Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és una de les autores imprescindibles de la literatura catalana contemporània. Ha publicat llibres infantils i juvenils, assaig sobre literatura, novel·la, relats breus…  Va ser la membre més jove del col·lectiu Ofèlia Dracs i ha conegut de primera mà els principals moments d’èxit i també de decadència de la literatura catalana d’aquests darrers quaranta anys. Després d’un temps en què semblava que el seu nom s’havia diluït dins el gruix de la producció literària, ara viu una segona joventut, a partir de la recuperació de títols editats del 2010 endavant. Acaba de publicar La filla esborrada (Capital Books), una novel·la d’amor, desmemoria i foscor ambientada en la primera postguerra, el 1946.

La data de redacció d’aquesta novel·la comença el 2010, quan em sembla que hi ha una revifalla de la Margarida Aritzeta escriptora. Ho era, una revifalla?
—Sí, tot i que no me n’havia adonat. Al llarg de la vida penses que tindràs temps de tot i fas mil coses. De sobte t’atures i dius: jo vull escriure! Per què passo temps en tantes altres coses?

Des del 2006 al 2010 havíeu fet política institucional per al Govern de la Generalitat i del 2010 endavant les publicacions han sovintejat més. A més, sembla que des de mitjan anys noranta fins a aquest 2010 costa de trobar-vos indexada i referenciada tot i que molt sovint heu dit que un dels vostres millors llibres, Perfils de Nora, és d’aquest període, del 2003.
—No ben bé, el 1999 publico L’herència de Cuba, que penso que és una de les novel·les més importants que he fet i que es reedita força. Després vénen El verí, que pot ser llegida com una novel·la criminal, Perfils de Nora i El llegat dels Filisteus, un thriller que repetirà protagonistes a La maleta sarda de 2010. No són llibres prims… o sigui que no hi ha aturada. Bé, en realitat sí que pràcticament deixo d’escriure entre 2006 i 2010, quan ocupo el càrrec, perquè el que publico és renda de temps anteriors. Però és natural, la gestió política és molt absorbent.

Si ens fixem en aquests darrers set anys, Déu n’hi do la feina: sis novel·les per a adults, un llibre que complementa una de les novel·les, tres obres per a joves, relats en antologies, treballs universitaris… però hi ha dos fet destacats: la recuperació de la memòria històrica i el retorn al gènere negre…
—Sí, però deixem-la com a recuperació de la memòria i prou, perquè enllaça amb el que ja vaig fer a L’herència de Cuba: és l’intent d’omplir el buit que deixen els silencis, allò que no s’explica a les generacions que vénen, per por, per vergonya, per repressió. És l’intent de comprendre el passat per poder entendre on som i què som. La reconstrucció sempre es fa amb por, perquè no saps què trobaràs, i amb un gavadal d’adrenalina. En canvi, el retorn al gènere negre va ser un regal: l’Anna Maria Villalonga, que no coneixia sinó del Facebook, em va convidar a participar en una antologia de relats negres. Em va fer respecte, perquè vaig pensar que estaria rovellada, però el cuquet va tornar, sobretot perquè mai no he deixat de ser una devoradora de relats criminals.

A La filla esborrada tracteu la primera postguerra, que em sembla que és un període històric poc desenvolupat en la nostra llengua. Tenim moltes novel·les sobre la guerra i unes quantes sobre el franquisme tardà, però sobre el primer franquisme potser no n’hi ha tantes…
—És l’època de la clandestinitat absoluta i els qui van viure aquella època grisa (o negra) van quedar massa tocats per a parlar-ne. És l’època que descriu el magnífic Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés. S’ha de furgar per trobar documentació, no és fàcil i difícilment et surten personatges heroics… Hi ha un forat de silenci sobre els anys quaranta i cinquanta.

—Heu decidit d’escriure una gran novel·la d’amor, farcida de referents, no sols musicals, sinó també literaris: hi apareix una obra de les Brönte, hi apareix un poema d’Estellés disfressat… Com ha estat aquest joc d’intertextualitats?
—M’apassiona el joc de les intertextualitats: citar textos que tenen relació amb allò que escric, tant si es nota com si no. La Laura, la protagonista, havia de llegir per força Cims borrascosos, que s’acabava de traduir al castellà, i s’hi havia de sentir identificada. Sona la música arreu del relat, és inevitable: als salons, al bosc… I també hi ha detalls de la Rodoreda, i algun personatge rural que homenatja la Caterina Albert (Víctor Català), Estellés, Goethe. Penso que aquests lligams enriqueixen la novel·la, si algú els hi troba, i en gaudeix. I a qui no els reconeix, no li fan cap nosa, perquè no són notes pedants, ni tan sols són perceptibles.

Ja havíeu tractat dels maquis (en concret els que havien afectat més directament la vostra família). Què ens fascina d’ells, d’aquesta lluita gairebé a ultrança i sostinguda durant tant de temps?
—Més que fascinar-me res dels maquis com a tema, em va fascinar saber que jo vaig néixer en un mas on set anys abans, i durant nou mesos, un grup de maquis havia dormit al mateix llit on jo dormia (diu que hi  dormien de través, tots quatre), i que guardaven les armes sota el llit. Vaig gratar i em vaig adonar que molts eren joves soldats de la república que tornaven seguint consignes i plans que mai no van ser veritat. Que els van deixar sols i abandonats al destí i a la mort.  A La filla esborrada agafo aquest personatge jove, en Gabriel, el que a disset anys va a la guerra, que fa la guerra mundial i el condecoren, i que a vint-i-quatre anys encara no ha fet res més sinó portar una arma a la mà. Un jove que s’enamora, que sent la passió en una època que no està per floritures.

També em sembla que és una novel·la que s’interroga sobre les múltiples cares del mal: el pare que repudia per sempre la filla, el personatge d’en Franz, una maldat molt més roïna que és la dels fills de la masovera…
—Sí, em fascina el tema. Sobretot arran de l’afirmació que després de l’horror dels camps d’extermini l’art ja no tenia cap sentit. Personatges profundament malvats i artistes exquisits. Burgesos exemplars incapaços de sentir compassió per una filla. El qui viu a base de denunciar els seus veïns a la Guàrdia Civil. El professor de música austríac, que toca com els àngels i té les mans tacades de sang. Com pot manifestar-se l’art en uns individus que són la clara imatge del mal?

Sou professora de literatura de la universitat i, fins i tot, fa vint anys, féreu un diccionari de termes literaris. Però em sembla que de cada vegada estau més decebuda amb els sistema i els alumnes…
—Amb el sistema sí, cada vegada és més eficaç per convertir en mediocres i acrítics els qui passen per les aules. Amb els estudiants no. O no del tot. Cada any veig estudiants de primer curs que arriben a la universitat amb aquella il·lusió als ulls. N’hi ha de molt brillants i esperen alguna cosa de tu… N’hi ha, és clar, i potser són més del compte, que no haurien de ser a la universitat: ni per coneixements, ni per actitud ni, sobretot, perquè no tenen gens d’il·lusió ni de ganes d’aprendre res: només volen el paper on diu que han passat per la universitat. Això ho ha fet el sistema. Ells en són les víctimes.

Aleshores, tenim un problema estructural com a país, si no som capaços de valorar la literatura d’una banda i la lectura d’una altra…
—Sí que tenim un problema. El sistema forma generacions que no valoren el pensament crític, les arts, que no són capaces de llegir un text mínimament llarg i saber què hi diu, no únicament literatura: tampoc un informe mèdic ni una crònica periodística. Es prepara la gent per a ser mà d’obra qualificada, tan acrítica com sigui possible. Amb múltiples destreses, això sí, sobretot tecnològiques. Per fer consumidors, no actors. Malgrat això, hi ha molta gent que se’n salva. Tal com molts ens vam salvar de la nefasta educació del franquisme. La màquina de fer botifarres és incapaç de trinxar-ho tot.

Vàreu formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Quins són els millors records i experiències que en guardau, del grup?
—L’amistat i el respecte dels uns pels altres, el que en vaig aprendre, l’exigència. Però sobretot aquelles vetllades llarguíssimes parlant de llibres, d’autors, de tècnica, de crítica, del bé i del mal, fins que quedàvem trinxats a altes hores de la matinada.

Heu treballat, entre més, alguns aspectes de l’obra de Jaume Fuster. Creieu que és un escriptor injustament oblidat?
—I tant que ho és. És la nostra manera de funcionar, enlluernats per la immediatesa, enterrem els morts sota una capa de formigó. No tenim orgull pels nostres autors. La veneració arriba només a aquells clàssics que va instituir l’obra magnífica d’en Joaquim Molas i els seus deixebles: la Història de la literatura catalana. I encara sort que la tenim, perquè si no seria molt pitjor. Inconscients que la història es renova cada dia que passa, continuem pendents dels temps remots, sense amor propi i orgull pel temps present i pel passat immediat. En Jaume Fuster és un escriptor magnífic, que toca diversos registres, que va fer possibles moltes coses de la nostra literatura contemporània. La gent hauria de saber qui és, tal com saben dels seus en els països normals, que aprecien el seu patrimoni cultural sense l’autoodi que ens caracteritza a nosaltres.

Tornau a publicar novel·la negra després de molt temps, amb una sèrie dedicada a una mossa d’esquadra, la Mina Fuster, que publicau a Llibres del Delicte. Què us aporta i què us permet d’explicar?
—Parlant de Jaume Fuster, em permet d’agrair-li amb el meu personatge i amb l’homenatge que li faig, que ell m’animés a publicar les primeres novel·les negres. Em permet el joc lúdic de l’escriptura, que per a mi és la novel·la negra, fer crònica d’un món imaginari ple de merda que no és altre que el mirall del lloc on vivim o hem viscut. Em permet la creativitat en el llenguatge, en els registres col·loquials, la ironia, el joc amb els altres universos negres. Sempre tinc present aquella magnífica novel·la de Jaume Fuster Tarda, sessió contínua 3,45, que és un pastitx d’homenatge als seus referents alhora que la crònica d’aquells horribles anys del franquisme on les úniques il·lusions de la gent es feien realitat al cinema.

Tot i això, veniu d’un temps en què les tirades dels llibres eren de deu mil exemplars…
—Sí, uns temps feliços que no tornaran.

Per tant, la supervivència de l’escriptor en català, un dels objectius dels escriptors de la vostra generació (tot i que éreu de les menudes del grup), no tan sols no s’ha assolit, sinó que sembla que empitjoram…
—Sí, empitjorem. Però no estic segura que això sigui un signe dels temps i que passi en tots els països civilitzats. Diria que ens passa sobretot aquí perquè perdem criteri lector i ens deixem arrossegar fàcilment pel consumisme que fomenten les grans cadenes. Hi ha molt bons lectors, però cada vegada hi ha més gent que no distingeix entre un bon llibre i una història explicada de qualsevol manera, amb mala documentació o fins i tot sense cap informació sobre els temes de que tracta… Ens apassiona el piratatge, aplaudim els qui roben, pensem que els artistes han de treballar gratis al servei de tots… Ho tenim malament a mitjà termini.

Què en resta dels ideals del PSAN, en el qual militàreu i del qual es va derivar entre moltes altres coses la creació de l’editorial la Magrana, en aquests moments en què fem camí de cap a la independència?
—Mireu, abans érem quatre gats i ara som milions. Per ser milions, l’exigència en el programa es dilueix. Però no passa res. Perquè aquells quatre, molt purs, i convençuts que estàvem carregats de raó, mai no hauríem pogut arribar enlloc. La independència és un objectiu transversal, exigeix pactes i paciència. En aquells temps hi havia l’Assemblea de Catalunya, ara hi ha l’ANC: és el punt de trobada de les diverses posicions i, sobretot de la gent, per tirar endavant. Que és tacticisme? Mireu, els temps del partit hegemònic que ens havia de portar a la revolució fa temps que han caducat. Potser és més fàcil que un agafi la bandera i ho arrossegui tot, però no és real, la gent és diversa i no es casa amb un sol líder. No podem modelar els altres al nostre gust.

Per acabar, cap on va la vostra obra literària ara que viviu aquesta segona joventut?
—Sento que he aconseguit una maduresa en el domini de la tècnica, de l’escriptura, que em permet de continuar gaudint de la literatura, crear universos, desenvolupar personatges. Tinc línies tirades que he de continuar i, sobretot, sento un enorme plaer en el gest d’escriure. Com si tots els recursos, les criatures, els escenaris, estiguessin a punt perquè hi jugui, com en un gran teatre de titelles. Ja ho anirem veient. Mentre la vida em doni corda, en penso gaudir amb plenitud.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]