Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  02.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Una facècia de la penya de l'Ateneu

Men?ame
 

A la primera dècada del segle XX, quan Xammar voltava la vintena, va establir relació amb una colla que ell anomena 'la penya ambulant del passeig de Gràcia'. Inicialment, són ell i el seu amic Manuel Reventós, economista i professor universitari. De seguida s'hi afegí el poeta Josep Maria López-Picó, que hi introduí el gran Josep Carner i el gramàtic Emili Vallès. La penya es completà amb Josep Martí i Sàbat i el periodista Rafael Moragas, 'Moraguetes', que s'encarregà d'amenitzar les vetllades tocant el piano a l'Ateneu Barcelonès.

El llibre 'Seixanta anys d'anar pel món' és ple de reflexions profundes, pròpies d'un home que ha voltat, que ha pensat i que té una visió ferma de les coses. Però també és un exercici de recuperació del passat personal amb anècdotes com aquesta.

«Deixant de banda Sitjà i Pineda, que era la cortesia i la correcció personificades, la conducta general dels altres sis membres de la penya no era gaire apreciada pels senyors de la junta directiva de la casa [l'Ateneu Barcelonès]. Trobaven que érem una mica massa afeccionats a la 'facècia', nom que Josep Carner va posar de moda per definir les entremaliadures de la gent gran. No se'ns acusava de res gaire greu: de posar-nos al trau flors arrencades del jardí i de treure'ns la pols de les sabates amb les tovalloles de la sala de bany. Fins el dia que, dintre la facècia, jo em vaig encarregar de donar el 'do de pit' amb motiu d'una exposició de maquetes de projectes presentats a un concurs que l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès va obrir per tal de premiar un projecte de monument a la glòria i a la memòria d'en Manuel Milà i Fontanals. Obres dels escultors més afamats, i més famolencs, de l'època, els projectes de monument eren tots veritables monuments de pastisseria pastada amb matèria incomestible.

Trobant-me un capvespre sol a la sala d'exposicions de l'Ateneu davant aquella col·lecció de monstres em vaig sentir de sobte posseït, sense saber com, d'una veritable fúria destructora. Segons diuen els historiadors de la Revolució francesa, Robespierre, durant els seus dos anys de govern, va fer guillotinar una mitjana de sis persones cada dia. Amb menys de cinc minuts jo vaig practicar una trentena de decapitacions. [...] Tothom hi va passar: Fama, Fortuna, Clio, Melpomène, sant Ramon de Penyafort... i no diguem el mateix Milà i Fontanals, amb barret de copa alta, barret de mitja copa o lluint una esplèndida cabellera tan espessa com la d'un 'hippy', però més ben pentinada. [...]

Ningú no va discutir la justícia estètica de les meves execucions, però Josep Carner va pronosticar que d'allò 'ens en faríem la pell'. I, en efecte, la junta directiva de l'entitat va decidir que l'Ateneu no era un lloc adient per a nosaltres. [...]

Indulgència, que bona falta ens feia, només en trobàrem prop de don Raimon d'Abadal, aleshores primer vice-president de l'Ateneu.

—Si fos per mi —ens va dir aquell gran senyor, model de bondat i de patriotisme— l'expulsió de vostès no aniria endavant. Però els meus companys de junta són d'una intransigència intractable. No s'ho prenguin massa a la valenta. Tots vostès, n'estic segur, tornaran un dia a ser socis de l'Ateneu

Benèvola profecia que mai no es va veure, però, totalment confirmada. Josep Carner i Manuel Reventós mantingueren una 'intransigència intractable' i no tornaren mai més a l'Ateneu.»

 

Text extret del llibre ' Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.