El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Alaaddine Azzouzi (Mataró, 1999) pot parlar de racisme. Li ha tocat de viure’l des de ben petit, d’ençà del dia que li va quedar marcada amb foc la frase que va pronunciar el pare d’un noi amb qui jugava: ‘Entra a casa ara mateix, que t’he dit que no juguis amb moros.’ Llavors encara no sabia per què ho havia de viure, això, per què, tot i ser català, algú es fixava en els seus trets racials i el discriminava. Amb el temps va anar prenent consciència fins a fer un punt d’inflexió en un carrer del Masnou. Ha enfortit el seu activisme contra el racisme i l’alterna amb la seva tasca periodística a la Directa.

Qui és Alaaddine Azzouzi?
—Tinc vint anys i sóc estudiant de segon de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sóc fill d’immigrants del nord del Marroc, que van arribar els anys noranta a Premià de Mar (Maresme). Arran de viure el racisme en la pròpia pell, vaig decidir de començar a actuar organitzadament i participant en moltes militàncies a l’àmbit local, tant social com polític.

Quant fa que us sentiu activista contra el racisme?
—Això de ser activista, no sabia ni què era. Vaig començar a anar a manifestacions, a anar a desnonaments, a acompanyar gent a consolats, a fer traduccions… Estar per la gent immigrant, bàsicament. Veia en aquesta gent el reflex dels meus pares, que van arribar aquí i no van tenir res: ni idioma, ni papers ni cap ajuda. I jo també visc el racisme en la mateixa pell. A Catalunya la condició d’immigrant és hereditària. Per molt que hagi nascut aquí, a Mataró, molta gent em continua tractant com si no fos català. No m’he considerat mai activista antiracista. De fet me’n vaig començar a considerar, entre cometes, quan un dia em van convidar a una xerrada i em van presentar així. Doncs si ho diuen, suposo que ho sóc.

Quines situacions de racisme heu viscut durant la vostra vida que us hagin fet canviar?
—N’hi ha moltes, però algunes són punts d’inflexió. Quan tenia deu anys, un dia jugava al carrer amb un noi i de cop el seu pare li va dir: ‘Entra a casa ara mateix, que t’he dit que no juguis amb moros.’ Tens deu anys i no ho entens. No saps què és el racisme, no saps què són les estructures d’opressió. Més tard, a disset anys, amb tots els amics de Premià de Mar, vàrem voler anar a la discoteca, però a mi no em van deixar entrar. Només a mi; als meus amics sí. I el punt d’inflexió definitiu per a acabar d’entrar en la lluita antiracista va ser el mes de novembre passat.

Què va passar?
—Jo sóc àrbitre de futbol els caps de setmana perquè d’alguna manera m’he de pagar la carrera. Tenia partit al Masnou. Vaig anar-hi amb tren. Quan sóc al poble, camino cap al camp i quan passo pel costat d’un bar, d’un grup de vuit persones, una em para: ‘Tú, puto ‘mena’, ven aquí.’ ‘Què passa?’, li demano. I continua (en castellà): ‘Que vinguis aquí, collons. Os rebentarem a tots. Si us enxampem pel poble, us matem, moro de merda.’ Li vaig dir si podia callar, que era un imbècil. ‘Si tens problemes amb cap marroquí, a mi em deixes en pau.’ En aquell moment em vaig blocar moltíssim, em vaig posar a plorar. La gent que estava amb ell em va dir que me n’anés i que no li fes cas. Me’n vaig anar i quan vaig arribar al vestuari em vaig tancar. Estava destrossat. Em tocava xiular un partit i no podia. Vaig trucar als Mossos i els vaig dir que m’amenaçaven per motius d’odi. I després vaig fer un piulet que es va fer viral. Em va motivar. Recordo que em va donar suport gent com en Carles Puigdemont, el conseller Chakir El Homrani, l’Albano-Dante Fachin. A partir d’aquell dia vaig pensar que s’havia acabat, que havia de combatre el racisme.

I als camps de futbol? També heu viscut escenes de racisme?
—Sí. Recordo a la Sagrera, on em deien ‘moro de merda’. O enguany, a la lliga universitària, que és una lliga on vas per passar-ho bé. I salta un i em diu ‘moro de merda’. Vaig agafar les coses, vaig anar a la banqueta i me’n vaig anar. Al final la societat és racista i el futbol ho reflecteix. És com un mirall sense filtres. I llavors la gent et va dient: ‘Jo no sóc racista.’ Doncs ho som.

Com podeu dominar la ràbia que pot causar ser víctima del racisme, i alhora, evitar que es converteixi en odi?
—És que la reacció que tens en un cas de racisme, tot i que pugui semblar que és de violència i ràbia, no ho és. Al contrari. Sempre que, desgraciadament, he hagut d’aguantar el racisme, em bloco mentalment. No hi ha reacció. Em quedo parat pensant: què he fet malament, a qui he fallat, per què jo. A Twitter, diàriament, potser bloco unes quatre o cinc persones. Publiques un missatge i ràpidament vénen perfils d’extrema dreta a dir-te: ‘Vés-te’n al teu país.’ Però a Twitter mira, és gent anònima amagada darrere de perfils, els bloques i s’ha acabat. Però a la vida real, el racisme costa molt de gestionar. Ara, no el converteixo en odi, ni de bon tros, bàsicament perquè si una persona em prejutja a mi, jo no la prejutjaré. Odio el racisme, això sí. Hi ha molta gent per sort que comença a qüestionar-s’ho. Costa, eh, que ho vegin. Però jo intento treballar-ho i si veig una actitud racista, la recrimino i intento corregir-la.

Al Maresme hi ha un grupuscle considerable d’ultres i racistes que han amenaçat un centre de menors no acompanyats al Masnou. Què passa?
—Sí, al Maresme hi ha una presència feixista molt gran. De fet, el centre de menors del Masnou, el van atacar. Va ser molt bèstia. Com qui entra a una escola i agredeix uns quants nens. Quatre menors van acabar a l’hospital. No ens podem permetre que torni a passar. Aquí al Maresme també hem hagut de combatre el feixisme a les eleccions. Vox es va presentar a Premià de Mar, a Mataró i a Pineda. Per sort enlloc no va obtenir representació.

Veiem racisme als EUA, però no veiem el que hi ha als nostres carrers? I no em refereixo únicament als ultres, sinó a la ciutadania en general.
—Sí. Primer deixa’m dir que he viscut el racisme, però, en el fons, sóc un privilegiat. He tingut estudis, uns papers i no he estat víctima del racisme institucional. La policia m’ha aturat per l’aspecte, però no hi ha punt de comparació amb tota la gent sense papers. Jo sempre assumeixo aquest privilegi d’haver nascut aquí. Sobre això que em preguntes, sí, és molt evident. La gent ha romantitzat l’antiracisme. El veuen des de fora i sembla que demanar drets per als afroamericans, fins i tot sigui emocionant. Nois del meu entorn que mai han estat antiracistes i que fins i tot tenen conductes racistes, veus que pengen una foto negra o una cançó de rap afroamericà a les xarxes social .

La gent penja fotos de suport a George Floyd a les xarxes, escriu #BlackLivesMatter a Instagram i Twitter i de cop i volta se senten antiracistes.
—Sí. Ara sí que és benparit ser antiracista, oi? Però anar a una manifestació davant del CIE de la Zona Franca i ser deu persones, això ja no ho és tant, oi? Deu persones. Vint o trenta, màxim. Hi ha més activisme fora de les xarxes. El cas de George Floyd t’ha motivat? Doncs diumenge 7 de juny a les onze del matí a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Això també és antiracisme. Antiracista és assumir els teus privilegis i usar-los per als altres. Demanar la regularització ara, demanar que es tanquin els CIE. L’antiracisme es fa cada dia, no un cop l’any. I aquí tenim els temporers de Lleida i ningú no hi fa res. És evident que hi ha racisme als EUA. Però la millor manera de solidaritzar-te amb el moviment és donant suport a l’antiracisme local. I al final, George Floyd ha estat víctima d’un abús que també ha rebut gent d’aquí. Aquí també ha mort Mame Mbaye, aquí també ha mort Mor Sylla, que són dos manters que van morir després d’una persecució policíaca. Podem mirar als EUA, però siguem conscients que aquí també hi ha molta feina a fer.

En quins àmbits de la societat catalana observeu un racisme més arrelat?
—Absolutament en tots els àmbits. En tots. A l’àmbit educatiu, per exemple. A història ens parlaven de la guerra civil, i tothom té un avi que va combatre aquí o allà. El meu besavi havia estat a la resistència colonial contra el protectorat francès, un fet que valoro molt, però a l’escola no, no es valora la resistència anticolonial. I això t’exclou. Racisme als mitjans. Quants periodistes coneixes que no siguin blancs? Racisme a les sèries. Quants personatges blancs hi ha a Merlí? Tots. Racisme institucional, com deia abans, o racisme quotidià. Puges al metro o al tren i tothom s’aparta i et miren. Racisme fins i tot a la universitat! El racisme és omnipresent.

A banda les mobilitzacions i protestes, com es lluita contra un racisme tan arrelat a la nostra cultura?
—M’agrada la frase que diu: ‘Racista no en neixes, te’n fas.’ Perquè ningú no neix essent racista. I com podem trencar amb això? Trencant amb tots els mecanismes racistes sobre els quals ens eduquem. Fins i tot jo mateix he hagut de revisar-me actituds racistes perquè m’he criat en una societat racista. S’ha de fer pedagogia social i incidir sobre l’educació. Això és molt important. Si no, no anem enlloc.

Quina esperança teniu?
—Els fills d’immigrants que viuen a Catalunya, amb pares del Senegal, Gàmbia, el Marroc, la Xina o d’on sigui, cada vegada són més conscienciats. I la presa de consciència és molt important. Veig un futur en què es combatrà el racisme amb molta duresa. Al final, ser antiracista, per la salut mental, és horrible. Has d’encaixar cops constantment. Des del ‘moro de merda’, que el tinc gravat, a les deportacions de desenes de persones, missatges d’odi a les xarxes… Així i tot, veus que hi ha una voluntat dels joves migrants i dels fills dels immigrants de transformar la societat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.