Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Antoni Abad, com a president de l’organització empresarial Cecot, s’ha convertit en una de les principals referències de l’empresariat català. El lideratge d’Abad al capdavant d’aquesta organització s’ha caracteritzat per la desinhibició a l’hora d’encarar el debat sobiranista i per haver plantat cara a l’estil fora d’època de Foment de Treball. Això ha estat a punt de costar-li l’expulsió d’aquesta organització, però, alhora, l’ha situat com el candidat definitiu per a transformar-la en les pròximes eleccions. Abad ha sabut canalitzar el malestar de l’empresariat català pel maltractament del govern espanyol, però el seu discurs va molt més enllà.

La Cecot és una organització empresarial pro-independència?
—Nosaltres no hem pres cap posició pro- independència ni antiindependència.

Però la gent la considera pro-independentista.
—Des de la Cecot represento molts empresaris que pensen de maneres diferents. Ara, hem aconseguit que a la Cecot puguem parlar de tot, i d’això també. A la tardor del 2012 vam fer una enquesta i el 98% dels empresaris van dir que no podíem continuar com fins en aquell moment i vam exposar quines alternatives hi havia. La que va tenir més adeptes va ser la de creació de noves estructures d’estat, que va quedar una mica per sobre del 50%.

I com es va arribar a crear aquesta consciència?
—Els països que van bé ens expliquen que la societat política i empresarial parlen contínuament, amb discreció, i es posen d’acord sobre prioritats, calendaris i a fer el seguiment. Junts prenen més bones decisions. A Espanya no es dialoga des de la transició i ara paguem aquesta anomalia. La societat política ens continua mirant a la societat empresarial per sobre de l’espatlla i això porta males dinàmiques i a un cert deteriorament de la democràcia. I afecta la competitivitat de país. Què això continuï així ens fa sentir incòmodes.

Les empreses petites són més partidàries de la independència que no les grans?
—L’enquesta que comentava també ens va desfer aquella caricatura que l’empresari que té una empresa petita és el pro-independència. Doncs no, la dimensió de l’empresa no hi té cap paper diferenciador. El fet que va marcar més la resposta de les empreses va ser on tenien els mercats. Això vol dir que, com més internacionalitzada és l’empresa, menys la preocupa que el futur pugui ser amb noves estructures d’estat o no. Tots pensen que s’hi adaptaran. Tothom s’hi adaptarà.

Si el 2012 vau arribar a aquesta conclusió ara que ja som al 2017, com ho veieu?
—Veus que continua fallant el diàleg. Saps que el problema de l’economia espanyola és la falta de qualitat de la democràcia. I d’això, ens en ressentim molt els empresaris. Un cas molt clar és el corredor mediterrani. Avui els empresaris d’Almeria, Múrcia o València –que últimament estan tan actius– ens plantegem si demanem responsabilitats als governs, que no han volgut prendre mai unes decisions que tindrien unes conseqüències tan positives en termes d’activitat econòmica i que repercutirien en un benestar col·lectiu.

La història del corredor és molt frustrant?
—Quan falla el diàleg d’una manera tan clamorosa, quan falla el sentit comú, hem de començar a exigir, perquè els recursos són nostres. No podem aguantar aquest punt d’irracionalitat i falta de diàleg. Als empresaris ens interessa un país que tingui la persona al centre. No hi ha res millor que tenir persones cultes, persones formades, amb criteri propi. Per a nosaltres és un dels tres punts principals: la formació de les persones, els seus valors i les seves actituds. Això és el que fa diferents els països i volem que sigui primera prioritat. I ens atrevim a dir més: el nivell de baixa comprensió lectura, d’abandonament escolar o de fracàs escolar en aquest país no és per atzar.

Què us va semblar la visita d’en Rajoy?
—Ens va semblar que sens dubte hi havíem d’anar a escoltar-lo i sobre el que va explicar em sembla que no la va encertar gaire. Som a la primavera del 2017 i després d’anys d’incompliments de promeses, de calendaris, de…. ens ve a fer un discurs una mica de to imperial: ‘Espera’t que vinc i us ho explico.’ I tornen a aparèixer aquestes maneres de fer que com a empresaris hem acumulat durant tants anys en la llista del pol negatiu. Si vol que això tingui cap recorregut, llavors ha de convidar-nos a seure a la taula. Seguem el govern, el govern d’aquí i els empresaris i ens posem d’acord com prioritzem, com en fem el seguiment i a partir d’aquí tornem a prendre decisions. Si hagués parlat amb ell li hauria dit: això només se t’aguantarà si canvies la manera de gestionar i de fer política. I això ens podria engranar a tots. Però és difícil de pensar que canviarà res. Els empresaris de Cecot sabem que aquesta posició nostra de posar-nos a la taula i parlar és moderna. És el que fan els altres països i és molt fàcil de fer. La voluntat de voler. En canvi, a ells, sembla que els faci por de negociar i parlar. Els empresaris hi som per a seure a la taula i per a anar a peu d’obra.

Però ni a la taula ni a peu d’obra.
—Falla la raonabilitat i el sentit comú.

En aquests cinc anys tot ha empitjorat?
—En política ha empitjorat. Els empresaris, amb molt d’encert, ens hem refugiat en les nostres empreses i ens hem dedicat a fer empresa, malgrat no tenir les coses que ens podien fer avançar molt.

I si el sí guanya el referèndum?
—Que guanyés el referèndum voldria dir que hem estat capaços de plantejar una pregunta. Anar-la a votar ens semblaria a tots imprescindible. Si fem la pregunta haurem guanyat tots. Després ja veurem qui guanya. Per raonabilitat, pensis el que pensis, arriba un punt que allò que compta és quin nivell de democràcia tenim.

Durant la campanya del 9-N, el govern espanyol va intentar espantar amb l’economia?
—Aquí hi ha molt soroll promogut per pocs. Aquí ningú no trencarà res. Ni lligams familiars, ni relacions empresarials, perquè tot això funciona amb el cap i no pas amb els budells. Amb la radicalitat de budells no es va enlloc. La solució avui majoritàriament és la de fem la pregunta i posem arguments. El discurs de l’odi o de la por té pèssimes conseqüències. Hem de fomentar bones actituds.

En una república catalana tot seria diferent?
—Sí, i tant! S’hauria d’entendre que les persones físiques i jurídiques contribuïm i, per tant, junts prenem més bones decisions. El que no sigui això és extemporani, és caduc. És molt diferent tributar que contribuir. Pensa que hi ha empresaris espanyols que em diuen que si marxem per fer-ho bé, és a dir, per canviar aquesta manera de funcionar, vindran a Catalunya.

La pipa de la pau que vau fumar amb Foment fa poc, després de setmanes de tensió, quins ingredients tenia? Gairebé us expulsen…
—Jo continuo no fumant i, per tant, puc dir que no em vaig fumar res per signar un acord que tranquil·litza i que permet de poder treballar amb normalitat. En cap moment no vam deixar de treballar conjuntament. Foment és la unió lliure de moltes associacions de base que ens sembla que necessitem una representació a la cúpula. El paper principal de Foment és ser punt de trobada i fer aquestes funcions de cúpula amb capacitat d’influència per a poder traslladar les nostres inquietuds.

No és la imatge que es té d’aquesta institució.
—Es pot fer Foment de dalt a baix, però, fundacionalment, i ho diu l’article 1, la manera de treballar i d’estructurar-se en governança és de baix cap amunt; per tant, és de confederació.

I ara com són les relacions?
—Cecot no ha deixat de ser mai lleial a Foment perquè en forma part lliurement. Nosaltres som Foment. El 2016, malgrat el que va passar, no hem deixat de fer aportacions i algunes de molt importants. En seria un exemple el document per a crear un nou model de formació professional, on el centre sigui la persona i l’empresa. Foment ha fet seu aquest model, que també ha acabat essent en bona mesura el del llibre blanc de la CEOE. Aquest recorregut és la manera com s’han de produir les relacions.

Però el fet que va irritar Foment va ser el sopar de la Nit de l’Empresari que Cecot va organitzar a Barcelona?
—Val més que no en parlem més, d’això. A tots ens sembla poc edificant i gens sòlid i inexplicable que se’ns pogués expulsar perquè s’havia fet un sopar.

Voleu dir que el tornareu a organitzar?
—El fet de venir a Barcelona no ha estat mai per a molestar Foment, sinó per les ganes que la Nit de l’Empresari tingui més projecció. En el discurs d’aquella nit projectem les nostres propostes i ambicions i és evident que Barcelona és un bon lloc per a fer-ho. No som els únics membres que fem una cosa així. Però això, feliçment, s’ha superat i podem dir que ens trobem en una altra fase.

I us presentareu a les eleccions per a presidir Foment?
—Ara no toca parlar d’això, però que quedi clar que no volem suplantar Foment, volem transformar-lo. I això vol dir que sigui més influent i proper als neguits de l’empresariat català.

Doncs canviem de qüestió. Un dels temes que més us preocupa és la formació. Per què?
—Entre les empreses del Vallès tenim unes sessions d’intercanvi i, quan les fem, sempre queda clar que la formació és la preocupació cabdal. Que en aquests moments no engrani l’oferta i demanda ens sembla un problema molt greu. Parlo de formació, però també d’actituds i valors. Hi ha feines molt bàsiques que a vegades no queden cobertes perquè la qüestió de l’actitud encara és més transcendent. Què hem de fer amb tanta gent que té uns perfils molt complicats per a trobar feina? Estem preocupats per una cosa: qui fa el discurs ‘Espavila’t o serà complicat’? Els primers que ho haurien d’explicar són els pares o les mares.

I no ho fan?
—Vull dir que els hem d’explicar que s’espavilin. Des de fa moltes dècades hi ha un paternalisme que pot ser interessant però que no funciona quan comença en certa manera a anul·lar la persona amb un ‘no pateixis, no tinguis criteri, algú ja proveirà per a tu’. Fa la sensació que busquem persones molt influïbles, que siguin més clientelars. Per una banda, tenim unes generacions que són les més formades que mai no havíem tingut, amb una empenta i ganes d’assumir els riscos, que s’han format a fora i que lideraran amb una manera de pensar molt diferent, però al costat hi veig un gran gruix que no està preparat i que ens dóna aquestes taxes de fracàs i abandonament escolar que ens posen a la cua d’Europa. I aquí no tota la responsabilitat és del govern.

De qui és, doncs?
—També ho és del sector educatiu i dels pares i mares. Juntament amb el govern, tots són actors molt importants. Això que no tinguem clar que la vida és esforçar-se i que part del teu futur te’l jugues quan ets petit estudiant no és bo. Al final, de vegades tens la sensació que alguns abusen de la ignorància de les persones. Hi ha res més greu que, en comptes de fer créixer les persones amb autonomia pròpia i capacitació, es faci tot el contrari? No som en un cercle virtuós on s’expliquen les coses tal com són.

Hem de ser conscients que, de segons quins perfils de capacitació, no hi ha prou joves formats. Durant aquests anys tan durs, això de tirar endavant el futur sense formació o formació permanent era un miratge. En aquest país havia estat compatible guanyar molts diners i no tenir formació. Això ara no s’aguanta. Hem de posar-hi responsabilitat i decidir quin país volem.

Però la crisi ha deixat gent molt qualificada fora de joc.
—Jo crec que pocs.

Sobretot s’ha cremat una generació que és la que ja viu pitjor que els seus pares.
—Mireu, aquest cap de setmana una empresa catalana dedicada a la tecnologia vol ampliar la plantilla amb 100 persones i no les troba. Potser hem de fer esforços perquè oferta i demanda s’ajustin més. En aquests moments hi ha disfuncions, i si no treballes d’allò que has estudiat però treballes ja és un pas.

A vegades sembla que la gent hagi de donar les gràcies per tenir una feina.
—Les gràcies, si de cas, te les has de donar a tu perquè defenses el teu futur. Serà un futur en què l’aptitud sumarà i l’actitud multiplicarà.

Però els empresaris també tenen responsabilitat en la precarització laboral, que és un fet en determinats sectors.
—Des de l’òptica del Vallès, on la indústria són les essències, us dic que indústria i precarietat laboral no han lligat mai. Durant aquests anys tan complicats per a molts empresaris el desafiament ha estat mantenir l’equip i retenir talent. Encara que l’empresa es fes petita, s’han volgut mantenir les persones més qualificades i més sacrificades al projecte. Els projectes han de ser compartits. Sempre ha estat la prioritat, a la indústria. És cert que en algunes feines concretes hi ha una precarització que no s’entén.

En els serveis?
—En segons quins serveis, sens dubte. Amb la precarització no es pot construir res de bo. També us dic una altra cosa: tampoc no ens trobaran defensant l’economia no declarada. Un altre gran problema de l’economia espanyola és el gran nivell d’economia no declarada que hi ha. I això ho denunciem moltíssim. No ho defensarem mai. I si tornem a la precarització també a vegades s’ha de dir que no i animem a dir que no.

Hi ha molta gent que no es pot permetre de dir que no encara que les condicions no siguin dignes.
—Segurament, però s’hauria de poder dir que no. No es pot abusar de les persones. A l’hora d’oferir una feina hi ha d’haver dignitat, sensatesa i bona intenció. Els que pensem en la persona en primer lloc creiem que segons quines situacions no han de poder passar, però per una altra banda també hi ha aspectes com l’antiguitat, la seguretat, que han de canviar… Hem de posar més risc en les nostres vides. No tantes seguretats i una mica més de compromís amb el projecte comú. Tampoc no volem el talent sense principis.

Ara no hi ha tantes empreses familiars com abans?
—Crec que no. Reempresa, que és un programa de compra-venda d’empreses familiars que hem organitzat en l’àmbit de tot Catalunya, van tancar el 2016 amb més de 400 operacions, més d’una per dia natural. La corba de creixement és molt espectacular. Això vol dir que hi ha moltes persones que veuen en Reempresa l’oportunitat de continuar creixent i d’agafar risc. I si mirem les dades generals del programa resulta que en aquests moments tenim més reemprenedors que no pas cedents.

Moltes petites empreses també se senten aclaparades per l’administració i no únicament per l’espanyola, sinó també per la catalana
—Sí, van carregant d’obligacions només els qui estem censats. Hem de veure com ho corregim, això. La competitivitat d’un país no és només el resultat del que aporten els autònoms, les empreses petites i les grans. També hi hem de sumar el que fa o deixa de fer el sector públic. Si les administracions són àgils o no, si tenim una legislació no rebuscada i que no canvia cada cinc minuts, si s’incorpora el principi d’eficiència i si es premia la bona gestió pública.

Ho farem bé?
—Per què ho hem de fer malament?

A vegades sembla que ens mirem molt el melic.
—Hi ha el risc de fer-ho malament però ho hem de fer bé. Tenim bons referents per a saber cap a on hem d’anar. Si la ideologia mana sobre la raonabilitat de les decisions, llavors començarem a construir coses febles. Us reitero que els protagonistes som les persones i hem de tenir clar que el desafiament que se’ns presenta és un al·licient, un estímul. I això no conjuga gens bé amb paternalisme, ni amb no esforçar-se, ni amb ser positiu. Tots tenim obligació d’aportar alguna cosa. Si això ho entenem anirem bé. I si no som agosarats pot ser que els empresaris avancem per l’esquerra. Molts no s’ho imaginen, però aquests són els vectors de modernitat.

Què voleu dir?
—Quan el discurs polític és de ‘espera’t que ja et solucionarem les coses’, a nosaltres no ens hi trobaran. Per solucionar les coses s’han de tenir recursos i això vol dir primer competitivitat i després cohesió social. Sense competitivitat per a generar no podrem atendre les necessitats.

Potser la cosa més lògica és que vagin paral·lels.
—Es clar que hi aniran, però si no ho fem així donem una imatge d’un estat màgic.

De quin? Del nou o vell?
—Del que sigui, però no pot ser un estat màgic. Si tot ho deleguem, l’estat de benestar farà fallida. A més, nosaltres volem parlar de societat de benestar i no d’estat del benestar. No caiguem en la temptació de tornar a reverenciar a l’estat. Diem societat perquè ens sentim orgullosos del que hi aportem. Les aportacions les fem nosaltres i si s’endeuten també ens ho carreguen a la nostra esquena. Diguem-ho, les coses que són d’aquesta manera. El pacte ha de ser de la societat amb ella mateixa i que ho assumim.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.