25.05.2022 - 21:50
|
Actualització: 26.05.2022 - 18:14
Albert Serra presenta demà el seu últim film, Pacifiction (Tourment sur les îles), a la secció oficial del Festival de Cinema de Canes, un certamen que sempre ha rebut el seu cinema d’autor radical amb els braços oberts. La pel·lícula, candidata a guanyar la Palma d’Or del festival, ha estat rodada a la Polinèsia Francesa i sorgeix de l’interès per parlar del món d’avui en dia però enquadrat plàsticament en un context de fantasia visual d’un territori d’ultramar.
El 2016, el director ja va ser a la secció oficial de Canes, fora de competició, amb La mort de Lluís XIV, i tres anys després va rebre un premi especial del jurat per Liberté, que es va projectar en una secció paral·lela. Amb Tourment sur les îles opta per primera vegada al gran premi de Canes.
Serra entén la seva última pel·lícula com una continuïtat natural de la seva filmografia, malgrat que aquesta vegada toca aspectes molts contemporanis. Pel cineasta, l’argument és un reflex d’una societat com l’actual en què la separació entre el poble i el poder és cada vegada més gran. “No volia que la cinta tingués contingut polític des d’un despatx o un nucli urbà, em sembla avorrit i burgès”, explica Serra.
La feina amb actors professionals i no professionals
A Pacifiction, Serra repeteix la seva fórmula habitual de comptar amb actors consolidats al costat d’altres no professionals. Així, Benoît Magimel, recentment distingit amb el Cèsar al millor actor per Peaceful, es posa a la pell del comissari protagonista. L’acompanyen a la gran pantalla Sergi López –que interpreta l’amo d’una discoteca- i l’escriptora i crítica literària francesa Cécile Guilbert, que debuta com a actriu.
El director explica que en els repartiments sempre busca varietat i no escull un actor o un altre en funció del rol que hauran d’interpretar. “Un mateix actor fa diversos papers, és en l’equilibri o el desequilibri col·lectiu, l’harmonia de les individualitats, el que acaba conformant la pel·lícula”, precisa. De fet, diverses persones fan un mateix paper i algunes persones desapareixen del muntatge final. “No té massa importància, funciono amb la intuïció de com actuarà cada persona combinada a la resta”, explica.
En aquest sentit, rebutja la distinció entre intèrprets de professió i amateurs perquè no hi veu cap diferència. “He treballat amb actors professionals que eren inútils i amb no professionals que també. El fet que siguin una cosa o una altra, amb el sistema que faig servir, no hi influeix. Hi treballo de la mateixa manera”, rebla. En aquest sentit, creu que les eines que teòricament té un professional “no li serveixen per a res”, en el seu cinema. “És un no professional de facto”, afegeix.
Rodar a la Polinèsia Francesa
El rodatge es va desenvolupar enmig de la pandèmia, amb la població local sotmesa a un confinament total. Per Serra, el context generava una sensació espectral en què la vida desapareixia.
El director també ha desvinculat la localització del rodatge de la voluntat personal per descobrir un nou país, com sovint es pressuposa. “És un prejudici modern, ridícul i infantil pensar que t’has d’interessar o has de tenir una connexió per a l’espai on rodes”, critica. Així, esgrimeix que és una ficció al Pacífic, una paci-fiction i que no li interessa gens el què els passi a aquella gent.
També descarta abordar en un futur trames que parlin d’experiències personals o familiars. “No trobo que em passi res interessant. Em passen mil milions de coses més interessants que a ells, això sí, però no prou interessants perquè en parli”, etziba.
La pel·lícula és una coproducció entre Andergraun Films –la seva productora-, la francesa Idéale Audience, l’alemanya Tamtam Films d’Hamburg i la portuguesa Rosa Filmes, amb el suport d’ARTE France Cinéma.
