Capítol 5

‘Soft power’: Catalunya té molt poder

VilaWeb rep el 2017 amb una sèrie especial que explica com es procedirà a la proclamació de la república catalana. Avui us expliquem com es poden aprofitar les imatges positives que el país desprèn i pel qual ja és conegut en molts camps.

04.01.2017

Peret va sorprendre tothom durant el Concert per la Llibertat que van organitzar Òmnium i l’ANC l’any 2013, quan va canviar la lletra de la cançó ‘Barcelona Hechicera’ i la va convertir en ‘Catalunya té molt poder’. L’estrofa principal d’aquella peça s’havia fet famosa durant els Jocs Olímpics del 1992 per la frase ‘Barcelona té molt poder’ i havia simbolitzat, precisament, un dels moments en què la ciutat es projectava al món i exterioritzava d’una manera més clara el seu ‘poder tou’, aquest soft power que l’ha feta tan atractiva. Posant Catalunya allà on hi havia Barcelona, Peret va lligar el moviment independentista amb la consciència de molta gent en aquell episodi del 1992.

Soft power, ‘poder tou’, és una expressió que s’ha posat de moda d’uns quants anys ençà i que defineix la capacitat d’un país de ser important al món per allò que el fa atractiu. Hard power seria el poder dur, la capacitat militar o el poder econòmic, un poder temut, però generalment desagradable. El poder tou, en canvi, fa que un país sigui simpàtic i agradable i, amb el temps, és tan important o més que no l’exercici del poder dur. Hi ha països que els combinen tots dos. Els Estats Units tenen l’exèrcit més important del món i Hollywood: el primer representa el poder dur i el segon, el tou.

El creador del concepte, Joseph Nye, estableix la diferència entre el poder dur i el tou tot dient que el primer té a veure amb la coerció i el segon amb la persuasió. A curt termini, el primer és molt eficaç però a termini mitjà i llarg el segon és molt més segur i interessant.

El poder tou té molt poc a veure amb la propaganda. Una campanya de propaganda no pot infondre en la gent la sensació que un país és amable i obert, si no ho és. La gent, viatjant, llegint, mirant la televisió o estudiant, decideix quins països són atractius i quins no. I és d’acord amb aquest criteri que Catalunya té totes les condicions per a ser un país amb un índex molt alt de poder tou, perquè en realitat ja el té.

Barcelona, la peça clau de la independència

Els estats que tenen un índex més alt de soft power

  1. Suècia
  2. Canadà
  3. Dinamarca
  4. Països Baixos
  5. Austràlia

Des dels Jocs Olímpics del 1992, i malgrat els clarobscurs d’aquell esdeveniment, la ciutat de Barcelona és considerada unànimement una de les més atractives del món. Aquest és un gran factor d’atracció cap al país, que no té importància solament pel que fa al turisme. Barcelona és ara mateix també un pol d’atracció econòmica molt important. Una xarxa important d’universitats i escoles de negocis, el pes cada vegada més indiscutible de l’aeroport del Prat, grans convencions i fires com el Mobile World i una densa trama industrial molt oberta a l’exportació són factors positius que fan visible el país al mapa.

Tanmateix, hi ha elements aparentment poc ‘polítics’ que ajuden a crear una imatge dels país atractiva per al ciutadà normal de qualsevol racó del món. Per exemple, el futbol. Passa també al Brasil, que s’ha creat una imatge de país atractiu, amable, rialler i capaç de fer genialitats en bona part gràcies al futbol i als futbolistes. De la mateixa manera, el Barça, sobretot el Barça del tiki-taka que sorprèn i emociona el món, marca profundament la imatge de la capital i del país arreu del món. El ‘més que un club’ fa anys que ha passat a ser també un eslògan internacional.

Per tot això, en el procés d’independència de Catalunya, Barcelona és una de les peces clau.

The Catalans

Però el primer objectiu és, encara, que el món identifiqui Catalunya amb els catalans o les institucions catalanes que criden l’atenció i projecten una imatge positiva del país. Des dels grans cuiners als futbolistes, dels grans científics i investigadors als artistes, cada català pot ser la imatge del país i per això duu al damunt una gran responsabilitat. Això és el que ensenyen la diplomàcia pública i el poder tou.

Aquests darrers anys, coincidint amb les grans mobilitzacions per la independència, els mitjans internacionals han anat atrevint-se cada vegada més a parlar dels catalans com a catalans. Si temps enrere es pensaven que al lector mitjà li seria més senzill d’identificar-los com a espanyols o com a francesos (això passa sobretot en el món del rugbi), referir-se a ‘the Catalans’ és com més va més normal.

La diplomàcia pública

Catalunya practica des de fa anys una activa política de diplomàcia pública, un dels emblemes del soft power. Se n’encarrega el Diplocat, que concentra els esforços en la projecció exterior de les institucions, de les empreses, les universitats, les entitats privades –com el FC Barcelona i l’Espanyol–, els sindicats, les ciutats, etcètera…

El Diplocat és ara mateix una de les eines més importants del país en l’àmbit diplomàtic. Ha exercit una tasca molt destacada i ha tingut un gran ressò com una de les mostres internacionals més clares de diplomàcia pública.

La revolució dels somriures

Les grans mobilitzacions dels darrers onzes de setembre han estat reproduïdes per mitjans de tot el món, especialment a través de fotografies i vídeos, que han projectat una imatge alegre, poderosa i atractiva de la lluita per la independència. Aquesta imatge ha reforçat la imatge positiva que en termes generals té el país perquè és coherent a l’hora de definir la manera de fer i comportar-nos dels catalans.