Goethe i l’afinitat entre química i literatura

El 1809 Johann Wolfgang Goethe va publicar “Les afinitats electives”, una novel·la amb un títol que fa referència a un dels problemes que havien ocupat els químics durant el segle anterior. L’obra de Goethe utilitza l’afinitat química com a metàfora i l’aplica a les relacions amoroses, però ho fa quan aquest concepte ja era discutit a partir de les noves perspectives que s’havien obert en la química moderna.

Édouard i Charlotte reviuen un amor juvenil que havia quedat truncat per l’oposició de les respectives famílies i es casen gràcies al fet que tots dos s’han quedat vidus. La seva vida tranquil·la es veu alterada per l’arribada d’un amic d’Édouard, el capità, i, després, per una jove neboda de Charlotte, Ottilie.

Tant el títol com els fets que es produiran són avançats, sense que el lector ho sàpiga, en la conversa que mantenen, en el capítol quart, el matrimoni i el capità –Ottilie encara no hi havia arribat– durant la pràctica usual d’aquells temps de fer lectures en veu alta i en grup. La paraula “parentiu” crida l’atenció de Charlotte i Édouard li explica que l’ús que se’n fa en aquell llibre és metafòric, referit a terrenys i minerals.

Però això dóna peu al capità, home culte i versat en ciències, per explicar en quin sentit s’utilitza aquella paraula. Comenta que ho va llegir fa un temps i que no sap si ara, en el món científic, encara es pensa el mateix. I això dóna peu a Édouard per qualificar de ben empipador «que ara no es pugui aprendre res per a tota la vida», afirmació que aprofita Goethe per donar idea d’un món canviant i inestable.

«De les natures que, en trobar-se, s’agafen de llampada i es determinen mútuament diem que són afins», explica el capità. I posa com a exemple els àcids i àlcalis que, essent tan diferents, s’uneixen, es modifiquen i formen un cos nou. Édouard comenta que «les afinitats són interessants al moment de causar separacions». I aquesta darrera paraula li sembla trista a Charlotte, perquè considera que se sent massa sovint en el món.

Les lleis de la natura i de les relacions humanes

Però Goethe no es limita a introduir a la novel·la aquestes referències. De fet, la noció d’afinitat electiva, d’unes lleis que obliguen a certes unions i n’impedeixen d’altres, recorre l’obra. És per això que al final les reaccions de trencament i reordenació de les persones-substàncies i les parelles-molècules es produeixen, però no de la manera com Édouard havia explicat. La substància que separa A (Édouard) de B (Charlotte) no és C (el capità), sinó D (Ottilie). Al mateix temps, Charlotte no evita la solitud gràcies a Ottilie, sinó precisament gràcies al capità. D’aquí que alguna vegada la novel·la s’ha esquematitzat en aquesta forma: AB + CD → AD + BC.

Si bé aquí falla l’existència de CD, una parella que integrarien el capità i Ottilie i que en realitat no existeix mai. Però el fet és que si analitzem el caràcter de cada personatge, la reacció havia de produir-se inevitablement. Édouard és immadur, egoista i capriciós. Ottilie és una noia molt jove, fràgil i inexperta. Charlotte és racional i previsora. El capità és també racional, però a més és intel·ligent, honrat i resolutiu. Si l’afinitat electiva funciona, no hi ha altra reacció possible. Édouard ha de sentir-se atret per Ottilie i Charlotte i el capità han d’acabar junts. Fins i tot és impossible que quan Édouard i el capità marxen a la guerra, nous pretendents tinguin cap mena de possibilitat amb Charlotte o amb Ottilie: no hi ha afinitat.

Destaca, doncs, aquest funcionament ineluctable de les coses, una mena de mecanisme social que marxa com un conjunt d’engranatges i que constitueix un destí inevitable. És clar que els personatges poden rebel·lar-se, però al final el que prima és la llei natural, com passa amb els objectes i amb les substàncies. Això no treu que la novel·la sigui clarament romàntica i que el final sigui tràgic.

Com a colofó, podríem prendre la metàfora i aplicar-la a Goethe i a la seva obra en conjunt. Apassionat de la ciència, no es va limitar a conrear-la i a deixar treballs notables –així com errors colossals–. No només va ser organitzador d’estudis tècnics i d’estructures industrials. Trobem escampades per les seves obres literàries nombroses referències científiques. L’home que volia passar a la història sobretot com a científic va assolir una grandesa literària que eclipsà el seu altre vessant. Però fins i tot així va escampar ciència per la seva obra narrativa i poètica. Era com si les afinitats electives ineluctables també haguessin produït finalment una reacció que, sense trencar res, formava una nova i valuosa parella entre la química i la literatura.

Xavier Duran. Químic i periodista científic, director del programa “El Medi Ambient” de TV3.

Llig l’article complet

Enllaços
Array