Fragment de la portada del llibre d'Agustí Pons '1915-2014' (Pòrtic).

Hi ha moltes coses que es podrien dir del numeret de la setmana passada entre els dos partits del govern. Es fa difícil de decidir quin dels dos ha fet més el ridícul. Però no tinc gens d’interès a allargar un incident que ja ha estat comentat i analitzat del dret i del revés. Tan sols em serviré d’una qüestió que em va bé per a fer una reflexió que, com veureu, ens portarà més enllà de l’anècdota.

En aquesta conversa de cafè, el dirigent del PDECat David Bonvehí va dir que, si el procés fracassava, caldria trobar un candidat autonomista per a les pròximes eleccions. Com he dit, no entro a valorar l’encert d’aquesta mena de reflexions cinc mesos abans d’un referèndum sobre una cosa tan poc circumstancial com la independència de Catalunya. M’interessa, d’aquest comentari de cafè, una manera d’entendre la política que amaga.

En un esquema que ja accepto que és simplificador, es pot fer política amb dues ambicions diferents –i no contradictòries ni necessàriament oposades–: defensar unes idees o un projecte, i governar o gestionar el poder. Com he dit, no són contradictòries. De fet, defensar unes idees o un projecte sense pretendre governar –que ja hi ha qui ho fa– és renunciar precisament a aquestes idees. Tanmateix, governar sense tenir unes idees rectores o un projecte et converteix en un cretí. Per tant, l’ambició i els ideals han de formar part del pla d’un polític en la seva justa mesura i proporció.

Quan Bonvehí diu que caldrà trobar un candidat de perfil autonomista si el procés fracassa, demostra que la seva idea és que l’objectiu és governar deixant de banda el projecte o les idees. És a dir, que cal adaptar-se a allò que pugui voler més gent per a obtenir els millors resultats. Ja passo per alt que, si tot plegat fracassa, no hi haurà candidat autonomista que salvi cap dels partits que s’havien compromès a fer arribar la nau a port amb una majoria absoluta al parlament.

El comentari de Bonvehí és tan sols un exemple. D’aquesta mena de comentaris, n’he sentit a tots els partits. I, de fet, no cal anar gaire lluny per a posar-ne exemples. Si un partit és independentista i no ha aconseguit fer la independència al primer intent, no té cap altre remei que esforçar-se més per encertar-la en un segon intent. I en un tercer. Renunciar a l’objectiu és de covards.

Aquesta setmana parlava amb un alt dirigent del govern de color polític diferent del de Bonvehí. I comentava que els estudis que han fet indiquen que allò que allunya els indecisos de la independència és la conflictivitat. I que, per tant, cal evitar els discursos o els relats que apel·lin al conflicte amb l’estat. I ara ve la meva reflexió. Si això és el que indiquen els estudis que s’hagin fet, cal tenir en compte que l’estat també ho sap. Si l’estat ho sap, vol dir que actuarà intensificant la imatge de conflicte aquests mesos vinents, precisament per desactivar aquests indecisos que veurien amb bons ulls una independència low cost.

Si tot això és cert, quina és l’estratègia correcta? Evitar el relat sobre el conflicte o preparar la ciutadania per a aquest relat o per aquesta possibilitat de conflicte? Jo crec que cal seguir aquesta segona estratègia. No cal inventar-se res. Però no es poden fer discursos bonistes i de lliri a la mà. Cal explicar que els beneficis de la independència seran molt superiors als danys que pugui causar un període conflictiu provocat per l’estat espanyol. Si no s’explica que els beneficis de la independència seran superiors als costos, quan arribi la imatge de conflicte –sigui més real o menys–, no hi haurà res a fer amb aquests indecisos que han detectat els estudis que s’hagin pogut fer.

I tornem al principi: qui es posa a fer política ho fa per adaptar-se a allò que pensa la gent o per mirar de seduir i transformar les maneres de pensar en favor d’un objectiu considerat beneficiós? Cal adaptar-se als temors dels indecisos o cal mirar de transformar la por en esperança?

A mi m’agraden els polítics que no tenen por de ser minoria ni de ser oposició. També m’agraden els que tenen la valentia d’assumir la responsabilitat sovint incòmoda de governar i que abandonen la zona de confort que pot ser l’oposició. M’agraden els polítics que tenien idees abans de tenir càrrecs. I m’agraden els que saben i accepten que les idees poden evolucionar perquè les realitats són complexes i només els beneits saben les mateixes coses quan tenen vint anys i quan en tenen quaranta. M’agraden els polítics que cerquen les segones opcions. M’agraden els que no tenen por de tornar al món privat. I m’agraden els que fan política per a transformar i no per a mantenir-se.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]