El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Els polítics poden ser molt hàbils. Molt. I fer unes filigranes al mig del camp realment espectaculars. Una de les jugades que sovint practiquen, amb notable èxit, és la següent: Et diuen que faran una cosa. T’agrada. Els votes. I un cop han guanyat, no fan la cosa, sinó el contrari. Això sí, et convencen de per què no han fet el que deien. Doncs per increïble que sembli, els tornes a votar. El resultat és que tornen a guanyar havent fet el contrari del que deien.

Un exemple clàssic d’això és Felipe González, del PSOE. El senyor González fa molts anys es va presentar a unes eleccions dient OTAN no. Res d’entrar a l’estructura militar dels nord-americans. La gent el va votar,  Però un cop va ser al govern, González va decidir fer just el contrari: OTAN Sí. I aleshores va convèncer a la gent de per què s’havia de fer el contrari d’allò promès. I efectivament, el van tornar a votar.  Els polítics poden ser molt hàbils. Molt. I fer unes filigranes al mig del camp realment espectaculars.

Un altre exemple d’això, ara mateix, és Ada Colau. L’actual batlessa de Barcelona fa molt poc temps qualificava de ‘màfia’ al PSC. El mateix que després va dir a Convergència, però al PSC. Tenia tota la lògica del món: ella era la veu d’una activista veïnal farta de 32 anys de PSC a l’Ajuntament de Barcelona. I de 30 més de Pujol a la Generalitat. Colau, no fa gaire, les deixava anar de cavall estant. També és veritat que li posaven fàcil: Jaume Collbon, per exemple, va guanyar les primàries del PSC utilitzant uns veîns pakistanesos del Raval que no sabien què votaven ni on eren. Alguns dels votants de Jaume Collboni, de fet,  es pensaven que era unes votacions del PP.  En fi, un autèntic festival.  Jo vaig ser-hi, vaig veure-ho i, com altres periodistes, en vaig parlar. A Polònia en van fer gags. I Ada Colau l’endemà ho qualificà així a Twitter: ‘És una gota + en les pràctiques mafioses d @pscbarcelona #casPalau (…) Sé de què parlo. Com activista veïnal he patit molts anys al psc ciutat vella i també conec experiència exregidora Itzia’r (…)’. O bé:  ‘El PSC era el partido responsable de casos de corrupción, de miles de desahucios y del rescate a la banca, entre otros’

Amb el temps, es va fer famós l’eslògan i tot: ‘Fem fora la màfia’.

Doncs ara Ada Colau, un cop a l’ajuntament, vol pactar amb Jaume Collboni i el PSC. Pactar amb ‘una gota més en les pràctiques mafioses del PSC’.  Efectivament, si abans li deia mafiós a Jaume Collboni, ara vol pactar amb ell, i fer-lo regidor d’Economia. I no es quedarà aquí. Ada Colau, com Felipe González, ara convencerà la gent de per què fa el revés d’allò que deia.  Si abans deia X, ara faig Y. Fer fora la màfia, i la màfia és CDC i PSC? Doncs fitxo a Macias, i pacto amb Collboni.

No sé quins arguments farà servir, Ada Colau, però sí diria que ella serà tan convincent com Felipe González. Per això la gent que la va votar per a ‘fer fora la màfia’, quedarà totalment convençuda de les explicacions que ara donarà Colau. I la tornarà a votar. Perquè els polítics poden ser molt hàbils. Molt. I fer unes filigranes al mig del camp realment espectaculars.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.