Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  31.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

El camí de la vida, el camí de la mort

Men?ame
 

Heus ací el text final de 'Seixanta anys d'anar pel món', continuació del fragment que vam veure ahir. És un fragment íntim i obert, tot ensems, on no hi ha res amagat, res que no s'entengui, res que demani aclariments. Xammar evoca els records de la jovenesa per dibuixar un recorregut. És el camí d'aquell minyó que es va fent home, el camí de sempre, el camí que tornarà a recórrer el dia que es mori.

Després hi consta la data d'acabament del llibre, juny de 1973. I, a continuació, la data de la seva mort, només mig any més tard, el 5 de desembre de 1973. A la làpida de la tomba d'Eugeni Xammar hi ha escrit un epitafi. És el text que ens ha acompanyat en aquesta sèrie: 'Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.'

«La meva primera muller descansa al cementiri de l'Ametlla del Vallès i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ésser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ésser suficient perquè un capellà de criteri estricte i restrictiu li refusés la sepultura, en un cementiri 'catòlic'. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d'una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d'homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla. Tots ells m'esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l'Ametlla a la Garriga, a l'escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d'una llaminadura. És un camí que per sota l'ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d'en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l'aigua era baixa, fent saltirons d'una pedra a l'altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d'anar tan lluny. No em caldrà ni arribar a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s'obrirà una porta, la porta d'un recinte de pau, de silenci i de repòs. M'hi portaran ajagut i ja no me'n mouré mai més.

L'Ametlla del Vallès, juny del 1973

(Eugeni Xammar i Puigventós morí a l'Ametlla del Vallès el dia 5 de desembre de 1973.)»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.