Les dades que pronosticava ahir el CEO sobre el referèndum del setembre són prometedores. Com ja he dit moltes vegades, no em fio mai de cap sondatge per ben fet que sigui. Fins que no arribem al moment de la veritat i no hàgim vist quin és el nivell de repressió de l’estat espanyol, no podrem intuir la reacció de la ciutadania ni la decisió que prendrà en el referèndum. Per tant, aquestes dades poden servir per a fer-se una idea de l’evolució de l’estat d’opinió i poca cosa més.

La política catalana presenta dues batalles principals, aquests mesos vinents. La primera (i per això, més important) és la capacitat de fer un referèndum que formalment compleixi els requeriments mínims per a ser vàlid i vinculant. La segona (i per això, més decisiva) és la victòria del sí a la independència en aquest referèndum. Sense la primera, el camí de la independència pren una forma diferent. Si l’estat imposa una repressió tan forta que impedeix el referèndum, la independència arribarà segurament per mitjà d’una declaració del parlament o del govern.

Però si la independència s’arriba a proclamar segons el full de ruta actual (referèndum i victòria del sí), l’estat català no serà encara una realitat consolidada. I, com han explicat experts de tots colors i trajectòries, un estat no és reconegut com a tal si no és capaç de consolidar el control efectiu de la població i el territori d’una manera estable. És a dir, que poder fer el referèndum, guanyar-lo i proclamar la independència no garantirà encara que Catalunya acabi essent un estat independent.

Per tant, i sense que això resti gens de força, gens d’energia, ni gens de concentració en la consecució d’aquests dos grans objectius primers que dèiem més amunt, cal haver pensat molt bé quines accions i decisions es prendran les hores, dies i mesos següents a la proclamació de la independència. I és aquí que tinc algun dubte sobre la idoneïtat del full de ruta actual.

Segons que han explicat els màxims responsables polítics independentistes, després de la proclamació d’independència han previst la convocatòria d’unes eleccions constituents. Serien unes eleccions per a elegir una assemblea o parlament que redactés la constitució que després seria sotmesa a un referèndum de ratificació. És clar que aquest seria el camí òptim en un entorn democràtic, sense hostilitats de l’estat matriu (l’espanyol). Però la setmana dels tres dijous no hi surt, al calendari d’aquest 2017. I no es pot esperar que l’estat espanyol es comporti amb paràmetres democràtics l’endemà del referèndum. Això seria demanar la lluna en un cove.

Per tant, com diu aquella cançó, el camí més curt no és pas el camí més recte. Cal preveure un període que exigirà un govern valent i un parlament fort que encarin tots els desafiaments que presenti Espanya. Serà un període amb dues legalitats en combat i amb un xoc de legitimitats actiu. No sé si no serà una frivolitat dissoldre el parlament, deixar el govern en funcions i obrir una campanya d’aquesta mena sense haver consolidat el control efectiu de població, recursos i territori. Em decanto a pensar que sí, que seria una frivolitat que podria sortir molt cara precisament per a la independència acabada d’aconseguir després de gairebé tres-cents seixanta anys d’haver perdut les llibertats. Una frivolitat que podria fer-nos estavellar. Volia dir això: que el camí més curt no és el més recte; ni el més recte, el més segur.

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]