Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

‘Definitivament aquesta no és la imatge que volien.’ A dalt de l’escenari, Clara Ponsatí tenia una estampa molt singular, la d’una mar de gent que omplia l’esplanada del Parc de les Exposicions de Perpinyà. Més de 200.000 –segons l’organització; no hi ha dades de la guàrdia urbana– han respost a la crida del Consell per la República. D’arreu del país, de nord a sud, s’han citat en un acte que tenia com a al·licients principals veure en directe els consellers a l’exili i el president Carles Puigdemont. En algun moment la posada en escena recordava la d’un concert de rock, amb gent trobant espai per tots els racons per aconseguir la millor visió de l’escenari, samarretes i banderes amb les cares dels ‘ídols’, i lipotímies incloses entre el públic.

‘Preparem-nos’: Puigdemont fa una crida a encetar una ‘lluita definitiva’ I Crònica de Roger Graells 

El desplegament logístic i la mobilització per a fer possible l’acte ha estat descomunal, amb gent vinguda per totes les vies fins a la Catalunya Nord. L’anada cap a Perpinyà de bon matí, amb TGV, semblava un desplaçament del Barça a la Lliga de Campions. Gent amb motxilles per a passar el dia a fora, cantimplores, entrepans de paper de plata arreu i moltes bufandes de l’equip –grogues en aquest cas. Aquell tren era català i el francès gairebé ni s’hi sentia, tot i que anava en direcció a Lió. De dins el centre del món (així va batejar el 1955 Salvador Dalí l’estació de Perpinyà) sortia un flux continu de gent que enfilava l’avinguda General de Gaulle en direcció al Castellet, i d’allà fins al Parc de les Exposicions.

Alguns manifestants que no han pogut entrar al recinte han trobat una perspectiva des d’un pont pròxim.

A les deu del matí, quan encara faltaven tres hores, ja hi havia milers de persones davant l’escenari. Les primeres línies, les més preuades perquè tothom volia tenir la millor perspectiva dels exiliats. Com la Josefina. Té setanta-dos anys i va néixer a Granada, però resideix a Vallirana ja fa una pila d’anys. Diu que és ‘una incondicional’ de Puigdemont. ‘És l’única esperança que tenim’, assegura. Per aconseguir aquest lloc diu que s’ha presentat a la porta del recinte a les set del matí. L’acte no començarà fins al cap de sis hores per un endarreriment.

També han matinat una parella de Prada (Conflent), la Cristiana i l’Abel. Ell porta un pin de les Forces Franceses Lliures i expliquen que són fills d’exiliats de la Baixa Cerdanya. Els brillen els ulls per veure un acte així al costat de casa: ‘És que no hi ha gaire gent amb sentiment catalanista per aquí’, es lamenten. Igual que en Mateu, que ve de Perpinyà mateix: ‘Això és històric, no ho havia vist mai. És com si tota la ciutat fos aquí.’ Fan pensar en allò que dirà més tard Joan-Lluís Lluís, membre del Consell per la República, en el tret de sortida de l’acte: ‘Els del nord demostrem cada dia que és possible ser català sense ser espanyol.’

El recinte és llarg. Pel lateral esquerre no para d’entrar gent que va trobant lloc entre l’esplanada, cada vegada més farcida. En aquest trajecte hi ha quinze envelats del Consell per la República, i tants més de l’ANC, que no perden l’oportunitat de fer nous inscrits. Per allà volten en Jordi i la Marisol, de Badalona. Proven de trobar on lligar les bicicletes amb què han vingut pedalant des de Salelles, un poble situat vuit quilòmetres al nord. ‘No ens en perdem ni una. És que estem adoctrinats’, i es posen a riure. Ell porta una motxilla de la qual es desplega un mànec aparentment molt estable que fa onejar una gran bandera. Es veuen bregats amb aquestes situacions.

Més endavant hi ha una parella menys experimentada que fa temps en una ombra mentre no comença l’acte. Es diuen Patrícia i Rubén, i van venir ahir de Mollet del Vallès.

—Patrícia: ‘No ens en perdem ni una des de l’1-O del 2017.’
—’I abans?’.
—Rubén: ‘És que jo em vaig fer independentista el dia del referèndum’.
—’I això?’
—R.: ‘Doncs perquè a ningú no li agrada que escalfin la gent. Tenia preparada la butlleta per a votar que no. Al final vaig acabar votant que sí i defensant el col·legi fins a les 22.30.’

L’hora s’acosta i arriben les personalitats. Cotxes i furgonetes d’alta gamma entren a la zona reservada. De dins en surten polítics i els seguicis respectius formats per caps de premsa, protocol i periodistes com ara l’omnipresent Pilar Rahola. Han vingut armats amb jaquetes de plomes, abrics potents i el més optimista jersei de coll alt, però érem a 19 graus. Més tard aquesta calor provocarà diverses lipotímies que obligarà a les conductores de l’acte a demanar que s’obri un passadís entre la multitud. Sanitaris per la República han hagut de practicar vuitanta atencions

Al costat de la rereescena hi havia la zona de premsa per a facilitar les declaracions dels polítics a mesura que anaven arribant. En aquest espai hi ha arribat a haver-hi una barreja estranyíssima. De persones tan distants –en tots els sentits– com Enric Casasses, que passejava amb el seu inseparable cabàs, o Salvador Sostres, que feia equip amb Arcadi Espada. Seien de costat en una de les taules de la sala de premsa, tot i que cap dels dos portava ordinador. En tenien prou amb un mòbil per a afilar la crònica que devien preparar. De sobre una dona s’ha acostat a Sostres, ha recolzat els braços damunt la taula i se li ha atansat per etzibar-li una esbroncada. Li parlava d’una notícia, però no s’entenia per què cridava: ‘Vas escriure una notícia plena de mentides. Vaig escriure una carta al director i ningú no em va respondre. Aquesta és la premsa que fas.’ Resulta que era de l’organització.

Després d’aquesta escena de tensió, la multitud ha bramat amb força com si es tractés d’un concert. Només faltava que s’apaguessin els llums, però no calia. ‘Ningú no ho ha demanat però fa un bon dia’, ha dit Lloll Betran. I han entrat els teloners.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.