Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Tina Vallès

20.08.2013

Els nens 'desemparats'

Fins fa quatre mesos jo no sabia que a Catalunya a qualsevol de nosaltres ens poden prendre el fill sense que ningú no ens hagi denunciat per res. Hi ha un invent que es diu 'resolució de desemparament' que permet que els de la DGAIA (aquesta sigla vol dir Direcció General d'Atenció a la Infància i l’Adolescència) s’enduguin el teu fill si sospiten que podria no estar ben atès. Sí: he dit 'si sospiten' i 'podria', o sigui: no cal que hi hagi proves de la desatenció, només sospites (què és exactament una sospita? un veí que treu conclusions precipitades pot ser una sospita?), i ni tan sols cal que hagi passat res, sinó que la persona que sospiti a més a més cregui que podria passar alguna cosa que atemptés contra el nen. I amb això n’hi ha prou perquè, si la sospita del que podria passar arriba a orelles de la DGAIA, et prenguin el fill i el tanquin en un centre —se l'enduen a la força, no hi pots fer res.


No exagero gens. No m'ho invento. En conec un cas concret on tot és sospita i verbs en condicional, perquè no ha passat res. I el nen, que ha fet els onze anys tancat i allunyat de la seva gent, ja fa quatre mesos que viu en un centre (un CRAE, que vol dir Centre Residencial d’Acció Educativa, és a dir, el que tota la vida hem anomenat 'centre de menors'), aïllat com un pres, amb dret a una hora de visita de son pare cada quinze dies (amb vigilància i transcripció de la conversa) i les trucades restringides (quinze minuts la setmana, també vigilats, o sigui, escoltats i transcrits). Cent vint dies allunyat de casa seva, de la seva família, del seu entorn, dels seus amics, de la seva vida, per una sospita del que podria passar, que a més és una sospita sense fonament. I em pregunto quants nens més hi ha en aquesta situació. I a poc a poc he sabut que n'hi ha més, que el cas del meu amic no és una excepció ni un error puntual, que la DGAIA sol cometre 'errors' d'aquests sovint, des de fa uns quants anys, sembla.


Tant si teniu fills com si no, no us ha de costar gaire posar-vos a la pell dels que viuen el drama de la 'resolució de desemparament'. El nen és tractat com un pres, quan no se sospita res d'ell; el pare és tractat com un delinqüent però continua lliure, a casa, i sense el fill —ni tan sols l'han denunciat, perquè no pots cursar una denúncia només amb una sospita! I després hi ha la manera com se l'enduen. No t'avisen. En aquest cas, el del meu amic, una furgoneta dels Mossos va endur-se el nen de l'escola, o sigui, en horari lectiu, a mitja classe, davant de tothom, sense avís previ, mentre el pare era citat a les dependències de la DGAIA just a la mateixa hora per informar-lo de la resolució que s'havia pres.


No puc ni vull donar-ne més detalls perquè 'el cas' encara s'ha de resoldre i no voldria que aquestes ratlles meves espatllessin res. Només vull avisar-vos: us poden prendre el fill, sense avís previ, si sospiten que podria passar alguna cosa que no fos bona per a ells (enlloc no s'especifica quina mena de cosa hauria de poder passar, tot és ben abstracte i ambigu), i poden passar mesos abans no us el tornin, i haureu de passar moltes nits d'insomni, de nervis, d'impotència, de ràbia, d'estupefacció, i fer moltes gestions i papers i trucades i visites i informes, i justificar l'injustificable, i el vostre fill mentrestant estarà tancat, en una mena de 'règim penitenciari' demencial que fa que, per exemple, un nen que ha estat apartat de la família perquè corria el risc de viure una situació d'exclusió social, posem per cas, acabi aïllat de debò per la DGAIA, que se suposa que és una entitat 'pública' que ha de protegir els infants i els adolescents de casa nostra.


Que per què poso cometes a 'pública'? Perquè els CRAE són tots gestionats per empreses privades que són subvencionades segons el nombre de nens que tenen acollits —una quantitat el mes per nen, parlem de milers d'euros. He dit 'subvencionades' i no és exacte, que és més greu: les empreses que gestionen aquests centres són contractades sota una fórmula de conveni o acord amb la Generalitat i reben diners per la prestació d'aquest servei, o sigui, els paguen el 100% de la despesa. I si hi ha pocs nens al centre, els en garanteixen el 80%, no fos cas que el negoci se n'anés en orris. O sigui, en aquest país nostre la protecció de la infància va a càrrec d'empreses privades pagades amb diners públics de la Generalitat. No exagero. És així. Per això al principi us parlava de les sospites i els verbs en condicional. I això es veu que passa des que governava Pujol, i tothom fa mutis.

Editorial