Capítol 3

Les tasques fonamentals: el control del territori

VilaWeb rep el 2017 amb una sèrie especial que explica com es procedirà a la proclamació de la república catalana. En aquest capítol us expliquem de què dependrà que la independència sigui una realitat indiscutida per la comunitat internacional.

02.01.2017

La tasca fonamental que ha d’assumir la república catalana des del primer minut és el control del territori. Quan es proclama la independència, hi ha dos fets que acaben determinant si és real o no: el govern independent ha de ser capaç de controlar el territori i els altres estats han de reconèixer la legitimitat de la proclamació. Perquè passi això és imprescindible de demostrar que el control del territori és efectiu. Per tant, aquesta és la tasca principal.

Què significa controlar el territori?

Un estat es defineix per la capacitat de decidir sense límits ni imposicions de cap altre estat el marc legal que fa funcionar el territori que reivindica com a propi. Això és la sobirania. Un estat pot cedir voluntàriament sobirania i no deixar de ser independent, però sempre que tingui un mecanisme per a recuperar-la (com ha passat amb el Regne Unit i el Brexit).

El control del territori significa sobretot que el nou estat assumeix totes les competències que té un estat i especialment que des del minut primer assumeix totes aquelles competències de govern que abans exercia l’estat del qual se separa. En el cas de la república de Catalunya les competències noves que haurà d’assumir són sobretot les següents:

  • –hisenda i administració econòmica i tributària,
  • –seguretat social,
  • –poder judicial,
  • –seguretat pública,
  • –infrastructures, telecomunicacions, energia i aigua
  • –relacions internacionals.

En la major part d’aquests camps, la Generalitat actual ja té moltes competències, però en totes les haurà d’ampliar per substituir d’una manera efectiva l’estat espanyol.

El període de divuit mesos des de les eleccions del 27-S va ser pensat sobretot perquè la Generalitat pogués definir i desenvolupar els plans per a fer efectiu el control del territori. Alhora, calia una ampliació de competències que permetés de tenir prou entitat i prou capacitat per a assegurar l’exercici del control del territori. Sense aquesta capacitat, el naixement del nou estat no seria efectiu. La desconnexió de l’estat no ha de ser una voluntat, sinó un exercici real.

Com s’exerceix d’estat si la independència és unilateral?

Si la independència és acordada entre el nou estat i el vell, l’exercici del control efectiu és senzill: només cal fixar la data del canvi i fer el catàleg d’edificis, institucions i béns materials i immaterials que es traspassen.

Però si la independència és unilateral, s’ha de preveure, per exemple, que l’estat no cedirà sense més ni més el control de les tres centrals nuclears en territori català, de l’edifici de l’aeroport internacional o de la frontera amb Andorra, per dir-ne tres exemples. Com s’ha d’actuar en aquest cas, doncs?

El nou estat ha de fer tant com pugui per aconseguir el control d’aquestes infrastructures o, si més no, per a impossibilitar-ne el funcionament al marge de la nova legitimitat. Tenint en compte que a l’estat espanyol li serà molt difícil de mantenir les seves infrastructures aïllades, és fonamental de doblar-les i deixar clar que els ciutadans no poden continuar fent servir les infrastructures espanyoles i prou. En seria un exemple la creació d’una ‘doble frontera’ amb Andorra, a l’estil de les que van establir els estats bàltics o els balcànics després de proclamar la independència. Com que hi ha una sola carretera, simplement la creació d’una frontera catalana uns metres més avall de l’actual frontera espanyola faria impossible que ningú entrés ni sortís de la república catalana sense passar per un control de frontera propi.

Controlar els imposts

Una peça indispensable per a poder demostrar que el govern efectiu del país rau en les mans de la república catalana serà el control dels imposts. A diferència d’allò que molta gent es pensa, ningú no haurà de decidir a quina administració paga els imposts.

Tothom paga els imposts pel banc –o, si no, per mitjà d’un gestor que després els ingressa al banc. El banc accepta els formularis oficials i refusa els que no ho són. Una vegada acceptat el formulari, fa la liquidació al compte que el govern assigna com a destinatari dels imposts. Per tant, cap ciutadà ni cap empresa no haurà de fer res d’extraordinari amb els seus imposts.

El procés serà el mateix. El ciutadà rebrà a casa un formulari de la república per liquidar els seus imposts per via física o telemàtica. Un cop emplenat aquest document, el portarà al banc, que farà el pagament. El banc no podrà acceptar cap formulari que no sigui legal –per exemple, un formulari espanyol–, sense arriscar-se que el seu permís per a operar a Catalunya sigui revocat pel govern català i es trobi obligat a tancar les oficines.

Independència no acordada o acordada?

La immensa majoria de les independències han estat no acordades. Però sempre, després d’un període de temps de govern efectiu i control del territori per part del nou estat, el vell estat ha accedit a negociar els termes de la separació. Això ha obligat de vegades a actuar doblant recursos, per exemple fronteres. A Lituània, quan arribaves a l’aeroport, durant mesos, hi havia la frontera russa, perquè l’URSS controlava la pista, i una frontera lituana posterior, quan sorties al carrer.