Sí als pobles petits

N’hi ha per llogar-hi cadira. Com que les retallades que s’estan portant a terme al nostre país no acaben de donar els resultats esperats –més aviat el contrari–, últimament s’estan sentint veus que diuen que unir els municipis petits seria una bona mesura de xoc contra la crisi.

És més, un estudi elaborat per l’Institut d’Economia de Barcelona proposa una reorganització dels governs locals que inclou la fusió dels municipis de menys de 5.000 habitants. Això voldria dir que, si aquest estudi s’acabés implantant, al Lluçanès no hi hauria cap municipi que pogués continuar funcionant de forma autònoma. El poble més gran de la comarca és Prats i té uns 2.700 habitants.

A mi, la veritat, em costa de creure que amb aquesta mesura hi acabéssim guanyant. Sí que és cert que la fusió ajudaria a simplificar l’administració pública i, en conseqüència, hi hauria menys despeses. Però penso que l’estalvi seria insignificant i que, ben mirat, la implantació d’aquest model suposaria unes pèrdues importants. En primer lloc, cal tenir en compte que el terme municipal dels municipis petits acostuma a ser d’una extensió considerable. Per a mi, l’error és només mirar-nos els municipis en funció del seu número d’habitants i no de l’extensió del terreny que gestionen. Igualment algú se n’hauria de fer càrrec, no? I qui millor que les persones que hi viuen, que es coneixen el terreny pràcticament de memòria? I en segon lloc, la feina que fan moltes vegades els alcaldes i regidors dels municipis petits és altruista. Qui la faria llavors?

Està clar que hem de fer tot el possible per intentar girar la truita a la situació econòmica i possiblement una via és que els municipis comparteixin serveis i recursos. Ara, d’aquí a proposar que s’eliminin, n’hi ha un pas. Jo diria que aquesta proposta només pot sortir d’un despatx d’una gran ciutat.