Des de mitjan anys noranta que viu al Raval de Barcelona (és originari de Sants) i actualment és membre de la Plataforma CAP Raval Nord Digne i del CDR del Gòtic-Raval i també una de les veus de la Xarxa Veïnal de Raval (@XarxaVeinalRaval), una entitat de creació recent nascuda dels veïns, que aplega una vintena d’entitats del Raval, molt diverses però amb un objectiu comú: millorar el barri, fer-lo més habitable i, com diu ell, Guillem Capdevila, ‘lluitar pel sentit comú i contra el surrealisme del barri’. Diumenge, a la Rambla del Raval, es farà un vermut reivindicatiu, amb concerts tota la tarda, per a commemorar el Dia Internacional del Migrant.

El Macba finalment ha renunciat a la Capella de la Misericòrdia i l’ha cedida per al CAP. Us ha sorprès? Sabeu què ha fet que acabés cedint?
—La veritat és que no sabem què ha passat exactament. És evident que s’ha imposat el sentit comú, i potser ha estat senzillament això que els ha fet canviar d’opinió, però no sabem ni qui ni quin fet concret ho ha originat, després d’haver estat tan bel·ligerants i tancats durant tants anys i contra, precisament, el sentit comú. Ens ha sorprès i a la vegada ens ha agradat molt que hagin acabat cedint.

No en teniu cap més informació?
—No gaire… Sabem que tothom estava d’acord que el CAP era obsolet i que en calia un de nou, però no enteníem per què la solució per al CAP havia de venir darrere de la del Macba. És a dir, fins que no trobessin una solució per al Macba no en podien trobar per al CAP. Mentrestant, el temps passava. I el Macba ha cedit, sí, però ells faran l’ampliació que volien igualment, i pel que sembla ho tenen molt encaminat: el 2021, si tot va bé, ho tindran enllestit, mentre que el nou CAP no serà funcional almenys fins el 2023, si tot va bé. Al final han cedit, però irònicament hem de dir que ells mateixos hi han ajudat molt…

A què us referiu?
—Ells, o almenys no pas els veïns, van presentar una lluita absurda, contraposant salut i cultura. Com si calgués triar. I els va sortit malament, perquè aleshores va aparèixer un manifest de gent de la cultura que deia que sense salut no es podia gaudir de la cultura. Al gener, en una conferència de premsa, Ainhoa Grandes, directora de la Fundació del Macba, va demanar que es frenés el ‘desnonament del Macba’. I mira que ella té negocis immobiliaris i amb constructores i per tant sap de què parla! Ella exerceix precisament la gentrificació! Lògicament la gent se li va tirar a sobre i segurament sense voler-ho va posar encara més sobre la taula la problemàtica del CAP. I la gent no és imbècil. A més, penseu que Raval Rebel, una de les entitats adherides a la Xarxa Veïnal Raval, es dedica setmana rere setmana a publicar la llista de desnonaments previstos que hi ha al barri perquè els veïns hi puguem anar per mirar d’evitar-los. Doncs que aquesta senyora jugués d’aquesta manera amb les paraules, amb nosaltres, que cada dia lluitem contra els desnonaments, va ser, tirant curt, ridícul. Els del Raval Rebel van al·lucinar que gent suposadament amb tanta cultura com la del Macba pogués parlar així.

Fa pocs dies Xarxa Veïnal va organitzar una acció reivindicativa i festiva en forma de passejada a la plaça dels Àngels, que de fet ara serà remodelada per fer-hi el nou edifici del Macba…
—Sí, però aquesta passejada la vam començar a organitzar fa un parell de mesos, és a dir, ja era prevista abans no sabéssim que el Macba renunciava a la capella de la Misericòrdia. L’activitat va néixer per a reclamar zones verdes al barri, perquè és el que en té menys de Barcelona, en un moment en què ens trobem, i ara se’n parla molt, en plena emergència climàtica. Ara, el fet que el Macba renunciés pocs dies abans a la Misericòrdia i s’expliqués que l’ampliació la farien a la plaça dels Àngels va obrir, efectivament, una oportunitat per a parlar de la plaça i per repensar-la, perquè d’aquí a quatre dies, com aquell qui diu, hi començaran les obres.

Com ha de ser la plaça dels Àngels d’aquí a un any o dos?
—Els veïns volen que sigui dels veïns, com és lògic, perquè és espai públic i volem que ho sigui de veritat, per a tothom. I com més verda millor. Ara, dins de les mateixes entitats hi ha molts matisos: els qui voldrien que no hi hagués cap patinador, els qui els limitarien l’espai, etc. És evident que la plaça dels Àngels és dura, sorollosa, sense cap lloc per seure, sense verd, amb patinadors descontrolats i on hi ha entrompades a les nits… Pot ser fins i tot perillós passar-hi, per a segons quins veïns, a causa dels patinadors. Per tant, com que hi hem de fer obres, aprofitem-ho i canviem-la. Nosaltres hem recollit les propostes dels veïns i les hem fetes arribar a l’ajuntament. Esperem que ens escoltin. A més, és evident que l’estratègia de l’ajuntament fins ara no ha funcionat gens. De fet, ara tocarà avaluar aquesta estratègia i les senyalitzacions que s’hi han posat, per al control dels patinadors. Em sorprendria molt que cap tècnic de l’ajuntament digués que res d’això ha funcionat.

Els senyals nous que s’hi van posar ara no es poden ni llegir…
—Ni s’han mantingut els rètols pintats ni les senyalitzacions. Per tant, cal canviar d’estratègia. I jo –parlo a títol individual– sóc dels qui pensen que per a fer-ho cal parlar amb els patinadors, també, cosa que potser no s’ha fet prou. La plaça és de tots i hem de parlar amb tothom. El que és clar és que ara és només d’uns quants.

A banda el CAP i la plaça dels Àngels, el Raval té més problemes.
—Sí, i tant, i per això la passejada comptava amb totes les entitats del barri, amb totes les reivindicacions. I després de saber que el CAP serà a la Misericòrdia encara tenia més sentit, perquè en el fons al Raval la lluita continua i volem deixar clar que la renúncia del Macba és un èxit però no n’hi ha prou. No n’hi ha prou perquè és una renúncia de sentit comú i perquè hi ha moltes altres lluites. Ara cal aplicar el sentit comú a la resta de problemes que té el Raval, que sempre sembla que sigui la darrera prioritat i ja n’estem cansats. Hi ha molta feina a fer i no ens podem aturar. Per exemple, Guerrilla Raval és un grup de dones que es dedica només a acompanyar i assessorar els veïns que tenen narcopisos a l’escala. També hi ha Raval Rebel, que acompanyen i assessoren les famílies desnonades. Fan moltíssima feina i és molt poc coneguda, a l’ombra. Se’ls ha d’ajudar. O les Metzineres, un grup de dones que ajuden dones toxicòmanes i són, de fet, l’últim bri d’esperança per a moltes. Sort d’elles, però això no se sap i la ciutat no és conscient de la feina que fan i de la importància que té. Però, l’habitatge, efectivament, és el gran problema del Raval d’aquests darrers anys i la feina que fem els veïns és tan fonamental com poc coneguda i poc reconeguda.

Com definiríeu la problemàtica i com la combaten els veïns?
—L’habitatge és un dels problemes més salvatges del Raval i qui no hi visqui potser no se n’adona. A banda la pressió dels narcopisos, la pressió dels pisos turístics, i per tant la pressió en els lloguers, és fortíssima. Cada setmana hi ha desnonaments, pisos que queden buits, famílies i gent gran que ha viscut tota la vida al barri que es queda al carrer. És un problema de ciutat de primer ordre i per sort els veïns, aquí, som solidaris i ens ajudem. En són una prova totes aquestes petites entitats que van florint i que fan una feina que no hauríem de fer els veïns. Si la fem és perquè les administracions no la fan o la fan malament. I n’hi ha molts exemples.

Els veïns us heu reunit amb el nou regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa?
—Sí, ens hi hem reunit, amb ell i amb tots el partits, excepte amb el PP, perquè s’hi ha negat. La majoria de les reunions les vam fer abans de saber que el Macba renunciava a la Misericòrdia. Després de la decisió del Macba sí que hem parlat amb el regidor, però no hi ha hagut cap reunió formal.

La feina que fan aquestes entitats no l’hauria de fer l’ajuntament o, si més no, alguna administració?
—Teòricament ja ho fa, l’ajuntament, però no se’n surt o no dóna l’abast. Els de l’ajuntament diuen que la normativa no els ajuda. Jo penso que abans de començar a governar estaria bé que se la miressin, la normativa, o la llei, i que si els impedeix de governar com voldrien i per a les persones, com diuen i repeteixen, que la canviïn, perquè és evident, és empíric, que no funciona. Els veïns fem una feina que no hauríem de fer nosaltres. I de pedaç en pedaç anem ajudant el barri. Però, torno a dir-ho, no hauríem de fer-ho nosaltres. Hi ha coses molt contradictòries, a més. Per exemple: segons on hi ha tanta policia que molesta. I segons on no n’hi ha o bé n’hi ha molt poca i n’hi caldria molta més. Cal tanta policia en un desnonament si resulta que la propietat i els llogaters han de posar-se d’acord per un lloguer social? Potser que parlin abans. Abans parlàvem del sentit comú, doncs sí, al Raval lluitem pel sentit comú i contra el surrealisme, perquè la realitat al Raval molt sovint és surrealista.

Per exemple?
—Un exemple fàcil: fa poques setmanes la policia va fer fora uns narcotraficants d’un local al carrer de la Riereta, propietat d’un banc. Feia un any que hi eren i els veïns no paraven de queixar-se. Pel que sembla, a la propietat, l’importava ben poc el problema. Quan finalment la policia hi va anar per treure’n els narcos, via grups de WhatsApp del barri es va demanar que hi anessin veïns per poder ocupar de seguida el local un cop fets fora els narcos amb el propòsit de reallotjar-hi una família i evitar que tornessin els narcos. I ho vam fer. Doncs no us ho creureu, però al cap de tres setmanes ja hi havia un advocat del banc propietari del pis visitant la família que hi havíem reallotjat i exigint que se n’anés. És a dir, per fer-ne fora els narcos i la droga no van moure ni un dit fins quasi al cap d’un any. Per fer-ne fora una pobra família que s’havia quedat al carrer i que és gent normal van tardar pocs dies. Si això no és surrealisme què és? I de casos com aquest n’hi ha molts. Aquest del carrer de la Riereta és de fa un parell de mesos, però al maig n’hi va haver un al carrer de Sant Gil, molt frustant.

Endavant.
—Era un cas molt semblant. Mesos amb narcotraficants venent-hi droga, amb tot el que comporta, fins i tot amb amenaces als veïns, i quan la policia finalment els fa fora, els veïns hi reallotgen una senyora del barri que coneixem tots. Al cap de pocs dies hi ha una batuda de la policia i com que era a un pis dels narcos la policia la té emmanillada durant quatre hores. Al cap d’una setmana la propietat denuncia aquesta senyora, cosa que durant mesos no havia fet amb els narcos. És increïble.

Encara hi ha narcopisos, al Raval?
—És cert que se n’ha reduït molt el nombre i que hi ha hagut batudes  importants, però que ningú no es pensi que aquest problema s’ha resolt. Hi ha molts narcopisos i continuen passant moltes situacions increïbles com aquestes que us explico. Hi ha gent que diu que això, els grans tenedors de pisos, bancs i fons voltor bàsicament, ho fan expressament perquè així la gent se’n va i després poden especular, etc. Jo no ho veig, o no ho veia, més ben dit, tan directe ni tan clar, però és que si vas veient els casos concrets del barri al final acabes pensant que potser sí que tot plegat és una estratègia o, si més no, que ho veuen com una oportunitat, perquè realment això que passa al barri és de bojos. I fins ara només hem parlat d’habitatge. Parlem del soroll?

Sí.
—Un exemples: Raval No Resignat, per exemple, és una entitat que es dedica a seguir els mesuraments de decibels que un sensor de l’ajuntament fa a la cantonada entre Joaquim Costa i Ferlandina. Doncs resulta que hi ha al voltant de 70 decibels a la majoria de franges i el màxim permès hauria de ser 40. I amb tota la raó, diuen: que l’ajuntament ho mesuri és una bona notícia, però un cop comprovat que és un soroll molt per sobre de la mitjana i del que s’accepta com a tolerable per al descans dels veïns, que hi facin alguna cosa. Doncs no s’hi ha fet res. Sabem que no és fàcil, però si més no estaria bé que ho intentessin. Els sensors estan molt bé, però els resultats que donen han de servir perquè l’administració actuï. Els veïns n’estem molt cansats, de tots els problemes del barri i de la inoperància de les administracions.

Per tot això ha nascut la Xarxa Veïnal del Raval? Per aplegar totes les lluites?
—Bé, el Raval és molt complicat, ja ho sabeu, i hi ha veïns de tota mena, però és cert que la lluita pel CAP, la lluita contra els narcopisos, per l’habitatge… i tots els grups de WhatsApp que se n’han derivat ens han unit. Som molt diversos, però ha nascut una lluita i en la majoria dels casos una unitat d’acció que ha cohesionat el barri com jo no havia vist mai. Riera Baixa, per exemple cada dissabte fa un dinar a peu de carrer i si sóc pel barri miro d’anar-hi. Hi ha tota mena de gent. O, per exemple, quan vam ocupar la capella de la Misericòrdia per al CAP cada dia l’Anita, de Putas Libertarias, ens portava una truita de patates collonuda, i sort d’ella i de molta altra gent, perquè no era fàcil d’aguantar allà dintre. El barri es va abocar a favor del CAP, perquè és una lluita de tots. I això mateix passa amb els narcopisos i l’habitatge. Sí, el Raval no s’atura, continuem lluitant, i la renúncia del Macba a la Misericòrdia és una petita victòria, però que ningú no s’adormi, que de feina per fer n’hi ha molta i hem de fer obrir els ulls a la ciutat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.