Víctor Terradellas: ‘Israel, Alemanya i els Estats Units són els nostres aliats naturals’

L’èxit o el fracàs del procés cap a la independència dependrà en bona part de la intervenció de la comunitat internacional. Les aliances i els reconeixements poden ser l’empenta definitiva a la normalització del nou estat català, quan ja s’hagi proclamat. Aquesta és i ha estat des de fa anys la principal preocupació de Víctor Terradellas, president i fundador de la Fundació CATmón, editor de la revista Catalan International View i ONGC, i responsable d’afers internacionals de CDC aquests últims anys. Terradellas pronuncia avui la conferència ‘Aproximació a una geopolítica per a Catalunya’, a l’aula magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (18.30). Serà presentat pel president del Partit Demòcrata Català, Artur Mas.

Terradellas ha treballat per la cooperació, la resolució de conflictes i les relacions internacionals catalanes en escenaris tan diversos com el Perú, Bolívia, Xile, l’Argentina, Bòsnia i Hercegovina, Kossove, Albània, l’Afganistan, Mongòlia, el Paquistan i el Kurdistan. Però també ha tingut una intensa activitat interior en favor de l’entesa entre independentistes, amb un paper decisiu en la resolució que va portar a la investidura de Carles Puigdemont. Hi hem parlat per entendre el paper que pot tenir un estat català en el joc internacional i també per saber com veu el tram final del camí cap a la independència.

—A la conferència d’avui parlareu d’estratègia geopolítica de Catalunya. Quins són els aspectes que cal tenir més en compte? Quines són les aliances més bones?
—Nosaltres no podem jugar gaires rols. Som on som. Geogràficament, som europeus i som al món occidental. La nostra aliança és clara si no volem fer com Cuba, que es va aliar amb l’altra punta del món. Em sembla que estem prou còmodes en el nostre entorn. Però hem de ser capaços de fer-los veure per què serem un estat i per què podem ser aliats interessants. A la conferència parlaré del paper de l’estat català respecte del joc internacional.

—Però hi ha uns estats amb qui podem compartir interessos?
—Podem definir un triangle clar: Israel-Alemanya-Estats Units. Són els nostres aliats naturals. Mediterrània, Europa i l’amic americà. Sense por de ser els petits entre els grans. Els haurem de tractar de tu a tu i de manera desacomplexada. Perquè els podem ser molt útils des de la nostra dimensió.

—Com podem ser útils als Estats Units?
—Això ho respondré a la conferència [riu].

—L’element geogràfic i de presència a la Mediterrània deu ser important… De petroli, no en tenim…
—Exactament. Hi ha més coses que poden interessar als EUA. En el moment de ser un estat, nosaltres jugarem una partida en el panorama mundial. Jugarem la partida global. La gran lluita per l’hegemonia mundial es juga entre els Estats Units i la Xina; entre Àsia i Occident. I nosaltres hi prendrem part.

—Heu parlat d’Israel. I aquesta qüestió neguiteja gent al nostre país.
—Us en donaré una raó, encara que n’hi ha moltes més. Israel és l’única democràcia estandarditzable que hi ha en aquella part del món. I nosaltres som demòcrates i ens agraden aquests vestits. I ens hi posem al costat.

—Els qui critiquen la possible aliança amb Israel en posen en dubte el caràcter democràtic.
—Mireu, aquesta també serà una riquesa de l’estat català. Que jo pugui tenir una idea i pugui dibuixar unes aliances determinades i una estratègia geopolítica. I que un altre pugui defensar-ne una de ben diferent o, fins i tot, contrària. La que proposo jo no serà la mateixa que la que defensi la CUP. Segur que no. I si mai ells governen, hauran de poder impulsar una estratègia internacional diferent. Això passa a tots els països normals. Cada govern té la seva mirada i les seves prioritats.

—Diuen que una aliança amb Israel obre la porta dels Estats Units. Ho veieu així?
—Això és cert. I tant. Ens interessa molt, Israel. És un gran aliat per moltes raons. I una és aquesta: la relació que té amb els Estats Units i el poder i la influència dels jueus en la societat nord-americana.

—El Vaticà continua tenint la importància que ha tingut històricament per al reconeixement d’un nou estat? Aquesta qüestió s’ha treballat prou?
—El Vaticà és molt important encara. Nosaltres hi hem treballat. La insistència a posar Luca Bellizzi de delegat a Roma era perquè s’ocupés també del Vaticà. Per mi i per molts catalans, el Vaticà encara és molt important. Recordem que la independència de Croàcia la va avalar primer el Vaticà. I després ja va venir Alemanya. No sé si hi donem la importància que té, però em consta que s’hi treballa.

—Quins són els estats que ens miren amb més interès?
—Sempre ho dic. Aquests darrers cinc anys he anat per tot el món, i no m’he trobat cap porta tancada. El procés ens ha fet coneguts al món aquests últims anys. No venim d’una tradició com els bascos o els irlandesos. El nostre procés no és un procés de sang. Per això era molt desconegut. Jo m’havia ficat al cap ‘que ens coneguin perquè ens reconeguin’. I sempre he tingut present la frase de Rovira i Virgili al CADCI el 1915: ‘Si un moviment nacional vol triomfar, li calen dues condicions imprescindibles. Li cal una gran força interna i li cal, a més, un prestigi i una simpatia exteriors. Sense aquesta força interna i sense aquest prestigi exterior la seva vida, la vida d’un moviment nacional, és impossible.’ Doncs avui ja ens miren amb simpatia.

—Amb simpatia, sí. Però ningú no mourà ni un dit fins que no es faci el pas definitiu?
—Ningú no ens reconeixerà abans d’hora. Perquè tampoc nosaltres no hem dit clarament què volem ser. Quan ho hàgim dit i ho posem a la pràctica, quan convertim la voluntat del poble en una cosa vinculant, aleshores les cancelleries de tot el món començaran a prendre posició. O, si més no, començaran a pressionar el govern espanyol per a una solució definitiva i pactada com un referèndum acordat i vinculant per totes dues parts. Jo sóc molt optimista perquè tots els estats que han volgut ser-ho i la població ho ha dit clarament, ho han aconseguit. Seria molt estrany que un procés d’independència democràtic, cívic i pacífic no fos reconegut.

—Quina haurà de ser la relació de l’estat català amb els pobles que lluitin per la llibertat i els moviments democràtics del món?
—Haurem d’anar analitzant cada cas. M’agradaria que el meu país, quan sigui un estat, faci allò que molts nous estats no fan: continuar al costat d’aquelles nacions que volen esdevenir un estat i no ho aconsegueixen per manca de suport internacional. Que Catalunya sigui un estat amic per als que lluitin per la llibertat i la democràcia.

—La qüestió de confiança és allò que ens queda més a prop en el calendari polític. Anirà tot bé?
—Ja no ara… Jo des d’un principi vaig confiar que la qüestió de confiança aniria molt bé. Crec que va ser una bona aposta o proposta del president Puigdemont. Calia revalidar o renovar el full de ruta per enllestir la resolució d’aquest conflicte en termes democràtics.

—Què ha d’incloure la renovació del full de ruta?
—Definitivament, abans d’acabar els divuit mesos hem de prendre la decisió. Hem d’expressar de manera clara què volem ser. Hem de començar a dir amb claredat a la comunitat internacional que serem un nou estat. Perquè, si no, no es manifestarà mai. Un referèndum unilateral vinculant, una declaració d’independència al parlament o unes eleccions constituents són maneres de fer-la entrar en el joc. Jo crec que l’opció del referèndum unilateral vinculant és la que treballaran el govern i el president.

—Què converteix en vinculant el referèndum si no té el vist-i-plau o la tolerància de l’estat espanyol?
—El referèndum serà vinculant si el parlament en reconeix el resultat i es declara la independència des de la presidència de la Generalitat en cas de victòria. A partir d’aquest moment, el joc polític canvia completament. És tot un altre. S’activen molts mecanismes i moltes cancelleries internacionals. Aquí no tenim condicions prèvies, com a Montenegro. Com que no hi han volgut intervenir ni l’estat espanyol ni la comunitat internacional, no hi ha cap obligació de demostrar cap majoria qualificada ni cap participació mínima. Nosaltres, amb la llei que estableixi el parlament per a fer aquest referèndum, haurem de saber si hem tingut la participació i el resultat necessaris per a fer efectiva la independència i presentar-nos a la comunitat internacional.

—Dieu que el president i el govern es decidiran pel referèndum unilateral?
—És una opció que tothom té assumida. La societat civil la tenia a la taula en un principi. La CUP l’ha assumida amb rotunditat. I crec que el president i el govern la tenen sobre la taula i assumida d’una manera més diplomàtica –per dir-ho així–, perquè han d’anar veient com avancen les coses aquests mesos vinents. Això s’ha de fer amb prou temps perquè la població s’adapti al nou marc. Però ho tenen totalment assumit.

—I la qüestió de confiança serà un punt d’inflexió en la relació entre el govern i la CUP?
—M’agradaria fer notar que el canvi d’actitud de la CUP no es produirà a partir de la qüestió de confiança, sinó que ja s’ha començat a notar amb el canvi del seu secretariat nacional. Ja fa un mes que les declaracions d’Anna Gabriel i Quim Arrufat van en la direcció d’enllestir el procés. Hi posen condicions i demanen que algunes coses es facin diferentment. És natural, perquè hi ha posicions ideològiques i maneres d’encarar la política diferents. Ara ja s’enfoca la recta final i abans del juliol s’hauran d’haver fet passes definitives.

—Convergència s’ha preparat per a la nova etapa? La creació del Partit Demòcrata s’ha fet correctament? És el que n’esperàveu?
—A mi m’ha agradat molt el procés que s’ha fet. Primer, perquè crec que Partit Demòcrata Català és el nom que havia de ser. Jo no hauria anat a Madrid a registrar-lo. Des d’ara fins al moment de la independència, quantes eleccions hi haurà? Potser cap. Segurament hi haurà les terceres espanyoles, que fan riure. I nosaltres hem de ser-hi. Però jo no hauria presentat el partit al registre espanyol. M’hauria esperat. La principal riquesa del nom és que ja ens defineix com un partit de l’estat català. Sortim d’aquests noms que han estat referents del món pre-independència. Partit Demòcrata Català és un nom de normalitat. Aquest va ser un gran encert dels associats durant el congrés fundacional.

—I els canvis a la direcció?
—S’ha rejovenit. Hi ha cares no tan conegudes –la gent ja les acabarà coneixent més– i jo hi confio molt. Hi confio moltíssim perquè els anys que deixem enrere han implicat un desgast molt gran dels que eren a primera fila. Els joves que han agafat el timó i que s’ocuparan del tram final cap a la independència aporten saba nova, que és molt necessària. I també s’ha resolt bé la representativitat territorial. Això s’ha fet molt bé perquè tots els associats i votants se sentin ben representats per un partit de Catalunya i no tan sols de Barcelona.

—En un àmbit diferent, la fundació del nou partit ha anat acompanyada del canvi de lideratge institucional amb Puigdemont. Això ha ajudat a renovar?
—No crec que tingui gaire a veure l’una cosa amb l’altra. Ha coincidit en el temps, això és veritat. El congrés fundacional s’havia de fer fa molt temps. I s’ha fet ara perquè el calendari polític ho ha permès.

—M’han dit que en el relleu de Mas per Puigdemont hi vau tenir algun paper…
—Qui va decidir aquest relleu va ser el president Mas. Ell va veure en un moment determinat que això era el millor per al procés i per al país. I va ser ell qui va decidir qui podia ser el millor candidat per a liderar el tram final del camí cap a la independència.

—Vist amb el pas dels mesos, el canvi ha estat positiu?
—Jo crec que Mas la va encertar molt. Cap president no ha dut Catalunya tan lluny com ho ha fet Mas. Ho ha fet juntament amb la societat civil, però ell també. I ara ho acabarà un altre. Que ho farà millor o pitjor? Això no ho sabrem mai. Per tant, benvingut, president Mas; benvingut, president Puigdemont.