Mentre era al teatre Romea escoltant Ausiàs March, he rebut un sms amb la notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Antoni Tàpies i Ausiàs March són una mateixa persona. Tenien la capacitat d'expressar l'època. L'un a través del llenguatge literari, l'altre a través del llenguatge visual fonamentalment. Tots dos han parlat de tu a tu amb els déus, des de la condició humana i des de la condició del llenguatge.

Antoni Tàpies ha tingut la capacitat de crear un llenguatge propi, que potencia el sentit profund de la humanitat, però un llenguatge que s'escapa sempre. Tàpies no va existir fins que no va escriure al revés. Que és la diferència, i que expressa allò real i allò invisible. A través de la transgressió, Tàpies ha arriscat per crear un llenguatge molt profund.

Contemplar una obra de Tàpies fa que qui s'hi acari hi aporti el seu sentit. Tàpies no s'entén a la primera. Hi ha d'haver un sentit del passat i la rebel·lió dels codis.

Tàpies és més que un artista català: va crear uns símbols i un sentit profund de la cultura per trepitjar-la i per enaltir-la. I així també es fa universal. La seva obra i el seu pensament combat la mesquinesa i la petitesa de la classe política i de la misèria quotidiana. I ho fa amb el crit del seu art.

Tàpies ha estat una de les persones més apassionades pels llibres que conec. Eren la seva gran dèria. En aquesta època, defensava l'aprofundiment de la contradicció i de la radicalitat.

Tàpies sobreviurà en el doble infinit, que era el que havia buscat sempre.

(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)