Ana Garrido era directora de l’àrea de Joventut de l’Ajuntament de Boadilla del Monte (Madrid) i el 2007 va començar a veure-hi moviments irregulars. Va decidir de no callar i denunciar la situació. Allò que de primer semblaven irregularitats al seu municipi ha acabat destapant la trama Gürtel. Uns fets que li han canviat la vida. ‘Les vides dels denunciants de corrupció semblen una pel·lícula de terror’, diu. Garrido explica que la gran majoria viuen un assetjament constant. Ja ens va explicar la seva història fa dos anys. Ara hi tornem a conversar per analitzar les primeres sentències del cas Gürtel.

‘L’oposició s’havia d’haver pronunciat amb més contundència contra la corrupció del Partit Popular’, diu. Garrido és crítica amb els polítics, reclama una llei d’urgència per a protegir els denunciants de corrupció i assegura que si no s’ha fet és per manca de voluntat política. Però també deixa clar que no creu que hi hagi ningú intocable, i que per sort allà on no arriben els polítics la societat s’ha organitzat. Recomana que si hi ha ningú que tingui un cas per a denunciar, el denunciï en l’anonimat, que no hagi de patir com ella. Per això, creu que la millor alternativa són les bústies anònimes organitzades per plataformes com Xnet.

Semblava que no arribaria, però ja han sortit les primeres sentències del cas Gürtel…
—La veritat és que ha estat com la història interminable. Semblava que no arribaria mai, aquest moment.

Com les valoreu?
—Tenint en compte els instruments que tenen els jutges per a fer justícia, en línies generals, la valoro satisfactòriament. Encara que crec que les lleis no són ben fetes i no penalitzen com caldria delictes com la prevaricació o malversació de fons. A més, cal tenir en compte que alguns d’aquests delictes ja han prescrit. I quan la justícia és tan lenta ja no és tan justa. A més, segons el meu punt de vista, no hi són tots els que hi han de ser.

Hi ha gent intocable?
—No hi ha gent intocable, hi ha gent més difícil de condemnar. Però és molt probable que ens sorprenguem i d’aquí a un temps aquelles persones que pensàvem que eren intocables, com Rajoy, Esperanza Aguirre o Aznar, no ho siguin. Ara no s’han pogut provar indicis per a encausar-los, però jo confio que amb el temps, si hi ha prou indicis, els jutges i els fiscals de corrupció actuaran en conseqüència.

Però són molt protegits?
—És clar: no són intocables, però hi ha una maquinària i les lleis són com són. Jo sóc de les que penso que la justícia no és igual per a tots. No s’aplica amb la mateixa contundència. Hi ha persones que ocupen el poder que tenen prou eines per a posar bastons a les rodes als jutges i fiscals. Cal no oblidar que les lleis les fan ells o que són ells qui donen els indults. Encara més, per això existeixen els aforaments. Precisament, la gran majoria d’indults d’aquests últims anys s’han concedit a persones del Partit Popular implicades en casos de corrupció. Per això us dic: podem fer-ne una valoració positiva, però ara resta veure el recorregut que tindrà després. Haurem de veure si aquests condemnats tenen tracte de favor. Però del moment que han estat condemnats ja s’ha fet una mica de justícia, encara que la condemna no sigui proporcional. Això és molt important, perquè fa molt de temps que a la ciutadania li donen el missatge que aquí no passa res si robes diners públics. Ara la sentència és un indici d’esperança. Aquí no s’hi val tot.

Vau començar a investigar perquè vèieu irregularitats en el vostre batlle. Us podíeu imaginar tot això que vindria després?
—Quan vaig començar a investigar pensava que era un cas que només afectava el meu municipi, però en el moment que vaig presentar la denúncia ja era conscient que era una trama organitzada de gran magnitud. Hi va haver dos periodistes d’investigació que em van fer obrir els ulls. Naturalment, no sabia ni que es deia ‘trama Gürtel’ ni que ja hi havia oberta una investigació del jutge Garzón. Però quan em citen a declarar davant la fiscalia d’anticorrupció ja era conscient de què passava. No de tot, perquè hi havia personatges que no coneixia. Però no em va sorprendre que fos una trama d’àmbit espanyol.

Era inimaginable que això pogués acabar fent que el Partit Popular perdés la presidència del govern espanyol?
—Si us sóc sincera, pensava que això passaria molt abans. Esperava una dimissió. Però tenint en compte que és un partit condemnat per corrupció, lògicament no els quedava cap més alternativa que el president del govern que presideix aquest partit dimitís.

No va dimitir…
—Efectivament, se’n va anar per la moció de censura.

La moció hauria hagut d’arribar abans? Ja hi havia prou proves de la corrupció del Partit Popular abans de la sentència….
—No sóc política, però sí que crec que l’oposició hauria pogut prendre mesures fa molts anys. Potser no una moció de censura, però sí que s’havien d’haver pronunciat amb més contundència contra la corrupció del Partit Popular. Han tardat massa. Com a ciutadana crec que el Partit Popular havia d’haver assumit la seva responsabilitat, però l’oposició també. I és que, encara que no hi hagués una sentència en ferm, hi ha una responsabilitat política que havien d’haver assumit molt abans. Hi havia prou proves que ho acreditaven.

La sentència és clara sobre això. I condemna el Partit Popular, però ells sembla que no vulguin assumir aquesta responsabilitat. Cal una neteja dins el PP?
—No crec que ells tinguin cap intenció de regeneració. Aquests últims anys, per molt que diguin que han estat a disposició de la justícia, hem vist contínuament notícies que demostren el contrari. No crec que vulguin fer cap neteja, la corrupció al Partit Popular ja hi és instaurada de fa molts anys. Una altra cosa és que es pugui demostrar o no. Falta molt per a investigar i per a descobrir. S’ha de veure si persones tan importants com Esperanza Aguirre o Rajoy acaben essent investigats o encausats.

Aquestes sentències tornen a fer sortir la corrupció als mitjans. Potser una oportunitat perquè canviïn les lleis, de manera que defensin més els denunciants de la corrupció?
—S’ha de fer de seguida. Cada vegada hi ha més casos de denunciats de la corrupció represaliats, assetjats… A ells els trenquen la vida. El meu cas, tot i ser més conegut, no significa que sigui el més dolorós. Hi ha molts casos que no han sortit a la llum, perquè són més petits. El meu ha tingut molta repercussió perquè parlàvem d’una trama estatal.

Per això us heu organitzat i aquest diumenge els denunciants us manifestareu davant el congrés espanyol a Madrid.
—La situació que vivim nosaltres és terrible, és de manual. És igual que denunciïs un partit o un altre. De fet, en la concentració que farem aquesta setmana davant el congrés, hi participarem denunciants de corrupció de signes polítics diversos. La gran majoria no tenim res a veure amb la política. Som persones que ens hem trobat en aquesta situació i hem dit no a la corrupció. Hem actuat en conseqüència i això ens ha causat un calvari.

Fa molt de temps que demaneu una llei que protegeixi el denunciant…
—Molt. Ciutadans va impulsar la llei de protecció del denunciant dins la llei òmnibus. Una llei que des del meu punt de vista té moltes deficiències i no acaba protegint el denunciant, però seria un primer pas. Inicialment semblava que hi havia acord, però va molt lenta. Aquesta llei hauria pogut sortir molt abans, ho haurien pogut fer amb caràcter d’urgència. Ens van fer creure que això era alguna cosa prioritària.

És urgent d’aprovar-la…
—És que si no fos per nosaltres aquestes condemnes no existirien. No dic que en siguem els únics responsables, perquè també hi ha la feina de la policia, fiscals, jutges… Però crec que ja n’hi ha prou. No es pot jugar amb la vida de tantes persones que han fet un bé al país. Calen mesures de protecció reals per als denunciats. En el fons, els importa molt poc què ens passi a nosaltres. Si hi hagués voluntat, ja haurien fet alguna cosa.

Però sembla que Ciutadans la vol impulsar, no?
—Crec que Ciutadans es vol apuntar una victòria amb la llei ara que ha perdut pes, arran de la moció de censura. Sincerament, a la majoria dels partits polítics els denunciants els importem molt poc.

És que protegir els denunciants significa que surtin a la llum més casos…
—És clar, quan hi hagi persones que tinguin la garantia que no seran objecte de represàlies i que no els esguerraran la vida, n’hi haurà molts més casos. Estic convençuda que si hi hagués gent que no tingués aquesta por, amb la documentació que té sobre la taula, ja ho hauria denunciat. Crec que hi ha molts partits que tenen moltes coses a ocultar. Contra la corrupció, tolerància zero, sigui del partit que sigui. Però sembla que hi ha gent que no els interessa.

Però la cosa ha canviat de mica en mica, no?
—Si, i ara funcionen agències en l’àmbit autonòmic. Per exemple, la de València és exemplar. En aquest moment hi ha uns vuit o nou denunciants protegits gràcies a aquesta agència antifrau. És una gran victòria.

Creieu que la solució és aquesta via de les agències antifrau?
—Vam tenir la mala experiència de l’Agència Antifrau de Catalunya, en què vam veure com el director de l’agència era còmplice del govern espanyol. Però sí, crec que aquestes agències poden ser un primer pas. Com que aprovar una llei és un procés tan llarg i complicat…. Però, és clar, també hem de ser conscients de qui presideix l’Agència Antifrau de València? Joan Llinares, que és una víctima del cas Palau. I, per tant, sap perfectament de què es tracta. I, malgrat les dificultats, ho fa molt bé.

Per tant, si no se soluciona és perquè no es vol? Les solucions són clares?
—Últimament hem vist com, per exemple a la Comunitat de Madrid, hi havia la intenció d’aprovar mesures per a protegir els denunciants. Al final no s’han aprovat perquè els partits no s’han posat d’acord. I al final sembla que l’única cosa que miren és que no s’apunti la victòria un altre. A nosaltres ens és igual, això. Estan jugant amb les nostres vides. El polític hauria d’estar al servei del ciutadà i sembla que aquest concepte s’ha desvirtuat totalment.

Creieu que no hi estan?
—Em quedo astorada quan parlo amb polítics de diverses formacions i em diuen que tenen ordres de votar que no a qualsevol proposta de tal partit. Quan ho sents no pots fer res més que pensar si realment a aquestes persones els importa la ciutadania. Tu votaràs contra una cosa que podria ser bona només perquè tens una directriu dels superiors que et diu que ho has de fer? Això és una guerra entre partits, pel poder. No són conscients que s’han de resoldre els problemes i no mirar tant qui fa la proposta. Perquè mentrestant, els altres en rebem les conseqüències.

Creieu que els ciutadans són conscients de què significa denunciar? En el vostre cas i en molts altres, els ha canviat la vida…
—Les nostres vides són de pel·lícula de terror. En els nostres casos la realitat supera la ficció. Fins que no ho vius no et pots imaginar què significa ser denunciant de corrupció. Me’n recordo de la primera vegada que li vaig explicar tot allò que em passava a la meva metgessa de capçalera. Quan ho expliques la primera cosa que fan és enviar-te el psiquiatre. Es pensen que ets boig, perquè allò que els expliques no pot ser real. Però la veritat és que hi ha una màfia organitzada i nosaltres en som les víctimes.

A algú que no ha sentit mai què significa ser denunciat de corrupció, com li ho explicaríeu?
—Sempre dic que és com matar-te en vida. La majoria ens acabem trobant sense feina. La nostra situació econòmica és molt complicada per tots els casos judicials en què et trobes implicat. I les amenaces constants. És una pressió tan brutal…. Encara més, crec que puc dir que a mi sí que em van induir al suïcidi i, com jo, crec que li passa a molts denunciants. Hi ha un moment que penses que no val la pena viure. Penses que no te’n sortiràs, de tot això. I et passa pel cap. Però per sort hem tingut l’ajuda de molta gent que no ens coneixia de res. Això sí, la gran majoria vivim medicats i sotmesos a teràpia. Si no, no ho resistiríem. I això et deixa seqüeles. En el meu cas, tinc molts trastorns de son.

—És a dir, que amb les sentències dels casos no s’acaben les conseqüències.
—Cada vegada estic millor i més allunyada de l’assetjament, però continuo tenint pendents tot de denúncies. I la pressió mediàtica no para. He de continuar suportant que es diguin autèntiques barbaritats sobre mi a mitjans de comunicació afins del Partit Popular. Unes informacions que em fan perdre molt de temps i molta energia a netejar la meva imatge i el meu honor. Als corruptes els és igual si són encausats, perquè no tenen vergonya. Però, és clar, a la gent honesta, que t’acusin de lladre o de més barbaritats sí que ens importa.

Deu anys després es pot dir que hi ha sortida, que us han pogut vèncer?
—En el meu cas no m’han pogut tombar. Però la sortida és molt difícil. Començar de zero a cinquanta-dos anys i amb la crisi econòmica va ser molt complicat. Puc dir que hi ha sortida, però crec que pel fet de denunciar la gent no s’hauria de viure tot això que he viscut jo. I intento això.

Malgrat tot, ho tornaríeu a fer…
—Sí, sé que pot costar d’entendre. Però sóc conscient que cadascú és fet d’una manera i jo no sé ser de cap més. Estic convençuda que ho tornaria a fer, perquè si no estaria tota la vida pensant per què no ho he fet. Però ara he après moltes coses i per tant no cometria molts errors que he fet durant aquest procés. Ho tornaria a fer, però canviant moltes coses. I segurament això no hauria durat deu anys, hauria estat molt més ràpid. Però no hi havia manual.

Quines coses recomanaríeu al qui vol denunciar?
—Quan parlo amb un denunciant sempre li dic que la cosa més important és preservar l’anonimat. És fonamental i és una cosa que no es preveu en la llei que proposa Ciutadans. Ara hi ha iniciatives populars molt potents que treballen perquè hi hagi bústies per a denunciar casos de corrupció d’una manera anònima, com és el cas de Xnet o de la Plataforma X Honestidad. Cal ser conscient que són igualment vàlids. A ells els arriben documents anònimament i els passen a mitjans de comunicació perquè ho investiguin. Encara més, em consta que la policia està molt pendent de què investiguen els periodistes. Aquestes iniciatives populars resolen un problema que el govern no vol solucionar. Per què no ho fan ells? Evidentment, perquè no hi ha interès. Perquè nosaltres tenim molts menys recursos i ho fem molt millor.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb