Una república ben dissenyada

La proclamació de la república obligarà a redissenyar les institucions catalanes i molt probablement també a redissenyar la manera com es presenten davant el país i el món. Perquè avui s’entén que oferir una bona imatge és un signe de coherència d’un país modern, atractiu i agradable.

La primera tria: quin nom?

No és pas una tria qualsevol. El nom marca. Hi ha països (Hongria, per exemple) on el nom de l’estat i el de la nació són el mateix. En canvi, n’hi ha que separen volgudament el nom de l’estat del de la nació (‘Estats Units Mexicans’, per exemple, que és el nom oficial de Mèxic). Hi ha estats que atribueixen marques ideològiques al nom (moltes repúbliques islàmiques o populars, per exemple). Fins i tot n’hi ha que remarquen que són independents (Samoa o Papua Nova Guinea, per exemple, es diuen ‘Estat Independent de Samoa’ i ‘Estat Independent de Nova Guinea’). En alguns casos, el nom ja és una declaració política: el nom oficial de Bolívia, per exemple, és ‘Estat Plurinacional de Bolívia’. Hi ha el cas de Grècia, amb un nom oficial que es pot traduir per ‘República dels Grecs’ o ‘República Hel·lènica’.

A partir d’aquests exemples es podria fer una llista de possibles noms:

Cada nom tindria implicacions diferents. Tenint en compte el vell debat de noms entre Catalunya i Països Catalans, seria recomanable de no apropiar-se possibles noms col·lectius, com ara ‘Estat Català’ (Andorra també és, i des de molt abans, un estat català). Del punt de vista internacional, l’ús de la paraula ‘república’ té un avantatge, perquè de seguida s’equipara amb estat independent. ‘República de Catalunya’ seria, doncs, l’opció més clara, tenint en compte que de repúbliques catalanes n’hi podria haver més en el futur. ‘República dels Catalans’ seria un nom que cridaria l’atenció, molt potent en termes polítics i que entroncaria amb denominacions històriques pròpies. Però la polèmica sobre el gènere seria en aquest cas un fort impediment.

Un altre factor a tenir en compte és que la república serà binacional si l’Aran decideix de restar-hi. De la relació que es defineixi entre l’Aran i Catalunya, en dependrà molt també el nom. Una república amb un Aran autònom podria dir-se ‘República de Catalunya’ o ‘República de Catalunya i l’Aran’. Però i si s’opta per proclamar dues repúbliques? O, encara, i si l’Aran decidís de proclamar-se, per exemple, ‘República Occitana de l’Aran’? Evidentment, la tria no seria pas senzilla, en aquests casos.

La bandera: estelada o sense estel?

Tradicionalment, l’independentisme català ha definit la bandera estelada com una bandera de combat, circumstancial, que deixaria de tenir sentit en el moment de la independència. Però darrerament hi ha gent que creu que la popularització de l’estelada i el fet que es diferenciï molt més de la bandera espanyola són factors que l’empenyen a ser la bandera estatal després de la independència.

Això deixaria per a les quatre barres tradicionals un espai nou, el de possible bandera unitària de tots els Països Catalans –ja que no seria l’oficial en cap. O es podria fer servir de bandera nacional, paral·lela a l’estatal.

Certament, en molts països hi ha una bandera nacional, que els ciutadans poden fer servir lliurement, i una bandera estatal, que és diferent i que només pot ser usada oficialment per l’estat.

Per exemple, a Dinamarca tenen formes diferents:

Bandera nacional

Bandera estatal

A Lituània l’estat pot fer onejar també oficialment la bandera històrica del país:

Bandera nacional i estatal

Bandera estatal alternativa

Bandera de la marina catalana

Una possibilitat seria que la bandera nacional i l’estatal fossin diferents i que una fos l’estelada –amb una pregunta afegida: quina estelada?

També hi ha institucions estatals que poden tenir banderes pròpies. És el cas molt especial, a tot el món, de les forces armades.

Si Catalunya tingués exèrcit, seria lògic que la marina recuperés la bandera blanca i blava que n’havia estat emblema quan érem un estat. Aquesta bandera onejava a totes les naus i, en canvi, la senyera de les quatre barres només podia onejar al vaixell del rei.

Matrícules, plafons d’autopista, senyals de frontera

Marcar l’entrada en un territori independent és important i ho fa tothom. La república haurà d’estudiar com adapta les matrícules dels cotxes, els plafons d’autopista i els senyals que assenyalen la frontera, tot i que són pràcticament iguals en tots els estats de la Unió Europea, i més enllà i tot.

El format de les matrícules és pràcticament igual a tot arreu. En tot cas, caldria decidir si sota la bandera europea hi diu ‘CAT’ o ‘CT’. Entre les més diferents, que poden ser model alternatiu, precisament hi ha la d’Andorra, que inclou ben clar el nom del país en català.

Gibraltar, el Regne Unit, Luxemburg i els Països Baixos també es destaquen dels altres perquè fan servir un fons groc molt llampant, que seria una altra alternativa.

Matrícula d’Andorra

Matrícula de Gibraltar

Quant als rètols que indiquen la frontera, tots els estats de la Unió Europea hi posen el nom del país dins els dotze estels, cosa que també fa Andorra. Per tant, la lògica aconsella de no fer invents i seguir la tendència.

Tanmateix, sí que presenten variants el senyal que indica que una ruta és d’autopista i els dels noms de les ciutats. Això permet un marge de diferència, perquè el turista amatent s’adoni que circula per un altre país. Per exemple:

Àustria

Dinamarca

Alemanya

L’euro. Una gran oportunitat de disseny perduda

Com que ningú no discuteix que la moneda serà l’euro, l’únic disseny propi serà el de la cara nacional de les monedes. És una pena, perquè alguns estats converteixen el disseny de les seves monedes, sobretot dels bitllets, en una marca molt interessant del caràcter propi. En són bons exemples els dissenys de Noruega, Austràlia i Suïssa.

Noruega

Austràlia

Suïssa

El passaport no ha ser pas lleig per força

A tot el món, finalment, el passaport és un dels emblemes més potents de sobirania. Tradicionalment, eren molt mal dissenyats, però aquests darrers anys hi ha hagut tot d’estats, generalment els del poder tou, que han volgut fer canvis de disseny en els passaports i els han convertits en objectes interessants, que reflecteixen el caràcter i la modernitat del país.

 

Fins i tot hi ha passaports amb detalls d’impacte. El de Finlàndia, per exemple, té un ren que camina; el del Canadà, mirat sota llum ultraviolada, ensenya tot de focs artificials; i n’hi ha molts que tenen interiors magnífics, com ara el de Noruega. Amb aquests antecedents seria interessant que Catalunya no creés un altre passaport avorrit, amb el nom i l’escut sobre fons marró.

Finlàndia

Canadà