Casa Nostra, Casa Vostra ha proposat amb una xerrada reflexionar sobre el primer any després de la multitudinària manifestació a Barcelona, que va aplegar mig milió de persones en solidaritat amb les persones refugiades. Reconvertit en entitat, el moviment ha reunit aquest diumenge al CCCB alguns protagonistes d’aquella jornada, persones refugiades i membres d’entitats, així com representants de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. El govern espanyol ha estat el gran absent en aquesta posada en comú i també el que més crítiques ha rebut aquest diumenge, junt amb la Unió Europea. Entre els motius, el no acompliment de les quotes fixades d’acolliment i reubicació –suspeses posteriorment per la UE-, el fet que altres administracions hagin d’assumir competències en aquesta matèria que no els pertocava i els efectes del 155.

Segons dades del ministeri de l’Interior espanyol facilitades per Casa Nostra, Casa Vostra a l’espera de tancar balanç al juny, durant el 2017 més de 32.000 persones van demanar asil a l’estat espanyol, de les quals es calcula que un 10%, a Catalunya, on actualment hi ha 1.148 persones ateses en el marc del programa estatal d’acollida.

Un dels primers retrets vers el govern espanyol és l’incompliment de les quotes fixades per la Unió Europea, que comprometia a acollir 17.000 persones, de les quals han arribat només el 15%. ‘Però és que posar quotes al dret d’asil és ja de base un plantejament incorrecte’, ha assenyalat Laia Creus, portaveu de Casa Nostra, Casa Vostra.

A això s’afegeix que el passat 26 de setembre va acabar el termini fixat per la Unió Europea, de manera que les reubicacions i assentaments s’han interromput. ‘Hem de pensar que són persones, que és un nen que fa mig any que no ha pogut anar a l’escola o una persona gran que segueix vivint en una tenda de campanya’, ha indicat Creus.

El Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, ha recordat que la xifra fixada inicialment en el conjunt dels països de la UE era de 150.000, una xifra insuficient si es té en compte que només amb la Guerra de Síria el nombre de persones desplaçades s’havia de comptar per milions. ‘Es va acollir molt menys i això s’ha acabat. Ara la Comissió Europea només ‘insta’ a acollir refugiats, però ja no ‘obliga’ als estats membres’, apunta.

El que tampoc acaba és el drama de les morts al Mar Mediterrani, amb unes 3.300 persones que han perdut la vida durant el seu èxode només el 2017, i que ja són 382 en el que portem de 2018. El portaveu de Mare Mortum, Toni Borrell, ha assenyalat que un nou problema sorgit en aquest darrer any és ‘l’externalització’ de les fronteres, amb els estats membres donant recursos a tercers països per mantenir retinguts refugiats o bé perquè actuïn de manera contundent contra aquells que volen marxar del seu país. Tot plegat, ‘per posar el control per davant dels drets fonamentals de les persones, com la vida’; ha indicat Borrell.

Les conseqüències del 155
En clau catalana, el darrer any ha vingut marcat per la multitud d’esdeveniments que han afectat el context polític i que ha portat al cessament de l’executiu de Puigdemont i a la intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol mitjançant l’article 155 de la Constitució. Oriol Amorós assenyala que aquest fet afecta tots els àmbits, però també repercuteix en les polítiques per a refugiats. ‘El 155 s’ha notat en tot’, ha indicat. ‘Molts pressupostos s’han perdut’, ha afegit.

Amorós ho ha atribuït, primer, a la intervenció del ministeri d’Hisenda als comptes del Govern, que endarreria els tràmits dues setmanes, al que es va afegir un nou endarreriment pel 155. A més, un avançament en el tancament pressupostari va fer que molts projectes no arribessin a temps. El fet que des de l’octubre no se celebra cap Consell Executiu del Govern també repercuteix. ‘No es poden emprendre noves idees’, lamenta.

Tot i així, el Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, ressalta que ‘seguim pedalant’ tot i les dificultats i les xifres encara minses de persones acollides. Entre les mesures endegades, que Catalunya ha estat pionera en atorgar a les persones refugiades una renda garantida, l’avenç en els programes d’acollida en municipis petits o mitjans –com Calaf, Sant Celoni, Riudellots de la Selva o Sallent’, o la intenció de fer un programa per a estudiants refugiats.

El cas de Barcelona
Una altra de les denuncies contra el govern espanyol és el fet que altres administracions han hagut d’assumir competències que no els pertocava en aquest àmbit. Un exemple és el de l’Ajuntament de Barcelona, que dóna allotjament diari a un centenar de persones de les quals se n’hauria de fer càrrec l’Estat. Durant el 2017, el pressupost del consistori va pujar fins a 1,9 milions d’euros i es va batre la xifra rècords de persones atesos.

En tot l’any passat, el Servei d’Atenció de persones Immigrants, Emigrants i Refugiades (SAIER) va atendre un total de 4.405 sol·licitants d’asil, una xifra que triplica la del 2015, any en què es van atendre 1.374 persones. El SAIER també va registrar un increment del 132% de menors atesos, que venien acompanyats de les seves famílies. Les tres primeres nacionalitats de les persones que requerien asil eren per aquest ordre Veneçuela (1.214), Ucraïna (603) i Hondures (373).

El coordinador del pla Ciutat Refugi Barcelona, Ignasi Calbó, ha recordat que els tres eixos d’actuació són ‘ajudar els que ajuden’, és a dir, amb entitats i voluntaris que treballen directament amb els refugiats; ‘ajudar als qui estan arribant a la ciutat’ i la creació d’una ‘xarxa d’incidència política’ que abasta l’àmbit local, nacional i internacional per ajudar a les persones que han de marxar del seu país.

La cara i la creu, un any després del ‘Volem Acollir’
La xerrada-debat ha comptat amb testimonis que viuen en primera persona les dificultats de demanar asil en un altre país. Norma Vélez, de l’Associació Meres P’alante, assegura que les dones pateixen sovint una ‘doble discriminació’ per la seva situació i per la seva condició. Ha posat l’exemple d’una dona que va trucar per llogar un pis a Barberà del Vallès i el propietari s’hi va negar. ‘Una estona després va trucar el fill per el mateix, i la mateixa persona, que desconeixia que era el fill de la dona que havia trucat abans, no li va posar cap impediment’, denuncia Vélez, qui també ha fet menció de la discriminació en l’àmbit del treball i casos d’abús sexual.

Després de marxar del seu Damasc natal a l’estiu del 2016, l’Abobaker Mahmoud, de 24 anys, va estar dos mesos treballant a Turquía i cinc mesos al camp d’Idomeni. Va entrar al país i va poder recórrer a coneguts per trobar un primer allotjament. Actualment estudia, parla un català més que correcte i viu amb una família a Mataró.

El jove, que sirià i també d’origen palestí, critica les dificultats amb què es troben els nouvinguts en trepitjar l’estat espanyol. ‘Molta gent pensa a anar directament a Holanda o Alemanya, on t’ajuden més’; ha dit, posant com a exemple que aquests dos països cerquen un allotjament per aquella persona i els atorga un ajut de 500 euros.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb