Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquesta setmana, dues eleccions foranes poden alterar el tauler de joc per a l’independentisme català, al marge del profit que sàpiga treure’n. Dimarts, a Madrid. El centre neuràlgic de l’estat espanyol és enllotat en una campanya crua que tindrà efectes més enllà de la comunitat. Els comicis poden fer trontollar el govern espanyol de PSOE i Podem, començar un cicle de renovació a la dreta espanyolista i situar l’extrema dreta al centre del debat polític, també al Principat. I dijous, a Escòcia. Al país de l’analogia contínua amb Catalunya, on la independència sembla més a tocar que mai, l’independentisme pot atènyer una majoria històrica, però també es pot començar a esquerdar per discrepàncies personalistes i estratègiques

Escòcia: la força de Sturgeon, la de Salmond i la “supermajoria”

El Brexit i la gestió erràtica de Boris Johnson al començament de la pandèmia van fer créixer els partidaris de la independència d’Escòcia fins a xifres rècord. L’independentisme ha sabut consolidar-les, amb més del 50% en els sondatges de manera consistent durant prop d’un any, fins fa poques setmanes, en què el no ha tornat a decantar la balança. La situació és molt diferent respecte de les últimes eleccions, el maig del 2016. Encara faltava un mes per al Brexit, al qual els escocesos es van oposar amb un 62%, en contrast amb el 53% d’anglesos que van votar-hi a favor. Llavors, a més, el lideratge de l’independentisme havia passat a mans de Nicola Sturgeon, després de la dimissió d’Alex Salmond arran del referèndum d’independència perdut. El procés a Catalunya encara no havia arribat al clímax. I no hi havia cap coronavirus deambulant, és clar.

Ara l’objectiu és aconseguir una majoria independentista que faci inevitable un segon referèndum. Els sondatges són molt bons, però són lluny les flors i les violes. La força de Sturgeon s’ha vist contestada aquests mesos per la seva rivalitat amb Alex Salmond, el seu antecessor en el càrrec. A banda un enfrontament personal molt agre (Salmond acusa Sturgeon d’haver ordit una campanya per enfonsar-lo personalment, amb un seguit d’acusacions d’agressió sexual de què finalment ha estat absolt), l’ex-primer ministre ha fundat un nou partit, Alba Party (“Escòcia” en gaèlic escocès), que pot obrir una esquerda en l’hegemonia del Partit Nacional Escocès (SNP) de Sturgeon. A banda l’SNP i l’Alba, s’hi presenta un tercer partit independentista que té una representació més aviat escassa (5 escons, enfront dels 61 de l’SNP).

Els sondatges són bons per a l’independentisme, però amb un marge prou ample per a la incertesa. Alguns situen l’SNP a la vora de la majoria absoluta, i uns altres a tocar per un grapat d’escons. Tot sembla indicar més clarament que els Verds creixeran i podrien ser clau per a la governabilitat. El resultat menys clar és el de l’Alba, que tant podria quedar fora del parlament com entrar-hi amb vuit escons, gràcies al sistema d’eleccions dual, que permetria als de Salmond de fer un efecte escombra per a recollir els escons independentistes que la llei electoral impedeix a l’SNP, tal com ja va explicar VilaWeb. Tots els sondatges tenen en comú que l’independentisme augmentaria considerablement el seu suport, però el rumb del país pot ser ben diferent segons els equilibris interns.

Salmond, ombra i escombra: entre la fractura i la “supermajoria” independentista

És possible, per tant, que si l’Alba treu uns resultats ínfims o bé si l’SNP aconsegueix tot sol la majoria absoluta, s’interpreti que els escocesos refusen la via Salmond, i comenci una negociació entre Sturgeon i Johnson que es pot ben allargassar. La posició dels Verds, a més, és molt més consonant amb la de Sturgeon. Ara bé, dins el mateix SNP un sector creixent ha pressionat Sturgeon perquè tramiti un referèndum sense el permís de Londres perquè creuen que hi té cabuda legal. És una via incerta, en tot cas, que Sturgeon ha admès amb molts matisos, i que corre el risc de fallida si el govern de Johnson modifica la llei per deixar clar que la competència recau en Westminster, o si els tribunals anglesos diuen que l’opció no és vàlida. 

En tot cas, l’independentisme escocès té la carta de la Unió Europea, igualment incerta, però més forta que no pas el 2014, quan un dels principals arguments del no a la independència era que Escòcia quedaria fora de la Unió. Ara que el Regne Unit ha sortit de la Unió amb el vot en contra dels escocesos, Brussel·les podria estar disposada a canviar de posició sobre la qüestió escocesa. La setmana passada, cent setanta personalitats de la cultura europea van demanar a la Unió Europea que facilités l’ingrés a una Escòcia independent. Si això passés, és clar, la presència de l’autodeterminació al debat europeu podria ser una oportunitat per a l’independentisme català.

El possible efecte contagi a l’estat d’un debat aferrissat a Madrid

Dos dies abans, el 4 de maig, hi ha eleccions a la Comunitat de Madrid. La llei electoral espanyola força que les eleccions madrilenyes coincideixin amb les municipals, però confereix al president autonòmic el poder de convocar-ne d’anticipades. Això vol dir que Madrid tindrà, igualment, unes altres eleccions d’ací a dos anys, inevitablement. El Partit Popular, a més, governava amb una majoria ben sòlida amb Ciutadans, malgrat les desavinences de la presidenta Isabel Díaz Ayuso amb els seus socis de govern. Però l’aliança finalment fallida de Ciutadans amb el PSOE per a fer fora el PP del govern d’una altra comunitat, Múrcia, va fer de pretext perquè Ayuso expulsés Ciutadans del govern i convoqués eleccions. És per tot plegat que el gest d’Ayuso s’ha d’interpretar més enllà de Madrid.  

Primer, amb l’horitzó d’un objectiu: reunificar sota les sigles del PP els votants escindits a Ciutadans i Vox que fa dos anys van dur el PP al seu pitjor resultat a Madrid d’ençà del 1991. Segon, pel trasbals inevitable que això pot implicar per al PP i la direcció de Pablo Casado, que aquests mesos ha optat per una estratègia aparentment més moderada que no pas la d’Ayuso. Esperanza Aguirre, tot i que retirada, ja va dir fa uns dies que Casado hauria de rectificar i subscriure l’estratègia d’Ayuso (“que és la de fer la batalla cultural”) si la presidenta madrilenya se’n sortia a les eleccions. Tercer, pel possible enfonsament definitiu de Ciutadans, que tots els sondatges deixen fora de l’assemblea madrilenya. Quart, per la influència que pugui tenir Vox. El flirteig d’Ayuso amb la formació ultra bé podria enfortir-la i deixar Vox en una posició afeblida i accelerar la reunificació de sigles

Amiguisme, corrupció i flirteig ultra: l’ascens meteòric d’Isabel Díaz Ayuso

Si Ayuso necessita Vox per governar, en canvi, pot haver-hi més efectes col·laterals per a l’esquerra. És una via incerta i complicada, però si el resultat de Vox és prou bo, i el d’Ayuso pitjor que no s’espera, l’opció de Pedro Sánchez de presentar-se com l’alternativa a l’extrema dreta pot tornar a posar damunt la taula la possibilitat d’unes altres eleccions espanyoles anticipades amb què els socialistes esperarien reforçar-se. Especialment si, com tot sembla indicar, el resultat de Podem és molt magre. Pablo Iglesias ha posat la carn a la graella fins al punt d’abandonar el govern espanyol i segellar el seu relleu a la formació, però la campanya de Mónica García per Més Madrid, l’escissió d’Íñigo Errejón, sembla que funciona, i els sondatges indiquen que Iglesias no podria rescabalar la forta derrota que el seu partit va tenir a Madrid el 2019. Un Podem empetitit podria reforçar encara més la tesi de Sánchez. 

Aquest gambit que potser somia Sánchez, és clar, tan sols serà viable si Més Madrid no supera els socialistes en escons, com han indicat alguns sondatges recents. El president espanyol va mirar de convertir les eleccions en un plebiscit entre ell i Ayuso en les primeres setmanes posteriors a la convocatòria, però es va acabar apartant de la campanya per precaució. Amb tot, no ha pogut evitar que Ayuso abanderi una oposició d’àmbit més estatal que no madrileny, servint-se de la seva popularitat i de l’oposició més aviat galdosa i poc reeixida que Pablo Casado ha fet els darrers anys. Els socialistes podrien obtenir el pitjor resultat de la seva història, que fins ara són els 32 diputats del 1995.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.