Simone Weil a la revolució del 1936

  • Un llibre reconstrueix la vida de la filòsofa anarquista a la columna Durruti, la seva experiència de la lluita i els dubtes i reflexions sobre la violència

VilaWeb
Albert Camus la va definir com
Xavier Montanyà
01.01.2023 - 21:40
Actualització: 01.01.2023 - 21:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa unes setmanes us parlava d’El curt estiu de l’anarquia, de Hans Magnus Enzensberger, obra fonamental per a aproximar-se a la revolució anarcosindicalista del 1936. Un relat coral construït amb infinitat de veus dels qui van ser en primera línia aquells dies històrics. Entre la galàxia de personatges del llibre, destaca la veu ferma, intel·ligent i compromesa de la filòsofa francesa Simone Weil, autora de reflexions importants sobre l’activisme militant i la violència.

Ara un altre llibre ens obre les portes a conèixer de primera mà l’experiència que Weil va viure l’estiu del 1936 al front d’Aragó, com a voluntària del Grup Internacional de la Columna Durruti. És La columna, de l’escriptor francès Adrien Bosc (Avinyó, 1986) publicat simultàniament en català per Univers i en castellà per Tusquets.

És una obra precisa, ben documentada i força inspirada que es llegeix intensament com una novel·la biogràfica basada en fets reals, amb hipòtesis de ficció. L’autor ens introdueix en el pensament i les vivències de la protagonista i dels seus camarades anarquistes al front, alhora que ens evoca la duresa, la passió i, fins i tot, la mística d’aquells militants anarquistes que es van jugar la vida per canviar el món i superar les injustícies socials. Amb contradiccions, sí, i també grandeses i misèries.

Simone Weil és una de les ments privilegiades de la seva generació. Ingressà a l’Escola Normal de París amb la nota més alta. La segona era Simone de Beauvoir. Amb Weil, que té vint-i-set anys, ens dirigim de París al Front de l’Ebre, passant per l’efervescent Barcelona del curt estiu de l’anarquia. És com si els moviments, les peripècies i els pensaments de la jove activista bastissin un documentari sobre aquells dies que van commoure el món i van fer trontollar durant un estiu molt intens i massa curt, ple d’encerts i errors, els fonaments d’un país i d’un sistema que acumulava moltes dècades d’explotació, obscurantisme i injustícia social.

A punt per al combat. La jove filòsofa miliciana, davant la seu del POUM. Agost del 1936 (fotografia: arxius familiars).

El llibre ens descobreix l’essència de les conviccions d’aquells activistes, alguns dels quals, com ella, no havien disparat mai un fusell. A més, Weil era una pacifista militant. Però no podia estar-se a París de braços plegats, pontificant en els cafès, sense afegir-se a les files dels obrers en armes que lluitaven per un futur més just per a tothom. En la seva actitud, hi ha una més que evident crítica a la intel·lectualitat burgesa i als eterns xarlatans pedants de la cultura, afegida a una necessitat ètica profunda de compartir la lluita, el dolor i viure en pròpia pell la intensitat i els perills de l’acció. Ja havia abandonat el confort de l’estudi, l’escriptura i la vida burgesa abans, per treballar d’obrera en unes quantes fàbriques, com ara la Renault.

“L’únic gran esperit del nostre temps”

El seu recorregut vital, ètic i ideològic és fonamental per a entendre una mica més bé l’època i, lògicament, la revolució, amb els seus èxits i fracassos. Weil se sentia pròxima al trotskisme, l’anarquisme i el marxisme no estalinista, però solament va exercir la militància sindical. Les seves reflexions i preocupacions són en perfecta sintonia amb les idees clau del seu temps. No es reprimeix mai ni d’actuar segons les seves conviccions, ni de criticar o alertar dels perills i els paranys de com es desenvolupava la revolució.

Les seves reflexions són importants. Per ella, escriure, pensar i actuar eren sola cosa. La guerra del 1936-1939 i la revolució van ser per a ella un punt d’inflexió vital i ideològic: “Les desgràcies d’unes altres persones van entrar a la meva pell i a la meva ànima.” Va ser un testimoni privilegiat, protagonista en el terreny de l’acció i en el de les idees. No debades Albert Camus la va definir com “l’únic gran esperit del nostre temps”.

Simone Weil va passar poc temps a Espanya, quaranta-cinc dies, dels quals se sabia ben poc fins a la investigació d’Adrien Bosc. Del seu dietari, se’n conserven trenta-quatre fulls de quadern Moleskine, amb reflexions, descripcions i unes quantes frases bàsiques en espanyol. Un passaport amb els segells de la Generalitat de Catalunya i del Comitè Central de les Milícies, cartes i algunes fotografies.

Dones antifeixistes a la guerra del 1936-1939.

Simone Weil se’n va a la guerra

Quan Simone Weil arriba a l’estació de França i surt al carrer, se submergeix en la revolució. És molt viva la descripció que fa de la ciutat i l’estat d’ànim de la gent pocs dies després d’haver aturat, els obrers, amb armes als carrers els militars sollevats el 18 de juliol; comparable als testimonis que també ens han deixat George Orwell a Homenatge a Catalunya (1938), H. E. Kaminski a Els de Barcelona (1937) i Camillo Berneri al diari Guerra di Classe, també del 1937.

La seva agudesa és ben plasmada en les pàgines del seu quadern Moleskine: “Si no fos perquè hi ha poca policia i molts joves amb fusell, no es notaria res. Es triga un temps a adonar-se del fet que sí, és la revolució, i que aquí es viu un d’aquells moments històrics dels quals parlen els llibres i ens fan somniar des de nens, com ara 1792, 1871, 1917. Esperem que aquesta tingui conseqüències més felices. Res no ha canviat, en efecte, excepció feta d’un detall: el poder ha passat al poble. Els homes de blau manen. És un d’aquests moments extraordinaris, que fins ara no han durat, en els que aquells que sempre han obeït passen a assumir responsabilitats. Això té els seus inconvenients, per descomptat. Quan es dóna a nois de disset anys un fusell carregat enmig d’una població desarmada…”

Grup internacional de la columan Durruti, 1936 (fotografia: serveis de propaganda de la CNT).

Aquesta impressió inicial ja apunta la reflexió sobre la violència que serà latent en el seu pensament per sempre. L’experiència pròpia al front i els relats dels seus companys sobre represàlies i execucions la faran reflexionar molt fins al punt de coincidir en la distància amb les crítiques que va fer l’escriptor catòlic Georges Bernanos sobre la violència cega que havia vist a Mallorca entre els falangistes i els feixistes italians.

No obstant això, Simone Weil no fa ni un pas enrere fins a aconseguir arribar a primera línia, armada amb un fusell, com un membre més de les milícies de la columna Durruti. I sense saber disparar. Però, abans, el relat d’Adrien Bosc explica que Weil es presentà a l’oficina central del POUM per oferir-se a passar a la zona nacional per esbrinar què havia passat a Joaquín Maurín i, si pogués, rescatar-lo. Estava convençuda de ser la persona ideal per a aquesta missió i la defensà amb vehemència. Gorkín rebutjà la idea al·legant que hi havia un noranta per cent de possibilitats que se sacrifiqués inútilment.

Barcelona, capital mundial de l’anarquisme.

Milicians, proscrits, idealistes…

La descripció dels seus companys de la columna és extraordinària. Hi ha veterans de la Primera Guerra Mundial, proscrits i idealistes. Adrien Bosc ens retrata el caràcter d’aquells homes i dones, la manera d’organitzar-se, la solidaritat dels joves europeus, la passió revolucionària, la inexperiència i la precarietat. En aquest sentit, coincideix plenament amb els records de l’italo-francès Antoine Giménez, també membre de la columna, a Les Fils de la nuit. Souvenirs de la guerre d’Espagne, en què ens explica el pas de tots plegats i la jove filòsofa pel front de l’Ebre.

Tanmateix, m’ha estranyat que l’autor no faci referència al crític d’art Carl Einstein, un personatge amb molts punts de contacte amb Simone Weil. Excepte l’edat i l’experiència militar. Einstein tenia més de cinquanta anys i havia lluitat a la Primera Guerra Mundial. Tots dos eren intel·lectuals de primera línia, militants i activistes polítics que van decidir de deixar la còmoda vida parisenca per venir a Barcelona i allistar-se amb els milicians de Buenaventura Durruti.

Els pares Weil, al rescat

En pocs dies a l’Ebre, Simone va aprendre a disparar i va demostrar la seva valentia als companys. N’era una més. Un bon dia, malauradament, va tenir un desgraciat accident. Va ficar el peu en oli bullent, que el cuiner havia dissimulat en un forat perquè el foc no s’apagués. La cremada va ser considerable. Malgrat oposar-s’hi, el cap del grup va decidir d’enviar-la al dispensari més pròxim. Weil es va escapar i va emprendre el camí a peu cap a Barcelona. La ferida es va agreujar.

A la ciutat retrobà els seus pares, que, preocupats per la salut de la seva filla, i coneixent-la, van viatjar fins a Barcelona per ajudar-la. Fou ingressada a l’hospital militar de Sitges per intervenció de Jaume Miravitlles. Fins que, finalment, els seus pares van aconseguir d’endur-se-la a França perquè es recuperés bé. En aquell temps de repòs, va reflexionar molt sobre l’ús de la violència del qual havia estat testimoni. Els relats d’execucions fetes pels seus camarades la van impressionar.

Especialment, el cas d’un jove camperol de setze anys fet presoner, al qual Durruti en persona va arengar públicament per convèncer-lo que es canviés de bàndol si volia salvar la vida. Li van donar vint-i-quatre hores per decidir-se. En acabat, com que no canviava d’opinió, el van matar. És un cas que aquest llibre recupera i reconstrueix, basant-se en uns altres estudis i reportatges. A Weil, conèixer aquest episodi la va trasbalsar. De fet, el fragment del seu diari en què en parla és un dels sàviament triats per Enzensberger a El curt estiu de l’anarquia.

Milicians de la columna Durruti, el dia del seu funeral, a Barcelona.

La carta a Georges Bernanos

Un moment decisiu del llibre, i de la vida de Simone Weil, va ser quan va llegir Les Grands Cimetières sous la lune (1938), de l’escriptor catòlic Georges Bernanos. Que també era monàrquic i, en principi, simpatitzant dels falangistes. Malgrat la seva ideologia, Bernanos presencià la repressió assassina de falangistes i feixistes italians a l’illa de Mallorca. Se’n féu ressò en el llibre i hi criticà aquelles matances. Weil el llegí. Estava cansada de discussions inútils amb els seus camarades sobre l’ús de la violència desfermada. No la duien enlloc.

Malgrat ser-ne als antípodes ideològics, Weil va trobar consol en la novel·la de Bernanos i es decidí a escriure-li una carta llarga. El text, que és reproduït al llibre, és interessantíssim, d’una claredat i valentia memorables. Hi diu que no pensa tornar a la guerra d’Espanya perquè ja no és una guerra de camperols famèlics contra terratinents i clergues, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

Weil li relata la seva experiència de la violència i les execucions a les files anarquistes. Diu haver reconegut en el seu llibre l’olor de la guerra, de sang i de terror que desprèn, perquè ella l’ha respirat. Diu no haver viscut fets ignominiosos com els que ell relata, però sap bé els que li han explicat els seus companys. L’impressiona negativament la manca absoluta de cap mena de remordiment o autocrítica. “Aquella atmosfera esborra de seguida el fi mateix de la lluita. Perquè no podem concebre aquest fi –el bé públic, el bé dels homes– quan no donem cap valor als homes.”

Li recorda que a Barcelona es mataven de mitjana uns cinquanta homes cada nit en expedicions de càstig. “Quan sabem que és possible matar sense ser castigats o condemnats, matem”, li expressa com a conclusió terrible. I li acaba confessant que ara se sent més a prop d’ell que no dels seus companys milicians a l’Aragó, a qui, tanmateix, havia apreciat.

Les reflexions de Weil van causar molta polèmica en els mitjans militants. Albert Camus, tot i manifestar que en tenia algunes objeccions, va lloar la seva valentia i el seu dret d’expressar-se públicament.

Carnet de Simone Weil (1909-1943), quan treballava per la resistència francesa, datat mesos abans no es morís (fotografia: Universal Images Group / Getty).

El testimoni de futur etern d’una carta

Quan hi va haver l’ocupació alemanya de l’estat francès, Weil i la seva família, d’origen jueu, van fugir de l’amenaça nazi i es van instal·lar a Nova York. La jove Simone Weil, que no podia ser una simple espectadora llunyana de la guerra, va aconseguir d’anar a Londres. Volia incorporar-se a la resistència, que la llencessin en paracaigudes a la campanya francesa, però no la van acceptar. Va acabar treballant de redactora dels serveis de la França Lliure del general De Gaulle a Londres. Es va morir de tuberculosi en un sanatori d’Ashford, Anglaterra, el 24 d’agost de 1943. Tenia trenta-quatre anys.

Georges Bernanos es morí a Neuilly-sur-Seine, cinc anys després, el 5 de juliol de 1948. A la seva cartera de butxaca, hi van trobar doblegada i envellida la carta que li havia escrit la jove Simone Weil després de la seva experiència a la revolució espanyola. L’escriptor catòlic i monàrquic no va respondre mai aquella missiva, però la va dur ben a prop del cor per sempre més.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes