Vicent Baydal. Fotografia de Miguel Ángel Puerta (Verlanga)

Avui es presenta a València el llibre escrit pel professor Vicent Baydal ‘Els valencians des de quan són valencians?‘ (Editorial Afers). La presentació es fa a la biblioteca pública del carrer de l’Hospital i hi participa el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, amb Ferran Archiles, també historiador, i l’editor Vicent Olmos.

Baydal diu: ‘La identitat valenciana es formà entre els habitants del Regne de València amb anterioritat a l’espanyola; vam ser valencians abans que espanyols.’ I explica que aquesta identitat naix a conseqüència de la fundació del Regne de València i la consolidació de les institucions pròpies, molt especialment els furs: ‘Anteriorment, durant l’època andalusina per exemple, no hi havia cap territori semblant al valencià d’avui ni una identitat col·lectiva pròpia de cada taifa. Els habitants musulmans de la taifa de Toledo, per exemple, no tenien una consciència diferencial. Tampoc els de València.’

El debat i la presència del president de les corts ha despertat una gran expectativa sobre un llibre que és sobretot un treball historiogràfic, però que insinua aportacions al debat actual.

Des de quan, doncs, els valencians som valencians?
—Els valencians no hem existit sempre. Som valencians des que començàrem a idear-nos com a valencians, de Vinaròs a Oriola. I això, segons el punt en què ens trobem dels estudis historiogràfics, passa a partir del 1330 i sobretot entre el 1350 i el 1360, quan els furs s’estenen a tot el Regne de València i la Generalitat Valenciana passa a ésser la institució principal del territori.

Sou historiador, medievalista, però el vostre llibre, una mica com tots els de la història de les identitats, té una lectura actual molt important.
—De fet, el volum tenia escrit un epíleg en què feia una interpretació política, la meua interpretació política, del que hi expose. Però vaig decidir de no publicar-lo i deixar-hi només la investigació. Efectivament, els historiadors de la identitat som conscients que aquestes coses passen. En qualsevol lloc del món la identitat al final és una tria i la fem tots nosaltres, però es tracta de fer-la a partir d’uns fonaments històrics clars i certs. Entenent que quan parles d’identitat avui i al segle XIV les coses són diferents. La identitat valenciana de l’època era compatible amb les identitats dels pobladors del regne, bàsicament catalans o aragonesos. I després ha estat compatible amb la identitat espanyola. I hi ha més opcions possibles. Però per a poder decidir finalment és important que les dades històriques siguen clares i indiscutibles. Així ho entendrem tot millor.

En aquest context, al llibre ataqueu molt la proposta més habitual de la historiografia espanyola en el sentit que hi ha una identitat espanyola que perviu a través dels segles gairebé des de la prehistòria…
—Jo vull saber d’on ve la identitat valenciana. Eixe és el meu interès. Però passa que quan busques i rebusques et trobes que hi ha usos polítics de la història que, en el cas del nacionalisme espanyol, són molt barroers. Hi ha una part dels historiadors espanyols que saben perfectament que . Però n’hi ha uns altres que fan un ús molt barroer, molt poc científic, de la història i pretenen demostrar coses que simplement no tenen sentit. En aquests casos, davant aquesta gent que vol fer-nos creure que la identitat espanyola era viva i existia en temps remot, simplement procure demostrar que això no té cap base i deixar clar que manipulen les dades per fer-les encaixar en la seua ideologia.

—No fem com ells, doncs. És correcte de dir que abans de la creació del Regne de València no hi havia valencians?
—Quan estudies en quin moment es comença a fer servir el gentilici ‘valencià’ és evident que hi ha uns usos, si fan referència a la ciutat o al bisbat, que són previs a l’arribada de Jaume I. Però això no pressuposa cap consciència identitària. La identitat valenciana de Vinaròs a Oriola no existia abans de la formació del regne, això és fora de tota discussió.
En tot cas, no s’havia estudiat gaire –i centra el meu treball– en quin moment aquesta identitat, aquesta consciència de ser un sol poble, apareix. En el moment de la fundació del regne els catalans i els aragonesos que el van poblar venien amb una identitat pròpia. No serà fins un segle després que comencem a trobar les primeres mostres escrites que es conceben com una cosa diferent, particular respecte del que eren els seu orígens. I ho fan a partir del conflicte civil que confronta, bàsicament, els nobles que volien regir-se pel fur aragonès i els partidaris dels furs de València, molt especialment les viles reials.

Tornem a la modernitat. És famosa aquella frase segons la qual ‘França ha fet els francesos’. Els furs han fet els valencians? O encara: l’estat fa la nació?
—En el cas valencià hi ha un fet que cal remarcar molt. La població veu un benefici clar en el fet d’acceptar els furs de València. Veu que a partir de tenir furs propis hi ha coses que les poden fer que abans no podien i que els convenen. I això, privilegis comercials, l’ús de matèries primeres… a les viles reials arriba fins molt avall en l’estructura social. Amb els furs de València viuen millor, podríem dir. Aquest és un factor clau per a entendre com és que la gent se sentia valenciana, entenent a més que això no els feia deixar de sentir-se catalans o aragonesos, de classe baixa o alta… Les identitats són múltiples sempre.

El debat sobre la dualitat del regne ve de lluny. Avui ningú no defensa ja la tesi de dos territoris separats, el català i l’aragonès, però curiosament del vostre relat es desprèn que la conformació de la identitat valenciana es fa contra els furs aragonesos.
—És que el Regne de València era destinat a ésser aragonès, però per interessos propis Jaume I decideix de crear un regne nou. Jo partisc del treball definitiu d’Enric Guinot ‘Els fundadors del Regne de València’. I allà queda clar que no hi havia el famós dualisme entre una costa catalana i un interior aragonès. Hi havia, això sí, dos terços de població catalana i un terç d’aragonesa, però no en un règim de separació ètnica i poblacional, sinó barrejats. I en eixe sentit cal remarcar que la identitat valenciana naix amb l’oposició als furs aragonesos, però no es limitava als catalans d’origen. Hi ha senyors catalans que reclamen de fer servir els furs d’Aragó i aragonesos que defensen els de València. Dit això, és evident que el procés d’aparició d’una identitat diferenciada en el cas valencià, l’accelera aquesta confrontació entre uns furs i uns altres. S’han estudiat processos que en podríem dir semblats a Amèrica, entre els criolls, i allà tarden dos-cents anys a fer el camí que al Regne de València es fa en cent. La suma de regne, furs i ciutat és molt poderosa en el nostre cas.

—Joan Francesc Mira sempre insisteix en el fet que la Generalitat Valenciana actual fa País Valencià fins i tot sense voler. Fa que ciutadans de Morella i Guardamar tinguen coses en comú. Seria una cosa comparable?
—Amb tots els entrebancs actuals, ho és. , Castelló, València i Alacant, que són molt fortes i arrelades. Però l’existència d’una entitat que relliga el país es nota a tot arreu amb el pas dels anys. Nosaltres, ara, només en fa trenta i això amb la perspectiva d’un historiador no és res. Però fixa’t que fins i tot avui vas a llocs com Requena i Utiel, incorporats a la província de València al segle XIX i que, per tant, haurien de tenir una consciència valenciana quasi nul·la, i veus que hi ha penyes del València o que als bars ofereixen allioli o esgarraet… En això estic completament d’acord amb Joan Francesc Mira.

—I podem parlar també avui de l’existència de diverses capes d’identitat? Jo em sent valencià i per això català. Hi ha gent que se sent espanyola perquè és valenciana. O valenciana a seques. O espanyola a seques
—Que les identitats són múltiples, és un fet evident a tot Europa des de l’edat mitjana. En tot cas no ho interpretàvem bé. Els historiadors de la identitat vam canviar de paradigma farà trenta anys amb obres cabdals com les d’Ernest Gellner i Benedict Anderson. Ara sabem que les identitats, des de l’edat mitjana, sempre han estat múltiples i en tot cas s’han decantat socialment pel pes de les majories, però sempre permetent la pluralitat.
En el cas del Regne de València això és molt bonic, perquè és un país de fusió d’on naix un altre. I és obvi que en aquest país nou les circumstàncies de cadascú pesen molt. Fins i tot les geogràfiques. És lògic que Oriola tendisca cap a Múrcia i Vinaròs cap a Tortosa…

—Ser un regne nou és una de les claus? Això explica les diferències de comportament entre el País Valencià i les Illes respecte de la catalanitat?
. En aquella mateixa època a Castella també hi havia regnes, però no eren sinó noms de territoris del monarca. No tenien vida com a tal. El Regne de València sí. És un ‘Regne de Nova Planta’ (m’agrada usar aquesta expressió) i és precisament això, la construcció que se’n fa com a Regne, que accelera la consideració dels valencians com a tals i aquest és un fenomen inèdit a la península Ibèrica.
El cas de Mallorca és clar que és diferent. Es funda el regne, però sense furs propis. Els mallorquins van a les Corts catalanes, tot és molt diferent malgrat assemblar-se tant.

—Contesteu, doncs, a la pregunta que fa el títol del llibre: des de quan són valencians els valencians?
—Des que vam començar a idear-nos com a valencians, a partir de la dècada del 1330 i sobretot a partir del 1350-1360, coincidint amb l’extensió dels furs a tot el regne i la creació de la Generalitat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]