Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  11.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

L'afer del 'vizconde de Cussó' (II): un desenllaç patriòtic

Men?ame
 

Després del viatge de Xammar a París, Joan Estelrich ja ha parlat amb Francesc Cambó i li ha donat tota la informació confidencial, 'amb fidelitat perfecta'. I Cambó actua amb determinació:

«Amb la meva bomba a les seves mans Cambó no va perdre temps. Va establir contacte amb el senyor Domènec Sert, aleshores president del Foment de Treball Nacional, i amb tres ex-presidents d'aquesta entitat, els senyors Lluís A. Sedó, comte de Caralt i Josep Ferrer-Vidal. Hi havia encara un quart ex-president del Foment del Treball Nacional que, naturalment, no fou advertit: el mateix 'vizconde de Cussó'. Reunits un dia els quatre personatges representatius de la indústria catalana, responent a una convocatòria verbal de Francesc Cambó, van escoltar un capítol de novel·la d'espionatge que els va deixar, certament, esmaperduts, sobretot en veure que per a Cambó la realitat del fet denunciat no oferia cap mena de dubte. Amb caràcter estrictament confidencial Cambó va comunicar el meu nom als seus interlocutors i preguntat sobre el grau de confiança que jo li mereixia, la seva resposta, si les meves informacions són exactes, fou aquesta: 'Una confiança absoluta, sense cap mena de reserva.'»

Els presidents de la patronal catalana van demanar a Xammar que, si us plau, anés a Barcelona per entrevistar-s'hi:

«I així es va fer. Al despatx de Domènec Sert, una estança ombrívola i no gens gran de la Casa Sert Germans del carrer de Trafalgar, quatre senyors de la indústria catalana, tots ells persones d'una urbanitat exquisida, em van rebre dues tardes seguides del mes d'abril de 1926. Dues entrevistes curtes, una hora a tot estirar, dedicada la primera gairebé exclusivament a una exposició dels fets per part meva i la segona, a contestar les preguntes que em feren els 'quatre presidents', la curiositat natural dels quals mai no va prescindir de la discreció i la cortesia. El lloc on el 'vizconde de Cussó' es trobava amb els representants de la Confederació Industrial alemanya i les quantitats màximes i mínimes discutides foren les úniques precisions de detall que jo vaig poder donar. Els meus interlocutors les consideraren suficients i en la meva darrera entrevista amb Domènec Sert sobre aquest escandalós afer es va tractar exclusivament de quina havia d'ésser la meva remuneració. 'Tinc plens poders dels meus companys per a fer-li efectiva tot seguit la quantitat que vostè demani', em va dir el senyor Sert, i jo li vaig demanar tres mil pessetes, de les quals –li vaig explicar– la meitat eren per a despeses de viatge i l'altra meitat per a compensar-me, més o menys, de la pèrdua que per a mi representaven tres setmanes fora del meu lloc de treball.»

La petició de solament tres mil pessetes va deixar Sert una mica desconcertat. I va voler saber què havia mogut Eugeni Xammar a fer tot allò, si no eren els diners:

«—Les informacions que vostè ens ha donat són d'una gran importància. Es tracta pels ex-presidents del Foment i per mi mateix, com vostè comprendrà, d'un afer tristíssim. Puc preguntar-li quins han estat els motius de la seva conducta?

La meva resposta fou aquesta:

—Sóc català i catalanista. Assabentat per atzar, però amb certesa, d'una traïció als interessos de Catalunya he complert amb el meu deure tal com jo l'entenc.»

La manera de concloure el relat de l'afer Cussó és una mostra de l'estil Xammar:

«Més tard Cambó em va dir un dia, a Berlín, que tots quatre [presidents de Foment] s'havien constituït en tribunal d'honor i havien censurat formalment la conducta del 'vizconde de Cussó'. I és cert que el 'vizconde' mai més no va tornar a ser res i que avui, després de mort, el seu nom, de tan oblidat, no figura ni a l'Enciclopèdia Espasa.»


Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.