Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  07.06.2013  23:00

Autor/s: Vicent Luna

Estellés i els pobles de les valls de Mariola

Estellés escriu sobre les nostres comarques, sobre la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles

Men?ame
 

Aquest 2013 ha estat declarat per diverses institucions culturals i cíviques com l’Any Estellés. Vint anys farà que ens va deixar el poeta de Burjassot, «el fill del forner que feia versos», com li agradaria que el recordàrem.

Els estudiosos de la nostra literatura coincideixen a dir que Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March i Teodor Llorente són els nostres tres grans homenots de la poesia. Tot i així, i sense restar cap mèrit a aquests dos darrers, Estellés és sens dubte el poeta més conegut i popular que tenim els valencians. Cap sorpresa si pensem que Estellés sempre es va considerar «un entre tants», un més del poble, perquè com deia ell, «el poeta és poble ell mateix […], és el mateix poble». I com a poeta del poble que va voler ser, va tindre sempre una màxima: fer-se entendre. Estellés ha estat un poeta al qual li ha preocupat molt rescatar de l’oblit els records i les petites coses quotidianes, i per això podem dir que va tirar pel recte. Ell mateix diu: «Jo he anat escrivint simplement perquè sempre he tingut […] la por de morir-me sense poder dir abans determinades coses que volia dir. Això ha fet que no em plantegés gaire les qüestions del formalisme, que considerava que eren discussions acadèmiques». Així doncs la seua voluntat és la de convertir-ho tot en poesia, perquè tot és possible en poesia i mitjançant la poesia. És per això que en conseqüència, com diu Jaume Pérez Montaner, «tot ha de ser possible en els seues versos; una actitud que es converteix, en el fons, en una de les característiques més importants de la seua aportació poètica».

Estellés va ser un enamorat del nostre país, coneixia el nostre territori pam a pam, comarca a comarca. A la mort del dictador començà a escriure el Mural del País Valencià: «El 20 de novembre de 1975 va ser per a mi, modestament, l’esperança, l’alegria. A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco». Aquesta obra consta de tres volums, on el poeta ens construeix «pedra a pedra» un immens mural farcit d’emocions, passions, il·lusions, frustracions, neguits, derrotes, desitjos, tradicions… que, al cap i a la fi, són les mateixes que els valencians hem tingut com a poble al llarg de la nostra història.

En el segon volum, i dins del llibre xi, Estellés escriu sobre les nostres comarques. És veritat que no parla de la comarca de l’Alcoià com a tal, però si de la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles. I escriu versos preciosos com aquets: «Mariola / doblada com un llençol / com el tapet de la taula / i guardada en un calaix / i amb uns codonys aromada» (Mural del País Valencià I, pàg. 249). O aquests altres: «La Mariola està molt ocupada / amb la seua fillada de fonts que corren / muntanya avall i rodolen per terra / i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra. (Mural del País Valencià I, pàg. 89).

I el poeta no s’amaga de de dir-nos la importància que per a ell té, i per a tots els valencians, aquesta serra, i la gent que hi vivim al seu voltant: «Oh guerrillera Mariola verda! / Amb els genolls clavats a terra, et pregue. / […] Pregue per tu, perquè vigiles sempre, / perquè assegures un futur claríssim, / un dur combat, una dura victòria, / el clar fusell, l’espasa il·luminada. / I pregue més: et pregue pels teus fills. / Preserva, tu, aquesta raça indòmita, / aquest futur de gegants i senyeres! (Mural del País Valencià III, pàg. 248).

Aquesta part del país, aromada per la Mariola, on naix «un rierol o sargantana d’aigua» és per a Estellés molt important i prega perquè aquesta gent «indòmita» siga capaç d’aguantar el «combat de parles diferents». Hi som en una zona de «Cúmul i castells […] plets fronterers […] les fronteres batallen». I on el «vent de ponent / crema la vorera de les fulles, / crema les parpelles». Un vent que ens fa malbé les collites: «La sal espargida. Qui / ha espargit aquesta sal per damunt les collites?» El mateix poeta ens hi proposa la millor arma per guanyar el combat: «Cohesió, que és comanda. / Des de la frontera / el guaita mira el penell. / Ni un bri d’aire».

La celebració de l’Any Estellés hauria de ser una bona excusa per apropar-nos una mica més a l’obra d’aquest poeta. Un poeta que va escriure sobre els nostres pobles i muntanyes i que, sens dubte, va creure i confiar en aquesta «raça indòmita» que des de la frontera guaita el penell per veure d’on bufa el vent. Va creure en nosaltres, perquè «Aquest és el país que avança / des de la il·luminada frontera. / Aquest és el país que camina / amb gaiatos de terra».