Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  12.07.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Josep Piera: 'Tot canvia acceleradament, entre nosaltres, els valencians'

Entrevista amb l'escriptor, que parla de territori, de viure i d'escriure, de la identitat dels valencians... · A partir del seu últim llibre 'Joc de daus'

Men?ame
 

Lectors: us proposem de resseguir alguns dels grans temes del dietari 'Joc de daus' (Edicions 62), de l'escriptor Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947). És un llibre de gaudi, ple de sensacions, de mediterraneïtat, de fascinació per la natura que marca el pas del temps (el va escriure del 2006 al 2010). També és un llibre que fa pensar, al fil de fets d'estricta actualitat i de la identitat desdibuixada dels valencians com un 'leitmotiv'.

Vam proposar a Josep Piera una entrevista via correu electrònic a tongades. S'hi va avenir de seguida. Com que així s'ha fet, el temps l'ha marcada (enmig del procés, València cremava i li'n vam demanar una opinió, que hem recollit). Cada pregunta és suggerida i precedida per un fragment del text. Això permet de fer-ne una lectura estratificada. A més, Piera ens brinda una prosa final deliciosa.

Comencem amb el fragment que llegeix per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo), que també us oferim. Som-hi.



Mallorca, salta a la vista, canvia voraçment de fa anys, però té racons on el món antic i el suburbial conviuen, el primer com una relíquia, el segon com una fatalitat. Entre els luxes de la jornada, no puc oblidar haver menjat una mandarina a gallons (grell a grell, diuen els mallorquins); n’he sentit l’agra dolçor olorosa a les mans i una refrescant dolçor de memòries proustianes. Com fa un mes pels carrers d’Alexandria d’Egipte. La mandarina esdevé un símbol d’aquest paisatge sensitiu de llunyanies que van de Beniopa i Gandia a Alexandria; i d’Alexandria a Manacor, a Sóller, a Sicília o a Marràqueix. La meua Mediterrània, doncs, tindria el gust agre, àcid i dolç alhora, de les taronges. O de les mandarines. El meu passat seria un hort de tarongers, entre séquies rialleres, parres i prunes verdes al juny, músiques d’aigua, recitals de granotes, de xitxarres, de grills, d’estiu.’



Parleu-nos d'aquesta cultura mediterrània tan essencial i real en la vostra vida i la vostra obra, però avui tan distant per a la majoria. Què us la fa tan atractiva, com ens desdibuixem a mesura que la perdem? Què haurem perdut quan no ens reconeixerem en aquesta cultura articulada per la mar? Com recuperar aquesta cultura que és indestriable del nostre passat
—La Mediterrània és, per a mi, literàriament parlant, una mar vital, de sensacions i de memòries compartides que ens permeten de sentir-nos i de saber-nos individualment i col·lectivament. Si mai perdem aquest referent vital, voldrà dir, senzillament, que ja no som res, ni per a nosaltres mateixos, ni per a ningú; en aquesta hipòtesi, hauríem entrat en el que jo solc anomenar l'alzheimer cultural. La Mediterrània com a espai en moviment fon i confon Orient i Occident en una abraçada afectiva, familiar i amorosa, sensitiva i mental, evocadora, eròtica... Per això trie la taronja, o la mandarina, com una fruita real i simbòlica d'aquest 'paradís', en el passat i en el present. El gust àcid i dolç, el color de sol refrescant, el perfum en flor... Em suggereix i em diu tantes coses, aquesta fruita! I tant la trobe, la taste i l'olore als horts de la Safor, als mercats d'Alexandria o de Jerusalem, com als carrers de Marràqueix o de Sevilla, als patis gòtics de Barcelona, de València, de Palma, de Nàpols... Si mai perdem aquesta manera de sentir-nos vius, de voler-nos i de saber-nos vius, haurem deixat de ser persones; vull dir que haurem passat de ser humans, animals sensibles que enraonen, a convertir-nos en màquines racionals o bèsties tecnològiques.



'Com si volgués nevar. Després d’uns quants dies assolellats, d’una amabilitat com sols gener sap dur en aquest trosset de món, el fred torna a fer-se present. L’hivern, ací, és així, de forts contrastos; tot i que el fred l’anomenem “frescoreta”, perquè el nostre hivern, comparat amb el nòrdic, no passa de ser una primavera letàrgica. Tant de bo, si hi nevara! Aldaia de blanc!' (…) 'De nit, la llum de la lluna es reflecteix sobre l’espill de la neu i tot té una transparència fantàstica, de gravat antic en un llibre de contes. La neu no fa por, regala un encís ingenu al paisatge. Aldaia de blanc. La freda màgia de gener.'


La llengua, una pàtria feta de paisatge? En les vostres proses de dietari el territori, el paisatge, és necessari, intrínsec a la vida...
—Sí. La llengua és un paisatge fet de paraules, com la pàtria és un país fet de paraules, un imaginari creat per les paraules... La llengua fa el paisatge, com el paisatge fa la llengua.
Preferesc dir-ne 'país' del territori, perquè el país crea el paisatge i el paisanatge. Tot va lligat. Un paisatge existeix si uns ulls el miren, i el creen... Som nosaltres qui fem el paisatge, i alhora en formem part.



'Escric. Les frases se’m fan fàcils, funcionen com a despertadors de records perduts, d’imatges i de sensacions que m’acompanyen. La memòria se’m fa un cistell de cireres; deixe de banda les verdes, encara agres, n’assaborisc les vermelles, i tot seguit, havent-ne gaudit la frescor, en deixe els pinyols al cendrer. El temps fugaç, la memòria que vivifica són els meus estímuls d’ara: cireres a taula, cireres en un cistell, cireres a la boca. Aquest és un atzarós diari d’instants que diuen Aldaia; els records, pinyols de cireres.'



El llibre 'Joc de daus' és dividit en tres parts. Ara som a la primera, 'Diari d'Aldaia' (2006-2007)'. Expliqueu-nos el procés d'escriptura que seguiu. Quan escriviu les notes del dietari (hauria de dir 'diari'?), de matí, de vesprada, de nit? Són escrites amb voluntat de ser publicades? Les reviseu i reescriviu? Com explicaríeu aquest llibre al lector?
—El procés d’escriptura, el marca l’atzar, repetesc. D'ací ve el títol, 'Joc de daus'. El llibre és un joc entre el temps, el paisatge i qui escriu; un joc, o una partida, que es juga amb els mots. La primera part és un diari sense dates, en què les notes (dit en termes musicals) formen una composició jazzística. En aquesta part les notes foren escrites sense pensar en la publicació; després, quan vaig tenir pensat el llibre, vaig revisar-ne i recrear-ne les peces millors per fer-ne un mosaic: 'un atzarós diari d’instants'
Crec que el lector ha de fer seu el llibre. Aquest llibre es pot llegir com cadascú vulga, perquè el lector el recrea mentre el llegeix; és ell qui, mentre llegeix, juga a daus.



'Ahir, de bon matí vaig anar a l’hospital a fer-me l’analítica. Avui no he eixit de casa en tot el dia. Tot el dia escrivint. La realitat de fora de la pantalla em resulta, a moments, atractiva, d’altres, irrellevant.'



Tinc entès que teniu una malaltia. En voleu parlar? Com ha marcat aquest llibre? Escriure per viure / viure per escriure, us sembla una via interessant per a reflexionar-hi?
—No tinc problema a parlar-ne, de passada. Ja ho vaig fer fa anys, en un altre llibre, 'Ací s’acaba tot', resultat d’una llarga estada hospitalària. La malaltia crònica, o cròhnica (en diuen 'malaltia de Crohn') marca aquest llibre, com em marca la vida.
Açò que em planteges mereixeria una llarga reflexió, començant per la d'aclarir quin significat donem a 'escriure' i a 'viure'. Vull dir que, en la meua manera de concebre la literatura, escriptura i vida es fonen i confonen; no hi ha l'una sense l’altra. La vida es fa literatura, i la literatura es fa vida.



'La meua generació, estimulada pels moviments intel·lectuals dels seixanta, entre nosaltres encapçalats per Joan Fuster, va imaginar que podia reactivar-ne el rumb civil, però va topar amb la més crua realitat. Allò que creia 'el seu poble' no existia realment. La nostra joventut ens va dur a creure que la mancança 'nacional' dels valencians era deguda a unes causes recents —el franquisme— i que quan cauria el règim podríem redreçar un país des de la coherència, i la fidelitat... Aviat, però, ens sentírem qualificats de traïdors, sense que ningú eixira en defensa nostra. El poble, el poble del qual ens volíem part (i ens sentíem part), ens condemnava al foc precisament per defensar-lo. O callava mesquinament. Se’ns convertia en ninots de falla, per no cremar-nos en viu, com feia la Inquisició. Absurd? Així va ser. Què som els valencians? Som creatius, imaginatius, desficiosos, espavilats, vitalistes, sarcàstics... però prou menys alegres de com érem (o diuen que vam ser), i no ens sentim lligats a res íntim que ens identifique col·lectivament. No som res, per no voler ser com som.'



Arran dels cinquanta anys de 'Nosaltres, els valencians' de Joan Fuster i dels vint anys de la seva mort, s'ha parlat molt del paper de Joan Fuster i de la vigència del seu llegat. I, en conseqüència, també  de la identitat valenciana. Alhora, hi ha hagut la 'primavera valenciana' i al parlament la correlació de forces polítiques comença a canviar. Aquest fragment del llibre correspon als anys 2006-2007. Han passat cinc anys, el veieu diferent, el panorama, avui?
—Les reflexions sobre l’aportació intel·lectual de Joan Fuster a la identitat valenciana (què som els valencians?) són sempre oportunes, també a 'Joc de daus'. Jo en faig, de crítiques o d’iròniques, en la segona part del llibre. Va ser Fuster qui, de jove, em descobrí un passat literari memorable, em permeté de pensar lliurement un país de paraules, em furgà en la consciència i la inconsciència, m’encomanà la il·lusió racional d’un projecte civil... Les seues provocacions van ser un savi estímul intel·lectual, seguint el model sartrià, al compromís cultural valencianista de la joventut a partir dels anys 70. És possible, per tant, que de la persistència i constància del valencianisme civil provinguen els resultats electorals de Bloc-Compromís en les darreres eleccions (una nova alternativa política), i, en un sentit civilment més ampli, el fenomen anomenat 'primavera valenciana'. Caldrà veure què passarà a partir d’ara.
Tot ha canviat, i va canviant acceleradament, entre 'nosaltres, els valencians'. Ara mateix, una bona part del paisatge es crema, literalment.


(Efectivament, durant aquesta entrevista per tongades, hi ha hagut els incendis de Cortes de Pallars (Vall d'Aiora) i el d'Andilla (Serrans), amb unes cinquanta mil hectàrees cremades. No ens vam poder estar de demanar-li sobre els focs. La resposta, que ara segueix, la vam publicar a VilaWeb com una opinió contundent).
—Foc i flames. València es crema, i el seu pulmó verd esdevé un gris paisatge de cendres. I no faig cap imatge poètica apocalíptica. Aquest incendi que arrasa l'interior del país dels valencians no és una metàfora. No som en Falles, i la nit alegre de Sant Joan ja ha passat. Aquest incendi, certament, és una ferotge presència de la devastació i miserabilització d'un país oblidat. La ciutat de València diuen que és coberta per un núvol de fum i sota una pluja de cendres. I açò tampoc no és una imatge literària.

De quina manera es gestiona l'incendi? Pel que sembla, tan malament com tot ací, supose. N'he viscut molts, per desgràcia, d'incendis, aquests darrers anys; i alguns de ben a prop. Espere que, d'aquest foc salvatge, en puguen brotar noves esperances en verd, com espere que aquestes muntanyes cremades no esdevinguen cap parc temàtic del futur. I que no les tornen a replantar de pins, que són la plaga vegetal que fa més terribles aquestes desgràcies; són la pastura millor dels incendis. 



'Si no actuem amb imaginació, i amb voluntat de mantenir una part del paisatge treballat –marjals, hortes, tarongers, ametlers, oliveres, vinyes– com a memòria i patrimoni de la humanitat, ens convertirem abans en un sec suburbi d’asfalt amb illetes tropicals –això sí– que en una afrodisíaca calcomania de Califòrnia, com es somiava psicodèlicament o tecnològicament fa temps. Ni Hollywood, ni LasVegas, ni Miami, ni SiliconValley.'



La segona part del llibre denuncia els estralls urbanístics de l'especulació immobiliària. Els considereu irreversibles? Com han matat el país? Quin efecte tindrà Eurovegas, si s'instal·la al Baix Llobregat?
—Com es pot rectificar el desficaci urbanístic existent? És irreversible? Només una hecatombe, que dirien els clàssics, el transformaria, i el convertiria en muntanyars d’enderrocs; el país que he conegut només és salvable mitjançant el record, la literatura, o l’art (la fotografia, per exemple). Per una altra banda, em demane si el país dels valencians encara és nostre (de nosaltres, els valencians), quan n’hem venut una bona part, i la resta és hipotecat. Qui n’és el propietari? Bankia? Els alemanys? El nostre és un país de paraules, i qui sap si virtual.
Eurovegas al Baix Llobregat? No sé si hi arribarà. Fa anys, volien posar Eurodisney a les marjals de Pego, i acabà a París. Després els uns feren Port Aventura, i els altres Terra Mítica. A vegades, quan em torne sarcàstic, veig que, en un futur, tots som uns simpàtics ninotets autòctons d’un parc temàtic, o uns cambrers simpàtics d’un puticlub oriental.



'Què som, els valencians, col·lectivament parlant? Un regne perdut? Un país oblidat? Una regió mediterrània? Tres províncies espanyoles? El Levante feliz? El sureste franquista? 'Una comunitat autònoma del regne d’Espanya! ', respondrà algú, en pla estatutari. La resposta, si més no, no resol l’embolic sobre què som o què hem sigut, ni sobre què volem ser. Joan Fuster escrigué: 'Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans'. La frase espantà el règim. D’aquesta definició, en van eixir altres de més simples, però no més clares. La dita, tanmateix, tot i brillant, no va convéncer gaire la gent d’ací, siga dit de pas; i al meu entendre això va ser una llàstima. Jo he hagut d’improvisar de tant en tant definicions col·lectives paregudes, quan algú m’ha preguntat sobre el tema. Així, he arribat a dir que 'els valencians som a la cultura catalana com els andalusos a la castellana'. La gent no m’ha entés quan ho he dit. No ha entés que volia dir que érem hereus de repobladors d’un territori conquistat. Més d’una volta he pensat —irònic que m’he fet— que la millor resposta és riure-se’n, o somriure, davant qüestions o preguntes així. O contestar simplement que els valencians som valencians. I que no calen més explicacions. Darrerament, quan algú que m’és desconegut em pregunta si els valencians som catalans, i vol un sí o un no, li responc amb un somrís irònic, i un punt d’amargor prudent en la veu: 'Sí i no. Els valencians antics molts són d’orígens catalans, però els hereus dels hereus dels seus descendents, per molt que els cognoms diguen Camps, Fabra, Barberà, Rus, Torró, Pons, Ripoll, es volen regionalment espanyols. Els valencians, per tant, són uns catalans de barreja que fan el que poden –fins i tot el ridícul– per ser espanyols; amb excepcions, per descomptat. Però les excepcions confirmen la regla, ja se sap. Per quins motius? Per conveniència i obediència, més que per convicció.'



És la identitat valenciana el gran tema del llibre? Un tema actualíssim. El gran desafiament és saber-se dir?
—El gran tema del llibre és el temps vital (personal i col·lectiu), crec. El temps ja passat, el que va passant, i el que imaginem que passarà a curt o llarg termini. El temps que ens fa, ens desfà, ens refà, i... torna la roda a començar, o el món a girar com deia una melòdica cançó italiana. Potser el gran desafiament siga saber-se dir, sí; o saber viure en el conflicte, en la contradicció, amb trellat i sense complexos. En tot cas, som un poble viu, i, com se sol dir, mentre hi ha vida hi ha esperança. I jo, ara mateix, les esperances personals i les col·lectives, les tinc posades en els joves, perquè el futur del país, siga quin siga, el fan i el faran ells.



'En qualsevol lloc del món, la gent estima, respecta, critica, els escriptors; ací, per contra, se’ls silencia, quan no se’ls menysté sense llegir-los. O se’ls amaga com empestats, com si es tractara dels contaminadors mentals de la tribu. Per què tant de silenci al voltant dels artistes de la paraula, dels pensadors, dels creadors literaris? Per què se’ls condemna a la fosca caverna del silenci mediàtic? Com a contaminadors de la pesta, que diria Gesualdo Bufalino, qui com a sicilià va patir força temps aquestes marginacions.'



Respongueu algun d'aquests interrogants que us feu.
—Si el lector busca respostes, a 'Joc de daus' n’hi ha. No paga la pena repetir-les. Que jugue la partida i el llegesca. Un dels problemes més greus dels valencians és que els polítics que democràticament 'han manat' -com diu la gent-, s’han limitat, pel que fa a la qüestió identitària, a pretendre enfollir-nos amb disputes bizantines o baralles absurdes, o a deixar-nos sobreviure culturalment d'una manera 'natural'. Per sort, repetesc, una bona part de la joventut és sana, valencianament parlant. I no està sola.



'Per somiar que no quede. I si per somiar entenem la imaginació d’un voler —que val més que un desig—, ens caldrà somiar molt, tot i que els somnis, somnis siguen, que deia el clàssic. Costa tan poc, de somiar!'



Què somnieu?
Últimament, el somni que més faig és aquest:
Veig un vell jueu en l’Egipte faraònic.Un dia arriben a sa casa uns joves i li diuen:
–Vinga, avi, prepare les seues coses que ens n’anem.
–Ens n’anem, fills meus, a on? –respon el vell.
–A la terra promesa. Moisés ens ha dit que ha arribat el moment d'anar-nos-en, d’abandonar Egipte.
El vell es queda meditant. És conscient que, per la molta edat i la poca salut, no està per a gaires trots. Tampoc no li fa gràcia estar-se a Egipte, per bé que té els morts enterrats, i els millors records, a la vora del Nil. Dubta, entre si romandre sol i morir en la seua humil casa de fang, o anar-se'n a la recerca d’una bella esperança, encara que no arribe a la destinació promesa per Déu, i l’hagen d’enterrar al desert. Finalment, urgit pels joves, exclama:
-Sóc un ancià, em veig vell, no puc caminar, em canse aviat... Us seré una càrrega en aquest viatge llarguíssim...
–No vos preocupeu, avi; si les cames no us sostenen dret, us durem al be, a cavall, o dalt d’un carro. I de nit, us asseureu devora el foc, per contar-nos les vostres velles savieses. Vinga, va, tenim pressa, anem.
Veig el vell que lliga en un bolic de roba allò que més estima i menys li pesa (uns pocs volers i un grapat de records) i se’n va darrere la colla de joves. Cap a la terra promesa.

Men?ame