4 de gener de 2023

  • Si Pujol encara pot tenir interès a refer la seva imatge pública, ja es troba molt enllà de l’ambició política

Joan Ramon Resina
15.01.2023 - 21:40
Actualització: 15.01.2023 - 22:19
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El despatx és al primer pis d’una casa de veïns del carrer de Calàbria. Al replà hi ha les quatre portes habituals dels edificis de la segona meitat del segle XX. Cap placa ni cap símbol no anuncia que aquí hi treballi un ex-president de la Generalitat. Més exactament, el president més longeu en el càrrec, el que més s’ha identificat i ha estat identificat amb el país. Em rep un conserge amb una vaga retirada a guarda de seguretat, tot i no dur uniforme. El rebedor és una saleta amb tres o quatre butaques, decorada amb un parell de pintures d’una firma que no aconsegueixo desxifrar. La tanquen dues portes interiors per on, com després comprovaré, s’accedeix a sengles cambres comunicades entre si. La modèstia del lloc em commou. Podria passar per una metonímia del seu estadant.

És mig matí i ja hi ha una persona a la saleta. Quan jo me’n vagi n’hi haurà més, esperant el torn com a cal metge. Malgrat l’edat i l’ictus que ha tingut recentment, Jordi Pujol manté una agenda de treball notable.

De seguida surt l’Anna, la secretària de Pujol, i m’explica que el president hi ha dies que es troba bé i dies que no tant. Avui, mig mig. Està una mica empiocat, però no té covid, m’aclareix. Li pregunto si he de posar-me la màscara i em respon que faci com vulgui. Em diu que ell no en porta i decideixo de no posar-me-la. L’entrevista durarà quaranta minuts si el president no es troba malament. L’Anna m’obre la porta i entro en una cambra estreta, bona part de la qual ocupada per una taula de treball, amb dues cadires a banda i banda. Jordi Pujol fa el gest d’alçar-se, però li prego que no ho faci i m’hi acosto per encaixar-li la mà. No tinc clar què hi faig aquí jo.

El 26 de novembre de 2020 Pujol va enviar-me una carta arran d’un article que li havia cridat l’atenció. En aquella comunicació em pregava de fer-li saber la pròxima vegada que vingués a Catalunya a fi de veure’ns. Jo no he estat mai pujolista ni l’he votat en cap elecció, i així li ho vaig dir, afegint que sempre l’he respectat. Fins i tot l’he defensat en alguna ocasió, perquè una cosa és discrepar d’un programa polític i una altra menystenir la persona. El 1987 vaig forçar que una editorial nord-americana retirés l’edició d’un manual de llengua castellana il·lustrat amb una caricatura de regust racista. Sota la figura del qui llavors era president de la Generalitat hi havia la frase: “Como buen catalán huele el dinero a distancia”.

En aquest punt de la seva carrera i de la meva, la carta de Pujol em semblà extemporània. D’antuvi, vaig descartar d’anar-lo a veure. Però passats dos anys d’aquella invitació, insinuació o prec els esdeveniments em feren canviar de parer. El desembre de l’any passat vaig informar l’Anna que a primers d’any seria a Barcelona per pocs dies. La resposta no es féu esperar. Pujol em citava per al dia 4 a mig matí.

Vaig anar-hi més que res perquè em semblà molt probable que seria la darrera oportunitat de conversar amb l’home que potser ha influït més en el destí de Catalunya el darrer quart del segle XX. I perquè, si Pujol encara pot tenir interès a refer la seva imatge pública, ja es troba molt enllà de l’ambició política. Per això, i perquè la seva sortida d’escena no pot trigar gaire, el seu judici per força ha de tenir la serenitat i objectivitat que imposen la humiliació i els desenganys.

Asseguts davant per davant, no semblava recordar que la reunió l’havia proposada ell. De manera que, per ajudar-lo a situar-me, vaig explicar-li que en el passat ja ens havíem saludat en tres ocasions. El 1986 en el curs de la seva visita oficial a Califòrnia, el 1994 amb motiu d’una conferència a la Universitat de Chicago i el 2011 a la presentació del llibre What Catalans Want a l’Institut d’Estudis Catalans. Allà, asseguts de costat damunt la tarima, vaig impedir que una ventada se li emportés els papers. D’aquest detall, però, no vaig fer-li’n esment.


El 4 de gener ja havia enviat a la redacció l’article en què especulava sobre l’origen del nom “convergència”, i ara tenia interès a esbrinar si efectivament Teilhard de Chardin havia influït Pujol. Poc, em digué, però admeté haver-lo llegit una mica. Dels francesos qui l’ha influït més, és… Hi rumia, però no reïx a recuperar el nom. Li proposo Maritain. Sí, Maritain, em confirma, però sobretot aquell altre… El nom se li resisteix, però sé que vol dir Mounier. Jo també conec aquests moments penosos en què la sinapsi es nega a transmetre els ions i hom es queda bracejant com un nàufrag sense significant enmig de l’oceà de la significació. Perdo la memòria, em diu, i quan provo de consolar-lo dient-li que a mi també em passa, m’engalta fulminant: jo tinc noranta-tres anys i és normal que perdi la memòria, però vostè, a la seva edat, no té el dret de perdre-la.

És clar que la perd per a les coses properes, de la història de fa pocs minuts, però el relat del seu activisme als anys quaranta el descabdella amb tots els detalls, com si ho tornés a viure tot plegat. Si hagués nascut italià o alemany, em diu, m’hauria fet de la democràcia cristiana. Admira Alcide De Gasperi i Konrad Adenauer, i tot i que aquest darrer no l’esmenta, és evident que també pertany al seu Olimp. Però per sobre de tots hi ha Prat de la Riba, de qui es declara continuador. I si hagués nascut als Estats Units, què hauria estat, li pregunto amb una punta de malícia, perquè recordo que el 1986, a Berkeley, la meca del radicalisme americà, va cometre la “indiscreció” de tractar Ronald Reagan de “gran president”. Ho rumia uns segons i confessa que no ho sap, que els Estats Units no els coneix prou bé. I m’admira la prudència, la discreció d’algú que no es permet cap frivolitat, malgrat que ara ja se’n podria permetre a cabassos. La circumspecció de Pujol pren més relleu encara si es compara amb la fatuïtat amb què gent ignara o amb una experiència cutània pontifica sobre els Estats Units.

Quan esmento el seu pas per la presó, hi lleva importància. “Sols hi vaig estar dos anys i mig.” Aquest “sols” dóna una idea de la talla política del personatge, sobretot si es té en compte com han espremut la presó altres presos més recents. Deu ser que el preu que va pagar per poder governar Catalunya prop de vint anys no li sembla excessiu. I encara se’l descompta, perquè a la presó de Saragossa hi estigué dos anys i vuit mesos complits.

Em parla força dels seus escrits i crida l’Anna per demanar-li una còpia del “Tagamanent”, un text de joventut que considera fundacional i que em lliura dins un sobre. L’Anna la crida tot sovint, és la seva memòria per a les coses de proximitat. El “Tagamanent” l’hi torna a demanar passada una estona. “Ja el té aquí, president.” Llavors li demana Des dels turons a l’altra banda del riu, el llibre que va escriure a la presó i que considera el més important. Un llibre escrit des de l’esperança, diu. “No, aquest llibre no el podem donar, perquè sols ens queda aquest”, li explica l’Anna. I quan Pujol em dedica un exemplar d’Entre el dolor i l’esperança amb mà tremolosa, ella s’ofereix a desxifrar-me la dedicatòria.

En un moment determinat interrompo el relat per preguntar-li si es prendria malament que li fes una crítica. “Faci, faci”, em diu sense immutar-se. Hi ha temes que no toquem, que no s’han de tocar, perquè “ara no toca”, perquè seria cruel i poca-solta tocar-los a hores d’ara. Però li retrec que el seu govern no defensà prou la llengua i que la Generalitat va desemparar els parlants. Li recordo que la immersió no es féu complir i que la llei de política lingüística no s’aplicà rigorosament al comerç i ni tan sols a l’administració pública. D’antuvi ho nega, però en adonar-se que no cedeixo, sentencia: “Vam fer tant com vam poder.” Em queda el dubte si no es podia fer una mica més, si la llei, que ara els jutges executen contra la immersió, aleshores no es podia haver invocat judicialment en defensa del català.

Quan ja feia estona que em parlava del passat, vaig decidir-me a fer-li la pregunta essencial. Essencial perquè, ara que ja és indiferent a la rivalitat que el perseguí amb furor quan governava i sobreposat a l’escàndol que el fulminà en la jubilació, Pujol sap que al final l’únic que comptarà serà el llegat polític. Quan la riuada de l’opinió torni a la llera, la irregularitat pròpia i del seu entorn més íntim quedarà relativitzada per les aportacions. I potser es considerarà prou expiada en comparació amb la corrupció tolerada, a la vista de tothom, legalitzada i tot, d’uns altres polítics que no han tingut manies de compatibilitzar una sucosa jubilació amb assessories d’empreses privatitzades i més gangues eventuals, arrodonint-ho si s’escau amb algun escó al senat. Pujol no pogué escapar-se de l’atracció del planeta Espanya, hi quedà enganxat com un satèl·lit i a la fi una part molt gran de la seva missió històrica s’escolà pel forat negre que ha estat el règim del 78. El seu destí no pas tràgic però sí dramàtic quedà segellat el dia que descobrí que consolidar “la democràcia espanyola” no equivalia a consolidar Catalunya i vacil·là en la missió tàcitament encomanada de deturar l’independentisme.

La pregunta que frisava per fer-li era: “Com veu la situació actual?” I la resposta no podia ser més succinta: “Malament.” Li dic que comparteixo l’apreciació, però segurament pateix un lapsus –avui no estic fi, em repeteix manta vegada– perquè passada una estona em regira la pregunta i vol saber com ho veig jo. Malament, li confirmo. Els qui ara manen no estan a l’altura de vostè. No és cap llagoteria; és una conclusió dictada per la força de les coses. Molts consideraven Pujol un milhomes, però ell se sabia els límits, i els del país en una determinada conjuntura. I com que els coneixia en tragué tant de partit com pogué. Com Prat de la Riba, els llibres del qual em mostra amb orgull carregat de deferència cap al primer català contemporani que féu obra de govern.

Quan em lliura l’exemplar del seu llibre, em repeteix per segona o tercera vegada: “Aquest és un llibre escrit des del dolor”; i tot seguit afegeix: “Del dolor, però també de l’esperança.” L’Anna li recorda que l’espera una altra cita. Els quaranta minuts s’han allargat fins a l’hora i mitja. M’alço, dono la volta a la taula per impedir que ell també s’aixequi i m’acomiado de Jordi Pujol amb una encaixada mentre li dic: la vostra obra està assegurada, president. Tinc la impressió que no cal, que n’està cert. Ell, per torna, m’aconsella: “No perdi la confiança en el país.” Abans de sortir em giro i veig un home físicament afeblit, però de cap manera un home derrotat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes