Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Josep Piera

15.09.2012

Josep Piera: Francesc Candela


A Gandia, la vesprada del 13 de setembre, acomiadàrem l’amic Francesc Candela, qui, durant la transició democràtica, va ser un polític significat dins de l’esquerra nacionalista, especialment a la seua ciutat, Gandia, i a la seua comarca, la Safor, aleshores coneguda clandestinament com 'la Psanfor', pel partit on ell militava. Com a polític gandià, la seua bonhomia personal i el seu tarannà d’hàbil negociador (era un advocat ben preparat) van ser claus durant els anys que va ser regidor de l’ajuntament. Per dir-ho en curt: Candela marcà idees noves, maneres noves, i un estil de fer política real a escala municipal.


Per això dic que sense els coneixements i les qualitats que ell tenia, Gandia no seria la que és ara; vull dir, una ciutat democràtica, moderna, dialogant, que es reconeix en la seua història, i renovada urbanísticament. La Gandia que ha marcat tendència durant trenta anys. A més, Paco Candela ha sigut una persona cabal, és a dir de cap, amb seny (també dit trellat), un negociador discret, dialogant, coherent amb les seues idees, a les que s’ha mantingut fidel. Com cal que siga un polític, que és el que era ell. I una bona persona.


Voldria destacar algunes de les seues activitats en el terreny cultural. Perquè mitjançant la seua voluntat civil (i la d’altres, per supòsit), els que érem més joves poguérem escoltar Raimon i altres 'noves cançons' per primera vegada a Gandia, ens poguérem formar intel·lectualment al soterrani de l’Ateneu Juvenil, tinguérem un Cine Club, gaudírem de lectures i de músiques d’arreu del món gràcies a Concret-Llibres... I vam aprendre a valorar els nostres clàssics (Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella). I més, més coses que ara se’m queden als calaixos del record.


Per tot això m’atrevesc a dir que Paco Candela possibilità el creixement intel·lectual de la generació que li anava darrere, que és la meua, i la d’altres molts. Per això, els joves dels 70, més poètics que polítics, l’hem tingut com un germà gran amb qui es podia enraonar, discutir, discrepar, no fer-li cas... Per això l’hem estimat i respectat sempre. I valore especialment la seua cultura literària, i la capacitat amb que feia possibles, des del seu pragmatisme, o consciència de la realitat, els somnis civils d’un país silenciat, i els culturals d’una generació creativa, més jove que ell. Perquè ell creia que entre tots ho podríem fer tot (que es deia aleshores); fins i tot fer possible el que semblava impossible. Dijous passat, família, amics, companys, polítics, i militants del seu partit, més que dir-li adéu amb un somriure, li vam desitjar un bon viatge, i li vam mostrar el nostre record generós i bonhomiós. Com era ell.


 


Josep Piera

Editorial