14.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.03.2021 - 21:51
Avui surt a la venda el llibre Les hores greus, escrit pel president Quim Torra. És un relat punyent basat en el dietari que el president de la Generalitat escrivia cada dia durant el seu confinament a la Casa dels Canonges, en els pitjors moments de la crisi de la covid.
El llibre és directe i franc. Molt sincer. Quim Torra escriu bé, de fet escriu molt bé, però allò que impressiona del llibre és el contingut. En el pitjor moment de la història contemporània, al capdavant de la Generalitat, hi ha una persona no contaminada pels vicis de la política professional i que per tant no es podia mirar tot allò que passava des del càlcul polític, sinó gairebé des del carrer.
I amb la seua mirada s’aprecia la confusió, el desconcert que segurament tindríem tots els qui no som polítics en veient com a la cúpula formal de la societat es té més cura de la pròpia canongia que no pas de la vida i el benestar de la gent. Torra ho explica de manera molt metòdica, tant que hauria d’empènyer a la reflexió col·lectiva. Hi rep, moltíssim, Pedro Sánchez. Hi rep el vice-president, i aviat president, Aragonès. Hi rep la consellera de Salut. Hi reben els sindicats i la patronal. Hi rebem els mitjans. Hi rep el seu partit, Junts –i això no és de cap manera un detall anecdòtic.
Torra, en definitiva, hi explica coses que, efectivament, no sol dir un president. Sobre el funcionament intern d’aquesta gran màquina que és la Generalitat, però també sobre ell mateix. I quant a això sobta constatar que de seguida s’ha començat a fer rodar una perversa bola mediàtica a partir d’algunes de les coses que hi diu. Que si plorava, que si es va trencar, que si parlava amb un psicòleg… El FAQS de TV3 de dissabte va tenir alguns moments molt lamentables i truculents respecte d’això. Que, tanmateix i paradoxalment, refermaven i posaven en relleu la crua veritat que Torra explica en aquest volum: que hi ha, en aquest cas a Catalunya, un sistema de poder tancat, professionalitzat, que refusa que la gent tinga criteri propi, personalitat, que sospita de tothom qui vinga de fora del sottogoverno i que necessita ridiculitzar i impedir l’exercici de la política per no professionals.
I no crec que siga qüestió ni tan sols de discutir si Torra ha estat un bon president o no. Comparat amb qui? I, a partir de quines circumstàncies? I lluitant amb quines limitacions? Perquè quan explica, si ho voleu de manera càndida, el seu desconcert personal en veure que li lleven el dret de ser diputat els mateixos que hores abans l’havien abraçat en públic i li havien dit que sempre li farien costat perquè continuàs essent-ho, l’única pregunta raonable és: i qui no se n’estranyaria, d’això? Costa també d’entendre com alguns veuen impotència política en el gest d’adreçar-se a la patronal i els sindicats a demanar-los un acord perquè la gent es quedàs en casa, vist que no hi havia cap altra manera d’aconseguir-ho, perquè la via política era impossible. I vist, sobretot, que a ningú d’allà dins no semblava importar-li massa el preu en morts d’aquella decisió. A mi aquell gest, fet sense calcular riscs, em sembla més aviat constància i generositat, avantposar els interessos generals a tota la resta. I si de cas diria que qui hauria de passar vergonya serien la patronal i els sindicats.
I encara sobta més, moltíssim més, que s’oblide que tot allò que ell proposava des del primer minut i li fou negat –i encara fent grans escarafalls i ridiculitzant i deshumanitzant la seua figura– ho ha acabat assumint tothom amb el pas del temps, però sempre massa tard i havent causat molts morts. El primer gran xoc polític, per exemple, aquell confinament de Catalunya que Torra va demanar el 13 de març de 2020, Pedro Sánchez el va acabar implantant el 25 d’octubre. Sí, el mateix Pedro Sánchez que havia respost a la demanda inicial dient aquella estupidesa que el virus no entenia en fronteres. Ara, la qüestió és que el 13 de març al Principat hi havia 6 morts i el 25 d’octubre, 13.819. I qui n’ha de respondre, d’això? Qui l’encertava però no li deixaven fer allò que era evident que calia fer i qui s’equivocava perquè no volia fer allò que tocava?
El pas del president Torra per la Generalitat ha servit per a deixar clar, i lamentablement ell n’és l’exemple vivent i ho pot explicar millor que ningú, que l’autonomia no serveix, perquè ja no és capaç de garantir el benestar dels ciutadans. I que la dependència de Catalunya –ep! i del País Valencià, i de les Illes, i de qui siga– respecte d’Espanya és el principal problema que tenim com a societat. També perquè ens contamina dels seus vicis i les seues maneres de fer i governar. La prova és que la gestió de la pandèmia pel govern espanyol no és que haja estat inepta, és que ha estat directament criminal. I que la barra i la irresponsabilitat dels dirigents polítics espanyols ha estat increïble, inaudita –vegeu aquest vídeo i riureu i tot. Però també hi ha hagut mala gestió de les comunitats autònomes, especialment del seu encarcarat i fossilitzat sistema burocràtic. I molt especialment, molt perquè ací no es pot sentir orgull de cap manera, en el cas de la Generalitat de Catalunya.
Però ara resultarà que el problema és que l’home que pilotava formalment allò i veia com se li moria la gent d’hora en hora sense poder fer-hi res d’allò que sabia que calia fer, s’adonà que la Generalitat és un ens inoperant o tingué el gest humà de plorar d’amagat –perquè mai no va plorar el públic, conscient del seu paper institucional. O que explique com va patir en veient que l’enganyaven tots. I és aquest el problema o el problema és que uns, el govern espanyol, li robaven les competències i jugaven a la política amb les vides de la gent; que uns altres, mitjans i jutges el perseguien cada dia sotmetent-lo a un escarn constant; que els socis de govern eren tan rematadament deslleials com ho van ser; i que els del seu propi partit, no li donaven el suport que necessitava en moments clau?
Diuen que aquesta setmana serà, sembla, decisiva per a formar un nou govern de la Generalitat. I tot fa pensar que, pel vot de la ciutadania però també per les decisions polítiques dels partits, ens trobarem que al capdavant del govern de la Generalitat hi haurà precisament les persones que van merèixer els elogis públics del secretari d’estat per a les Administracions Territorials, del PP, Roberto Bermúdez de Castro, per “haver col·laborat activament” en la implantació del 155 als departaments de la Generalitat “sense tenir l’obligació de fer-ho”. I ara encaixeu també ací el perquè d’aquest esport tan poc innocent d’atacar Quim Torra.
Totes les administracions espanyoles, i les seues autonomies ho són, estan farcides de “professionals” que hi viuen allà com a una bombolla i viuen molt millor del que viurien si s’hagueren de guanyar la vida en qualsevol altre lloc. Aquesta gent tenen molts por d’aquells que accedeixen a càrrecs polítics d’importància i que provenen de qualsevol activitat. És a dir, que es guanyen la vida bé fora de la “política”. El president Torra, n’és un exemple, com ho és el president Puigdemont, la presidenta del Parlament, Laura Borràs o en Joan Canadell. Sistemàticament, contra aquests, els “professionals” reaccionaran amb molta hostilitat. La hostilitat dels incompetents, al meu parer.