Rosa i Manola Roig, co-comissàries de l'exposició.

On són les dones? És una pregunta que alhora és un manifest, convertit en etiqueta que ha fet fortuna. Aquest interrogant reclama als mitjans de comunicació que deixin de mostrar el món des del punt de vista masculí i propiciïn que la veu i l’opinió de les dones també sigui escoltada. En igualtat. Les germanes Rosa i Manola Roig, escriptores, activistes, professores i artistes, es van fer aquesta mateixa pregunta fa un parell d’anys quan preparaven una conferència que havien de pronunciar a l’Espai Joan Fuster de Sueca (Ribera Baixa) per a commemorar el Dia de la Dona. Ara tenen una resposta que es pot formular quasi com un eslògan publicitari: en algun moment de la història, en cada un dels pobles i ciutats del País Valencià, hi ha hagut una dona explicant el món. Escrivint. I és així que han localitzat i documentat més de 450 dones que han escrit en català, castellà, àrab o llatí. Però on són? On eren fins ara? Què se’n sap?

La llista d’aquestes 450 i una informació més detallada d’una selecció de 120 formen el gruix de l’exposició ‘Nosaltres, les valencianes. Escriptores en el temps’ que organitza la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i que es pot veure a l’Octubre CCC de València. Aquest acte forma part de ‘La Plaça del Llibre’ que es va començar fa quatre anys i que enguany sí que es farà a la plaça de l’Ajuntament de València.

Invisibles i introbables
La majoria de les 453 escriptores documentades continuen essent molt invisibles. Tant, que en el cas de les dels segles XVI al XVIII, pràcticament totes són inèdites, i de les del segle XX hi ha textos que no es poden aconseguir ni al mercat de segona mà.

Per a fer l’estudi, les germanes Roig han comptat amb la col·laboració d’investigadores com ara M. Ángeles Herrero, Verónica Zaragozá o Encarna Sant-Celoni i Vicenta Llorca. La compilació ha servit, entre més coses, per a desterrar en part el mite que només les monges tancades escrivien. ‘També ho feien les nobles, però fins que no arribem al segle XX, totes les dones que escriuen tenen una determinada posició, unes, i poques obligacions matrimonials, altres. No en sé massa, però tal com ho veig, el convent va ser per a algunes un refugi i alhora una presó, però, no ho era també el matrimoni?’, es pregunta Rosa Roig. En aquest sentit, durant la investigació han emergit històries delicioses i potents de dones, sobretot les precursores, que escrivien malgrat les prohibicions dels seus confessors que, sistemàticament, els ordenaven que cremessin els seus papers. Algunes, fins i tot, posaven nom i cognom a la violència masclista quan fugien dels homes que les maltractaven, es refugiaven en els convents i allà deixaven per escrit què els passava. ‘Escriuen de tot. D’elles mateixes, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen’, explica Roig.

Pouar en múltiples fonts
Per arribar a confegir aquesta nòmina de dones de ploma, les comissàries de l’exposició han anat a les fonts habituals en aquest casos: l’àmbit universitari, publicacions i antologies, repositoris, tesis doctorals i internet, és clar, que és una font inesgotable d’informació. Totes hi són, identificades, però són molt al fons i molt tapades: ‘Bona part de les escriptores són als papers, però no formen part del cànon que, per cert, s’hauria de revisar amb urgència. Jo sóc professora de català i he d’explicar història de la literatura, i les dones no hi són, o tenen un paper secundari’, diu Rosa Roig, que també revela que van organitzar un joc a Facebook per trobar autores més recents.

Jesús Figuerola fotografia de © PRATS i CAMPS)
Jesús Figuerola (fotografia:  © Prats i Camps).

Jesús Figuerola, president de la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), organitzadora de l’exposició, insisteix en la idea de la visibilitat i posa les dades damunt la taula: ‘Des de la seua creació l’any 1976, el premi de les Lletres Valencianes només s’ha concedit a dues dones, Maria Beneyto i Laura Gallego, enfront de vint-i-dos homes. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en tota la història s’ha concedit a tres dones, i, pel que fa al Cervantes, la proporció és de quatre a trenta-set. Amb aquestes dades, és obvi que s’ha d’acabar aquesta discriminació. L’exposició intenta aportar-hi un granet d’arena.’

Els casos d’Elena Aub i Isabel de Villena
Rosa Roig està entusiasmada per una feina que diu que ha hagut d’aturar en un moment determinat però que, després de donar per definitiu el contingut de l’exposició, han aparegut dues noves autores. A l’hora de destacar algunes descobertes explica que el compromís de les escriptores valencianes amb el català és una realitat. ‘Descobrir les poetes andalusines i saber que són la primera veu de les dones a la península que ens ha arribat escrita. Descobrir que les dones valencianes també escriuen teatre i que alguna ja ho feia al segle XVIII, teatre en vers que no podien signar i que atribuïen, per exemple, a un seu germà’, relata. Fa una menció especial a Elena Aub, la filla de Max Aub, ‘una valenciana que passà per l’exili a Mèxic, una dona de vuitanta-cinc anys lúcida i vital que ens envià una foto que no us podeu perdre perquè és un fotomuntatge de Josep Renau on ella apareix vestida de fallera’. Elena Aub viu a Madrid i ha escrit sobre la pintora Manuela Ballester i, a més, té un poema inèdit.

Isabel de Villena.
Isabel de Villena, dibuixada per Manola Roig.

D’anècdotes i casos, n’hi ha molts. Com ara el canvi d’opinió que ella mateixa ha experimentat en aprofundir en l’obra de Sor Isabel de Villena, de qui l’historiador de la literatura Albert Hauf ja va dir que si fos italiana o francesa seria una figura reconegudíssima, l’escriptora més important del segle XV a tota la Península. ‘I com pot ser que en sapiguem tan poques coses? –es pregunta Roig–. Fuster ens la va descobrir, però des d’aleshores hem avançat molt en llegir els textos des d’una perspectiva de gènere. Sor Isabel no ens ha deixat de sorprendre pel protagonisme de les dones i pel fet de convertir-les en mediadores de la paraula de Déu, per la sonoritat amb que la presenta. Salva Eva, i converteix la paraula de Déu en paraula de dona.’

Molta feina per fer
La invisibilitat, l’absència de les autores en el cànon literari i l’oblit a que han estat relegades ha fet que la sorpresa de la descoberta hagi estat més gran. ‘Hi ha autores actuals que escriuen en valencià i han venut més de 18.000 exemplars i alguna de les que ho fan en castellà té més de vint milions de lectors. Hem descobert que el treball de les valencianes en el camp de l’assaig és importantíssim i massa desconegut i que hi ha moltes dones joves que, malgrat tots els impediments, continuen escrivint.’ I recorda i defensa la vigència de la veu de Laura Freixas quan parla de les dones invisibles i denuncia que la seva presència en tots els àmbits és només d’un 20%. Roig insisteix que els arxius guarden un tresor que s’ha de cercar i a la vegada es pregunta on és l’edició de les cartes que Maria de Castellà i Lancaster, lloctinent de la Corona d’Aragó, va enviar durant anys a Alfons el Magnànim desaparegut a Nàpols.

Jesús Figuerola admet que no s’esperava que la llista fos tan llarga: ‘Al País Valencià no teníem cap catàleg general d’escriptores. Hi havia tesis doctorals que estudiaven alguns períodes concrets, però no una visió general. “Nosaltres, les escriptores” és un punt de partida per a futurs treballs. Animem els investigadors i investigadores, i animem els docents perquè les tinguen en compte, i a tots els agents prescriptors que hi donen valor, que fomenten la lectura de les seues obres.’

Maria Beneyto, il·lustració de l'exposició.
Maria Beneyto, dibuixada per Manola Roig.

Rosa Roig també reconeix que hi ha molta feina per a fer, però considera que és fàcil si s’hi posen mitjans i voluntat: ‘Unes necessiten que investiguem les seues vides, unes altres necessiten ser editades per primera vegada o reeditades. Algunes necessiten temps per a escriure. Se m’ocorre que l’obra de bona part de les escriptores de postguerra, com ara Beatriu Civera, Matilde Llòria, Maria Mulet, no es pot trobar. Tampoc les obres completes de poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas, per exemple. Totes necessiten ser conegudes. Per tant, es necessita investigació, promoció i divulgació i beques per a la creació. Fàcil.’

L’exposició
‘Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps’ té vocació d’itinerància i per això la formen catorze plafons fàcils de transportar. En el primer es fa una introducció i s’explica com vertebren el territori. En dotze plafons més es presenten 120 autores. Cada un va dedicat a un mes de l’any i és presidit per una veu destacada per la seva trajectòria, pels premis rebuts o pel cànon. Són autores com ara Sor Isabel de Villena, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isabel-Clara Simó, Raquel Ricart i Anna Moner. Cada plafó es completa amb una escriptora no valenciana que les comissàries han anomenat ‘autores de context’, com ara Carme Riera, Mercè Rodoreda i Doris Lessing. A l’últim hi ha la llista, ordenada alfabèticament, de les 453 escriptores que han estat documentades.

A banda aquesta part més visible, es va construint un lloc web on s’abocaran totes les dades i referències de les localitzades. S’hi podrà accedir gratuïtament i es pretén anar actualitzant-lo constantment a mesura que es vagin fent nous estudis.

6_maig
Un dels plafons de l’exposició.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]