Capítol 4

Com ens presentem al món? Un servei diplomàtic per a Catalunya

VilaWeb rep el 2017 amb una sèrie especial que explica com es procedirà a la proclamació de la república catalana. Avui us expliquem què ha de fer la república en l’àmbit internacional per ser un estat reconegut.

03.01.2017

Un aspecte clau de la creació d’una república és la projecció internacional.

Segons la Convenció de Montevideo, per a ser un estat no cal ser reconegut per ningú, però és evident que un estat que ningú no reconeix és una anomalia.

El reconeixement internacional, per tant, és una peça bàsica a l’hora de construir un nou estat. En el cas que Catalunya es faci independent d’acord amb Espanya, no hi haurà cap problema per al reconeixement de la major part d’estats d el món. Però si es fa sense acord amb Espanya, la situació serà més complexa perquè hi haurà estats que reconeixeran el nou estat i n’hi haurà que no.

No és pas una situació insòlita. Al món hi ha 206 estats proclamats que controlen de manera efectiva el seu territori. D’aquests, 193 formen part de les Nacions Unides (però n’hi ha 6 que formen part de les Nacions Unides i que no són reconeguts per tots els altres estats). Dos estats tenen un estatut especial: l’ONU no els reconeix com a estats, però els permet de participar en algunes activitats. Són Palestina i la Ciutat del Vaticà. I hi ha sis estats més que són reconeguts per estats membres de l’ONU però no en formen part. Entre aquests, Kossove és reconegut per 110 estats membres de l’ONU mentre que la República Turca de Xipre només és reconegut per un.

Europa és la peça clau

Després de la proclamació de la independència de Catalunya, la batalla diplomàtica fonamental es lliurarà a Europa. La permanència de Catalunya dins la Unió Europea desbrossaria, sens dubte, el camí del reconeixement diplomàtic. A hores d’ara, sembla evident que un grapat d’estats membres de la Unió Europea (Dinamarca, Finlàndia, els tres bàltics, Eslovènia, Irlanda, el Regne Unit…) no s’oposarien d’entrada a la proclamació d’una república catalana i encara menys acceptarien l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea. França serà l’estat més decisiu en el reconeixement de Catalunya.

Per quins organismes cal començar?

El manteniment dins la Unió Europea no solucionarà totalment el problema del reconeixement internacional, però el simplificarà molt. Fins que no s’arribi a cap acord amb Espanya, el ple reconeixement diplomàtic i la pertinença a les Nacions Unides serà un procés lent.

Kossove, vuit anys després de la independència

Vuit anys després de la independència, Kossove és reconegut per 110 estats membres de l’ONU i quatre més que no en formen part.

A més, forma part de divuit organismes internacionals, entre els quals el Partenariat per la Pau de l’OTAN, el Banc Mundial o l’organització de la Francofonia.

El Llibre Blanc de la Transició Nacional detalla l’estratègia que s’ha de seguir i deixa clar a quins organismes internacionals hauria d’incorporar-se la república catalana des del primer moment. Són aquests:

– Sistema de les Nacions Unides. Un estat, tot i no ser membre de les Nacions Unides, pot formar part d’alguns organismes del sistema de l’ONU. Els primers passos s’haurien d’adreçar a integrar-se en aquests organismes, entre els quals hi ha la UNESCO, l’OMPI (propietat intel·lectual) i la UIT (telecomunicacions).

– Dels organismes regionals, el més important i el primer a què és possible d’accedir és el Consell d’Europa.

– I encara hi ha sis organismes internacionals més als quals la república catalana podria demanar una adhesió gairebé immediata: la Cort Penal Internacional, la Cort Permanent d’Arbitratge, l’Organització Mundial del Comerç, l’OCDE, l’Organització Internacional de les Migracions i la Interpol.

Les ambaixades, motor de les relacions internacionals

Les actuals delegacions de la Generalitat de Catalunya a l’exterior esdevindran ambaixades des del moment de la independència, però només podran fer-ne les funcions si l’estat on són reconeix diplomàticament la república. A part, Catalunya haurà de seguir una política d’obertura de noves ambaixades que s’hauria de centrar en:

  • –els estats que la reconeguin diplomàticament,
  • –els estats d’Europa i la Mediterrània,
  • –els grans estats clau del món des del punt de vista polític o econòmic.


L’ambaixada nòrdica a Berlín reuneix en el mateix edifici les delegacions de Dinamarca, Noruega, Islàndia, Suècia i Finlàndia

Avui dia la idea de tenir ambaixades a tots els països del món és antiquada i poc útil. Els països amb serveis exteriors més dinàmics i interessants, com ara els escandinaus o Nova Zelanda, tenen poques ambaixades, sovint les comparteixen en un mateix edifici amb uns altres estats i enfoquen molt bé on posen els esforços diplomàtics. Estònia, per exemple, només té 36 ambaixades a tot el món i Nova Zelanda, 47.

Catalunya podria estudiar aquest mateix model per a compartir-ne amb Andorra, o bé proposar ambaixades ibèriques, juntament amb Andorra, Espanya i Portugal.

Un possible mapa del desplegament de la diplomàcia catalana podria ser aquest:

Els tretze estats que no són reconeguts universalment

· República Popular de la Xina
· República de Corea
· República Democràtica Popular de Corea
· Xipre
· Armènia
· Estat d’Israel
· Estat de Palestina
· Kossove
· República Àrab Sahariana Democràtica
· República de la Xina-Taiwan
· Abkhàsia
· Ossètia del Sud
· República Turca de Xipre

Aquests estats són reconeguts almenys per un estat membre de l’ONU. N’hi ha tres més que no reconeix cap membre de l’ONU: Abkhàsia, Ossètia i Somalilàndia.

Cal tenir en compte, finalment, que la Generalitat ja té més de cent oficines econòmiques, turístiques i culturals a l’exterior. El mapa complet el trobareu ací.