cada dia és més fragmentada i desigual. L’1% de la població ingressa la major part dels guanys del país i els salaris del 80% s’han estancat o han disminuït. La qualitat dels serveis públics i les infrastructures s’han deteriorat. Les discrepàncies socials, ideològiques, racials i de gènere han augmentat durant el nefast mandat de Donald Trump. El malestar social és una bomba de rellotgeria.

Eric Klinenberg, com a sociòleg, n’està molt preocupat. A les solucions evidents –com ara el creixement econòmic, el repartiment equitatiu dels beneficis econòmics col·lectius, el foment de l’associacionisme veïnal, el millorament de la seguretat i de la vida pública– els falta una peça: millorar la infrastructura social. O crear-la. És a dir, construir espais on es pugui reunir tota mena de gent és la millor manera, segons ell, de reparar les societats fracturades en què vivim.

Contra la solitud i l’aïllament social

A causa de la pandèmia s’ha popularitzat el concepte de distància social. A més, arreu del món, els rics es protegeixen dels pobres en urbanitzacions vigilades per guàrdies de seguretat. Els països rics construeixen murs físics i legals per impedir les immigracions polítiques i econòmiques. Una part del jovent s’aïlla cercant refugi i amistats a les pantalles dels dispositius digitals. Molts programes nord-americans d’ajuda social en realitat marginen la població negra i llatina o immigrant. Tot contribueix a la formació de guetos, violència i mort.

Si no s’inverteix a construir infrastructura social moderna i humana, la geografia urbana es deteriora. I amb ella, explica l’autor, les relacions de la gent que passa menys temps en espais públics i es tanca a casa on se sent més segura. Les xarxes veïnals s’afebleixen, augmenta la delinqüència, la gent gran i els malalts s’aïllen progressivament, els joves s’enganxen a les drogues i augmenten les morts per sobredosi, creix la desconfiança i disminueix la participació ciutadana.

Amb rigor sociològic i exposant els exemples més diversos d’arreu del món, Eric Klinenberg identifica les formes bàsiques d’infrastructura social que cal potenciar. També demostra els efectes concrets de cohesió i millora social i humana que aporta a la comunitat cada infrastructura, siguin biblioteques públiques, siguin instal·lacions esportives comunitàries, àrees per a l’ús vital i relacional dels drogoaddictes, parcs infantils o solucions urbanístiques i socials per a combatre els efectes del canvi climàtic.

Plànol de la transformació dels habitatges. © Lacaton & Vassal, via EU Mies.

L’autor no estalvia crítiques documentades a l’esperit de Silicon Valley, a Facebook i Google, a qui titlla d’hipòcrites. Malgrat les immenses fortunes que tenen aquests empresaris, beneficiaris d’una tecnologia desenvolupada del govern (internet) i d’una infrastructura de comunicacions que rep subvencions de fons públic, ben pocs han donat suport a un element essencial: la biblioteca, la institució principal que promou l’alfabetització i facilita l’accés a internet a tots aquells que no tenen possibilitat de connectar-s’hi.

D’aquest estudi es desprèn que avui és fonamental de dissenyar i construir projectes que contribueixin a modernitzar i actualitzar la idea dels “palaus del poble”. El primer a fer servir el concepte va ser el filantrop capitalista Andrew Carnegie, per a descriure les vora 2.800 grans biblioteques que va construir arreu del món. Era un milionari explotador i repressor dels obrers. El segon, Ióssif Stalin, per a definir el metro de Moscou i els habitatges i clubs socials que va fer construir per als treballadors. Ara qui recupera el concepte és el sociòleg Eric Klinenberg que, ben al contrari de la virtualitat que sembla voler imposar-se, ens urgeix a revalorar i redissenyar, si cal, els espais físics reals de relació humana per a reconstruir la societat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.