Albert Camus, escrits llibertaris

  • “Qui gosarà dir-me que sóc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”

VilaWeb
Mític contra Franco. Al fons, Sartre l'escolta (fotografia: Col·lecció Jean i Catherine Camus / Biblioteca Méjane d'Ais de Provença).
Xavier Montanyà
26.11.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

L’editorial Raig Verd acaba de publicar Escrits llibertaris, d’Albert Camus, en traducció d’Anna Casassas. Una obra imprescindible del premi Nobel de literatura 1957, que s’afegeix a El primer home, La caiguda i L’home revoltat, publicades per la mateixa editorial.

Albert Camus es va morir prematurament en un accident de cotxe el 4 de gener de 1960. Tenia quaranta-set anys. Va deixar una obra important que el féu mereixedor del Nobel a quaranta-tres anys. La seva literatura i el seu pensament filosòfic i polític van deixar una valuosa empremta en la societat del seu temps. La seva actitud ideològica crítica amb els totalitarismes i els errors de les esquerres intel·lectuals han tingut sempre vigència, i més en aquests moments de crisi de l’esquerra, l’avenç de l’extrema dreta i dels populismes nacionalistes de tota mena.

Escrits llibertaris aplega meticulosament un ampli espectre dels seus texts en la premsa llibertària i antiautoritària, conferències i polèmiques polítiques. Un dels grans valors del llibre és que ens permet de conèixer i repassar l’obra de Camus més enllà dels estàndards que el redueixen al crític de l’estalinisme. Al llibre hi ha, sobretot, el seu aspecte llibertari, les seves relacions amb els antiautoritaris, pacifistes i anarquistes. Les seves fílies –Victor Serge, Simone Weil– i les seves fòbies –Jean-Paul Sartre i el grup de Les Temps Modernes. La seva activitat política quotidiana en la defensa dels presos i exiliats espanyols, en la lluita antifranquista i antifeixista, en defensa del pacifisme i l’objecció de consciència, a més de les seves propostes llibertàries i federalistes sobre la guerra d’Algèria, el seu país natal.

Conferència organitzada pel Casal Catalunya, 1951 (fotografia: Fons Gómez. Solidaridad Obrera).

Però, sobretot, hi ha una actitud rebel constant i lúcida, una llibertat individual insubornable, vital, una perpètua mirada crítica a un món que començava a donar símptomes d’avançar en sentit contrari al de la defensa dels drets i llibertats dels oprimits i de les classes populars. Les seves opinions i diatribes sobre la justícia, la llibertat, l’absurd i la rebel·lió són fonamentals per a entendre els temps; els seus i els nostres d’avui. Qui som i d’on venim.

“L’única manera de lluitar amb aquest món sense llibertat és tornar-te tan absolutament lliure que la teva simple existència sigui un acte de rebel·lió”, va escriure.

De jove a Algèria havia militat al partit comunista, fins que el van fer fora. Més tard, la seva crítica al comunisme soviètic després dels processos de Moscou i, sobretot, per la repressió de les protestes obreres a Txecoslovàquia, Hongria i l’Alemanya de l’Est, el van convertir en un referent actiu contra els totalitarismes, en favor de la no-violència i a la recerca crítica de reformulacions dels conceptes caducs de l’esquerra tradicional.

En els moments actuals de crisi de les idees d’esquerres i d’avenç imparable de l’extrema dreta, els nacionalismes més o menys populistes, i l’analfabetisme polític generalitzat, el pensament crític d’Albert Camus i la seva actitud intel·lectual, d’activista i de lluita per la llibertat i la justícia ens interpel·len més que mai. És un llibre d’una immensa actualitat per fomentar el debat i, sobretot, recuperar el vell sentit de les paraules que s’han manipulat i tergiversat tant per obra del xarlatanisme polític actual i el karaoke mediàtic.

Ho vaig dir fa temps, em preocupa la devaluació que han sofert moltes paraules del diccionari aquests darrers temps. Bé per haver estat víctimes d’interessades manipulacions dels polítics, bé pel desgast que han sofert en la controvèrsia massificada. Són paraules importants, serioses, pesants, que fonamenten molts conceptes més del diccionari. Si aquestes paraules es banalitzen o es manipulen pot ser que perilli tota l’estructura dels arguments polítics i històrics. Em refereixo, sobretot, a paraules com ara feixisme i feixista, o dictadura i dictador.

Fotografia: Fons Gómez. Solidaridad Obrera.

Les idees i la lluita llibertària espanyola

Camus no era anarquista, però va estar sempre en col·laboració i en fraternal sintonia amb els llibertaris francesos, i, sobretot, amb els llibertaris espanyols exiliats a l’estat francès després de la guerra del 1936-1939. Sempre va dur al cor la República espanyola i els republicans vençuts empresonats o a l’exili, entre els quals va fer molts companys i amics. De fet, ell tenia arrels menorquines per part de mare. Estimava la cultura espanyola. El Quixot era un dels seus llibres de capçalera. Admirava la revolució anarquista del 1936, malgrat les seves imperfeccions. Un esdeveniment que, com li passaria a ell mateix anys a venir, rebria els atacs violents tant del feixisme com de l’estalinisme.

Col·laborà en la premsa anarquista francesa i espanyola a Le Monde Libertaire, La Révolucion Prolétarienne, Solidaridad Obrera o Die Freie Gesellschaft. Va fer grans amics entre periodistes i tipògrafs llibertaris. Especialment, el berguedà Josep Ester Borràs, membre de la Resistència i supervivent de Mauthausen, i Fernando Gómez Peláez, director de Solidaridad Obrera, setmanari de la CNT. El traductor dels articles que hi publicava assíduament va ser Josep Dot Arderiu, Athos, anarquista i antic maqui de la guerrilla de Quico Sabaté i els seus germans. Dot va treballar de franc i estretament amb ell.

Participà en nombrosos mítings i conferències organitzats per la CNT o el Casal Catalunya de París contra Franco i les seves execucions, d’homenatge a Ferrer i Guàrdia o a Salvador de Madariaga. En un acte en commemoració del naixement de Francesc Ferrer i Guàrdia i del cinquantè aniversari del seu assassinat, el 1959 a la sala de la Mutualité de París, en presència de la seva filla Sol Ferrer i de Frederica Montseny, entre més personalitats, Albert Camus va enviar un missatge:

“Francesc Ferrer pensava que no hi ha ningú que sigui dolent per voluntat pròpia i que tot el mal que hi ha al món ve de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància encara es perpetua avui dia a través de noves inquisicions incansables. Davant seu, però, hi ha víctimes, com Ferrer, que continuaran sempre vives.” Octubre del 1959.

Homenatge a Ferrer i Guàrdia, en què Camus va enviar un missatge.

També féu campanya internacional pels presos antifranquistes i col·laborà en la recaptació de fons de solidaritat. Tenia bons amics llibertaris. El consideraven fet de la mateixa fusta que ells. Els exiliats republicans i anarquistes li estaven molt agraïts. “Ell era dels nostres”, escriví el director de Solidaridad Obrera. “Un dels pocs homes que ha sabut entendre’ns i defensar-nos sense utilitzar-nos […] No era simplement l’escriptor que posa la seva reputació al servei d’una lluita, també era el company que s’interessa per com avança o recula.”

L’orgull per l’amistat dels exiliats llibertaris

Albert Camus considerava desproporcionada l’estimació que li professaven els llibertaris espanyols. “L’Espanya exiliada sempre m’ha donat proves d’una gratitud desproporcionada. I aquesta amistat, tot i que immerescuda, és l’orgull de la meva vida”, escriví. Sempre la va correspondre. Contràriament a allò que va fer gran part de les esquerres i de la intel·lectualitat europea amb el pas dels anys i amb la consolidació de la dictadura de Franco per consens entre les principals potències, EUA, URSS, Gran Bretanya, etc., Albert Camus no els va deixar mai sols.

La Federació de Deportats i Internats Polítics espanyola (FEDIP) i la CNT van engegar un comitè d’ajuda i protecció dels antifeixistes espanyols. Camus els va ajudar metòdicament, va redactar comunicats i va establir contactes amb la intel·lectualitat francesa i internacional. “Aquesta Espanya de les presons i de l’exili, és als nostres ulls l’única autèntica Espanya”, escriví en un al·legat pro-presos i exiliats que també signaren Georges Altman, André Breton, Pau Casals, René Char, André Gide, François Mauriac, George Orwell, Henriette Roland-Holst, Jean-Paul Sartre i Ignazio Silone.

Tots ells van participar en un míting de protesta contra les condemnes a mort dictades a Barcelona i Sevilla contra cinc militants de la CNT. Camus, Breton i Sartre van aparcar les disputes ideològiques per pujar plegats a la tribuna. Una vegada més es posava de manifest la passió amb què Camus defensava els vençuts de la guerra del 1936-1939, que va fer que tots dos popes deixessin de banda per unes hores les diferències ideològiques abismals. De fet, estaven indignats amb ell, tal com posen de manifest els texts aplegats a Escrits llibertaris, perquè Camus posava el dit a la nafra de les traïcions i els errors de les esquerres oficials, especialment dels seus guies intel·lectuals.

La causa espanyola i la sinceritat compromesa de Camus va poder reunir els tres gegants en una tribuna per última vegada. No obstant això, malgrat la forta campanya de sensibilització duta a terme a l’estat francès i, fins i tot, malgrat la intervenció del Papa davant Franco, els cinc militants de la CNT van ser afusellats el 13 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona. Eren Santiago Amir, Ginés Urrea, Pere Adrover, Jordi Pons i José Pérez.

Fotografia: Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. Federació Anarquista. Le Monde Libertaire.

La decadència de l’establishment d’esquerres

Les crítiques i posicionaments constants de Camus en públic es poden resseguir avui dia com una radiografia de la decadència ideològica i moral de les esquerres de la segona meitat del segle XX. De la decadència i de les polèmiques ideològiques i ètiques suscitades. Per una banda, Hanna Arendt, després de llegir L’home revoltat, deia que, sense dubte, l’autor era el millor intel·lectual de l’estat francès. Però els seus rivals comunistes de l’entorn de Sartre l’atacaven sense pietat i el consideraven un pensador mediocre. Camus a L’home revoltat i Arendt a Els orígens del totalitarisme denunciaven els estralls que causen les ideologies. L’establishment intel·lectual de l’època, sempre altiu i amb supèrbia, els va fer víctimes dels seus sarcasmes més ferotges.

Aquells eren uns anys en què Camus va viure una constant batalla ideològica als diaris, de vegades, sagnant, com molt bé reflecteix aquest llibre, contra els intel·lectuals comunistes que es negaven a acceptar la realitat de la deriva totalitària i criminal de l’estalinisme. Breton estava molest per les crítiques de Camus al surrealisme i a Lautréamont exposades a L’home revoltat. Sartre es va ofendre i va ser molt bel·ligerant en contra seu per haver gosat de posar en qüestió el seu mandarinat dins els intel·lectuals d’esquerra compromesos, restar importància a la Resistència i denunciar la seva adhesió al comunisme.

Albert Camus, a la redacció de Combat, 1944 (fotografia: René Saint Paul. Cordon Press).

L’any 1952, quan l’Espanya de Franco va ser admesa a la UNESCO, a la sala Wagram de París, Camus va fer un discurs valent contra aquesta maniobra. Anunciava retirar-se del consell assessor de l’organisme: “Des del moment que Franco ha entrat a la UNESCO, aquest organisme ha sortit de la cultura universal. […] Els artistes creen la cultura, els governs la controlen després i, si escau, suprimeixen els artistes per controlar-la més bé.” La seva posició va ser elogiada per Pau Casals, amb qui va bescanviar un seguit de cartes.

Crec necessari recordar, una vegada més, que el delegat espanyol a la UNESCO fou el franquista mallorquí Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1896-París, 1958), home de la Lliga, secretari de Francesc Cambó i de la Fundació Bernat Metge, col·laborador de Bertran i Musitu i dels seus serveis d’espionatge franquista durant la guerra del 1936-1939, en connexió amb l’Abwehr nazi i l’OVRA mussoliniana. Estelrich va ser una patum de la cultura catalana més conservadora i reaccionària pels noucentistes i els feixistes catalans.

Per això, i moltes més coses, és imprescindible de llegir i estudiar el pensament humanista i lliure d’Albert Camus dels Escrits llibertaris. Ens situa en els veritables debats ideològics del seu temps i ens ajuda a refer el trencaclosques de tantes idees, energies i actituds que es van perdre i silenciar per sempre més en el laberint de l’exili republicà.

Simone Weil i De Gaulle

Entre les sorpreses interessants que conté el llibre, hi ha la revelació que va ser ell que va proposar a la revista Témoins, l’any 1954, la “Carta de Simone Weil a Georges Bernanos”. En la qual, tal com vam explicar, l’escriptora que havia estat a la Columna Durruti unes quantes setmanes fins que la van ferir, explicava a l’escriptor catòlic les atrocitats que havia viscut al bàndol dels anarquistes. La publicació del text suggerida per Camus a Témoins va obrir un debat interessant i molt necessari sobre el desbordament de la violència durant la revolució espanyola i va originar algun intent de fer autocrítica.

Sempre vinculat a grups pacifistes i per a l’objecció de consciència, Camus, que se sentia molt a prop de Gandhi, va escriure una “Proposta d’estatut per als objectors de consciència”, que va ser molt ben acollida en mitjans llibertaris, antimilitaristes i pacifistes. El text va ser presentat al govern el 15 d’octubre de 1958. També va ser un dels signants, juntament amb l’abat Pierre, el pintor Buffet, Giono i Cocteau, d’una carta obreta adreçada al president De Gaulle, en favor dels noranta objectors de consciència empresonats a l’estat francès.

Fotografia: Fons Gómez. Solidaridad Obrera.

L’últim missatge d’Albert Camus

El 29 de desembre de 1959, sis dies abans de morir-se, Camus va respondre l’última entrevista de la seva vida. Unes quantes preguntes breus per a la revista Reconstruir de Buenos Aires que es van publicar pòstumament. L’escriptor explica que no té gens d’esperança de superar la guerra freda “perquè el poder fa tornar boig qui el té”. Tot i això, diu que creu en una Europa unida que es recolzi en l’Amèrica Llatina, i més endavant, quan el virus nacionalista hagi perdut força, en l’Àsia i l’Àfrica.

La darrera pregunta és: “Com veieu el futur de la humanitat? Què caldria fer per arribar a un món menys oprimit per la necessitat i més lliure?” I la darrera resposta: “Donar, quan es pugui. I no odiar, si es pot.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any