Lluís Llach (fotografia d'Albert Salamé).

És la veu de la consciència independentista. Amb la vida resolta i projectes d’emprenedor i de solidari en marxa, Lluís Llach hauria pogut mirar cap a una altra banda i no haver-se embolicat en un procés que tothom sabia que exigiria sacrificis personals. Al capdavant de la llista per Girona de Junts pel Sí i assumint un paper d’home-vaselina dins del grup parlamentari, són pocs els qui no reconeixen el paper decisiu de Llach des del 27-S fins ara que les coses comencen a anar de veres. Parlar amb Llach és com posar el termòmetre. El to de veu, la mirada i el gest són molt diferents quan les coses van de gairell i quan les coses estan encarrilades. Ara ens trobem en una d’aquestes segones situacions. A dos mesos de l’exercici definitiu de l’autodeterminació, Llach veu poques possibilitats que l’estat espanyol aconsegueixi aturar, encara que sigui provisionalment, la voluntat democràtica dels catalans. Uns quants dies de vacances al Senegal per a fer el seguiment dels projectes que hi fa la seva fundació i algunes estones de lectura davall d’uns cocoters permetran a l’ex-cantant d’agafar aire i renovar idees per a les setmanes més decisives de la història recent de Catalunya. Vegem què ens explica:

—Sembla que les coses ja van més de debò. La tensió puja de nivell.
—Jo diria que hem anat cremant les etapes d’una manera convenient. Tocava allò que tocava en cada moment. Hi va haver el moment de la negociació de la investidura, el de la represa, moments delicats com el del no al pressupost… I això es va superar gràcies a un reflex republicà i a la intel·ligència del president. Les dificultats han estat transformades en passos endavant significatius. També hi va haver aquell moment tan interessant del pacte pel referèndum. Hem anat fent les etapes amb totes les dificultats que implicava un temporal com el que passem, però de manera gradual i lògica. Malgrat les dificultats, els entrebancs i les transversalitats extremes de tota la gent que participa en el procés, som on hem de ser. Certament, hem arribat al moment cabdal i definitiu. I s’ha fet en el temps que s’havia promès. Si restem el període previ a la investidura i l’aturada del pressupost, som en els famosos divuit mesos.

—La qüestió dels divuit mesos ha estat un debat de quatre gats, no?
—Aquests quatre gats deuen ser tots dins del parlament. Perquè jo, en cada ple, els sento dir que som uns mentiders perquè fa més de divuit mesos… Els gats són tots aquí dins. I jo els escolto i em justifico.

—D’aquests gats parlamentaris, els qui us deuen saber més greu són els d’esquerres que no acompanyen en un moment com l’actual?
—Sí. Em sap greu. I he de mantenir una posició crítica. Però al mateix temps també entenc que l’única manera de millorar la situació és donar la mà, eixamplar els braços i esperar que les empaties que es puguin anar creant durant aquests mesos que queden siguin prou fortes per a tenir uns resultats millors. Si mirem enrere, fa dos o tres mesos, aquesta esquerra afirmava que no participaria en cap referèndum que no fos pactat. Dins d’aquest món hi ha postulats molt diversos. Es veu clarament amb el grup de Catalunya Sí que es Pot. Jo crec que n’hi ha tres. I hi ha qui diu que arriben a ser cinc visions diferents.

—Diverses famílies i tendències…
—Però una gent que es defineix com a republicana i sobiranista, davant els desafiaments i els embats que rebem, sincerament, penso que no es podran mantenir en la indefinició. Aquests dies d’interrogatoris de la Guàrdia Civil, pensava que hi hauria piulets que mostrarien la indignació de la gent més significativa d’aquest sector. Especialment, amb el cas de Joan Ignasi Elena, que havia presidit una taula participativa en què ells estaven asseguts. Per a mi, això és greu i fumut. Però tinc l’esperança que l’evolució que faran durant aquests dos mesos que falten els portarà a fer costat al referèndum de l’1 d’octubre. Han passat del ‘no anirem a cap referèndum que no sigui pactat’ al ‘referèndum efectiu’, el ‘referèndum-mobilització’, i el ‘referèndum no vinculant’…

—Confieu que aquesta evolució acabarà bé.
—Espero que les bases i els dirigents d’aquest sector de l’esquerra entenguin que l’1 d’octubre ens jugarem molt més que la independència. Si no es fa el referèndum, haurà perdut la democràcia. I la qualitat democràtica de l’estat quedarà sota mínims. Com a republicans, sobiranistes i activistes socials, haurien de participar-hi. Si és vinculant o no, no ho podem dir ni nosaltres ni ells. Que sigui vinculant dependrà de la participació i de la gent.

—Hi ha gent que encara dubta que es pugui fer el referèndum. Ho enteneu?
—La veritat és que tenim un adversari temible. Sempre que se li han plantejat situacions semblants i ha estat davant de dilemes com el de ‘antes roja que rota‘, l’estat espanyol ha respost de molt mala manera. En les circumstàncies actuals, la resposta habitual li és molt difícil, a l’estat espanyol. L’estat espanyol ho té molt difícil per aturar-nos. I nosaltres no en som prou conscients. L’imaginem sempre omnipotent. I l’estat espanyol no és omnipotent. Farem tot el que es pugui fer perquè es faci. I l’estat ja s’ho farà. M’entens? A mi, especular sobre què pot fer o deixar de fer… Ja s’ho farà. Estic convençut que el farem perquè tenim les eines per a poder-lo fer. I tenim una cambra parlamentària amb una majoria absoluta elegida per a fer això. No hem de patir per les urnes, que hi seran. Les paperetes, també. Tot hi serà i es podrà votar. L’estat? Sí. Existeix i és poderosíssim. Que facin, que facin.

—El pròxim pas decisiu serà l’aprovació de la llei del referèndum al parlament. Serà el punt de no retorn?
—És clar. Suposo que quan aprovem aquesta llei l’estat espanyol s’enfadarà molt. Però, escolteu, ja decidirà què vol fer. Nosaltres, a la nostra. Decidirem i farem valer els principis democràtics. Què ha de fer l’estat espanyol quan nosaltres aprovem la llei és el seu problema. No és el nostre problema. El nostre és com contestem després. Però ara no cal discutir tot això. L’estat espanyol que faci allò que vulgui i que sàpiga que serà responsable dels seus actes. Serà responsable davant la comunitat europea i internacional, davant nostre i davant els demòcrates espanyols. Que també existeixen.

—Voleu dir que no pot fer qualsevol cosa?
—Un nou Erdogan al sud d’Europa no serà tolerat. I no va gens d’acord amb la tendència d’una Europa que és en vies de renovació. Com ho farà per aturar amb paràmetres democràtics un procés que prové d’un alè democràtic del carrer? Com ho farà? Quin disbarat pot fer? I després, aquest disbarat, com l’arreglarà? Quin estat de setge vol fer? I les eleccions posteriors? Quants serem els qui voldrem anar-nos-en d’Espanya després d’un estat de setge? L’estat ha de ser molt prudent i ha de mesurar bé els seus actes.

—La via que han pres és la d’individualitzar l’amenaça i la repressió.
—La por. Volen individualitzar la por. I crec que volen demostrar que poden fer por de veritat. Quan ells col·lectivitzen l’amenaça dient que perseguiran els voluntaris, riuen d’aquí fins a Berlín. Si l’estat no vol sortir dels paràmetres democràtics mínims, com pretén de fer una cosa així? Però és cert que juguen aquesta carta de la por, i de manera molt tossuda. Diria que amb casos com l’interrogatori de Joan Ignasi Elena han fet un excés que pagaran car. Això no es pot justificar de cap manera. Amb Joan Ignasi Elena, portaveu del Pacte Nacional pel Referèndum, entrem en una altra història.

—Quina història?
—Potser entrem en un nou estat policíac. És un estat que fins ara coneixíem per les clavegueres que ens havien ensenyat els documentals i les investigacions. En aquest parlament hem sentit disbarats molt grossos. Per exemple, hem sentit el testimoni d’un periodista que ens va demanar que algú el denunciés. Això és molt impressionant. El senyor Bayo [periodista de Público que ha investigat l’operació Catalunya] va demanar que algú el denunciés perquè era la manera que les proves que ell tenia fossin acceptades per un jutge. Fins ara no s’han acceptat, aquestes proves. Tot això estava en un àmbit de clavegueres, mig secret, però ara ja sembla que s’ha obert la tapa i que en surt un estat policíac. Jo tinc setanta anys i tot plegat em recorda un estat policíac. I això no fa més que omplir-nos de raons.

—Aquesta repressió individualitzada us preocupa, en el vostre cas?
—Jo sóc a punt d’estirar la pota. Això té més valor quan tens quaranta anys, trenta, cinquanta… Però als setanta… Escolteu, què hi voleu fer?

—Però si toquen el patrimoni, sou dels més rics del parlament…
—Sí… Bé, em van fer el més ric d’Europa!

—Va semblar que entràveu a la llista de Forbes.
—Sí, sí… Ha, ha, ha. No sé quants zeros de més em van posar. Vaig trucar a la meva gent i els vaig preguntar si era veritat: ‘Com és que no ho noto?’

—Bromes a banda, no hi heu pensat, en aquesta possible repressió?
—Jo hi he pensat. He pensat com em podia tocar el rebre. Fins i tot, m’he fet les meves provisions. He agafat les pastilles que necessito, etc. Però el meu cas no seria el més greu. Hi ha gent que té criatures i accepta aquesta responsabilitat en posicions de molta més transcendència. Jo diria que al grup parlamentari hi ha preocupació, però no hi ha por. Ja ho sabíem. I si algú no pot encarar la situació, ho hem parlat sempre, no passa res. És molt comprensible que hi hagi situacions personals que no siguin tan fàcils com la meva. Entre els qui van fer el pas al costat, n’hi havia que tenien problemes personals greus però volien ser lleials al seu compromís, i van dir: ‘Si voleu que continuï, ho faré, però em passa això…’ Tothom sap que se la juga. Ho sabíem des del principi i vam acceptar aquesta responsabilitat. I ara som en el moment que veiem les conseqüències que tenen els nostres actes parlamentaris o de govern.

—Però no us ha sorprès que, aquesta reflexió, alguns consellers no l’hagin feta fins fa quatre dies?
—És cert que tot hauria estat més fàcil si hagués passat abans. Però s’ha fet ara. De cop i volta, les circumstàncies han començat a aparèixer. Jo hauria desitjat que tot això hagués passat un mes o dos abans. Però les coses sempre tenen més d’una mirada. I ha estat important que aquest missatge de fermesa s’hagi expressat en el moment que l’estat espanyol semblava més abrandat. Davant aquesta por, el govern ha contestat amb més fermesa. Això també és important com a missatge. Els qui prediquem pel país hem notat que aquest missatge de determinació ha arribat bé.

—Quin estat d’ànim trobeu pel país?
—Us ho diré amb una frase. I és la frase que ho resumeix tot. He estat fent voltes pel país durant un any i la pregunta sempre era ‘què fareu?’. Ara és ‘què hem de fer?’. Ja està. Aquesta és la pregunta que em fan pertot arreu. He de dir que, en aquesta campanya que hem organitzat, les assistències són multitudinàries. Fa uns mesos m’enviaven a mi a tot arreu perquè omplia els llocs. Però ara ja no cal. Quan un diputat va a un poble, el local s’omple. La gent hi està molt interessada.

—Hi ha ambient de ‘l’hora de la veritat’?
—Entre la gent que ens ve a escoltar, segur. I jo diria que hi ha hagut una revifada de la gent que es mobilitza.

—L’Onze de Setembre és decisiu?
—Serà molt important. Ostres. Crec que, de tots els que hem fet, aquest serà el més important. La gent que no ho dubti. L’Onze de Setembre és la gran escenografia que veurà el món. Podem demostrar que això no és una aventura política de quatre maquiavels. Quedarà clar que és la voluntat de la majoria d’un país. Serà l’esclat més gran. Serem en plena aprovació de la llei del referèndum i de tot el que pugui passar després. És importantíssim.

—Diuen que heu agafat un paper polític decisiu al parlament. Que sembleu un polític de vocació. Encara teniu ganes de tancar aviat aquesta etapa?
—Això de la llei de la transitorietat va amb mi, tu. Jo sóc transitori absolut. No. No, no, no… Estic apassionat. Perquè l’objectiu és apassionant i és un acte de coherència amb una trajectòria vital i d’activisme. No sé quan va començar. Potser quan jo tenia vint anys. Poder ser aquí, en aquest moment, mirant d’ajudar a fer-ho possible és un honor. La gràcia d’això de Junts pel Sí és que hem sabut fer-ho de manera que cadascú tingués la seva manera de participar des d’una certa humilitat. Jo en dic la mentalitat Muriel Casals. Que potser és una de les ensenyances que ens va deixar aquella dona. Som aquí per fer una feina. I cal saber quines capacitats té cadascú per a posar-les al servei del projecte comú.

—I les vostres quines són?
—Quan al principi vaig dir que havia vingut a fer de florero, la gent es va escandalitzar. Però és la meva feina. I un florero ha de fer bona flaire i s’ha de poder presentar davant la gent. I ha de dir ‘mireu quins colors més bonics’ i ‘quines floretes que tinc per aquí i quines floretes que tinc per allà’. He fet això durant molt de temps. Però això també ho han fet el Germà Bel, el Josep Maria Forné, la Carmina Castellví, l’Anna Caula… Cadascú s’ha demanat per a què servia. I això vol dir que cadascú ha trobat un lloc. La valoració del meu servei l’haurà de fer l’altra gent. Si he servit, estic encantat.

—Tinc entès que heu fet alguna cosa més que fer bonic…
—Bé. Per exemple, en el moment d’entrar aquí, jo vaig entendre que la meva obligació era ajudar molt la gent de Convergència. Ho vaig entendre així. Si em limitava a entrar en un grup transversal per a quedar-me en el lloc d’on jo venia, no tenia gens d’interès. L’interès era intentar comprendre i ajudar la gent que potser no era ben bé de la meva corda ideològica. I potser la gent m’ho va acceptar perquè era una persona més o menys coneguda com a cantant i hi va haver una empatia. Vaig veure que podia ser útil fent això i m’hi he dedicat de tot cor. Els primers dies vaig agafar el Jordi Turull i la Marta Rovira i els vaig dir: ‘Jo, per a les feines de comissió serviré ben poc, si no s’hi parla d’arranjaments musicals.’ Però per a evitar la desconnexió amb els electors i activistes de Junts pel Sí, em vaig oferir a recórrer el país.

—Fareu uns dies de vacances?
—Sí! Poquetes, però m’han donat permís per anar al Senegal uns dies. Perquè ho he demanat, gairebé ho he implorat. Quan es fan aquestes feinetes al món africà, t’han de veure. És imprescindible. He pogut anar-hi cada tres mesos, o cada sis. Tinc uns amics que hi van quan jo no puc. I la presència és una manera de demostrar el compromís de continuar-hi treballant. Així, la gent no es desanima i pensa que les despeses estaran cobertes i que ets darrere el projecte. Tot això és important. A banda, veure de cop i volta dos cocoters… Serà la millor chaise longue de psicòleg que pugui tenir.

—Funcionen i tenen bon resultat, els projectes de la fundació al Senegal?
—En tinc dos o tres de molt bonics. El que em fa més il·lusió, potser perquè ha estat una sorpresa, és el que vam fer amb l’Àngels Navarro i el Ramon Muntaner. Vam fer una biblioteca amb el nom de Nelson Mandela. No teníem clar si tindria prou acceptació i si faria servei. I hi ha sobresaturació d’assistència. Ens omple i ens anima molt. Després, tenim un programa d’ordinadors per a les escoles. Ha estat molt difícil perquè no hi ha hagut electricitat fins enguany, en un liceu de vuit-cents alumnes. Ara volem fer-hi una aula informàtica més important. I després, una cosa que ha estat molt bonica, és que la gent m’ha fet servir d’excusa, a mi o a la meva fundació, per a fer-hi coses.

—Com ara quines?
—Per exemple, en l’àmbit mèdic s’han fet coses molt boniques. Una vegada, una colla d’estudiants de Blanquerna van venir a fer massatges als avis i les àvies. Van venir fisioterapeutes. I, escolteu, em van arreglar mig poble. Ara hem fet un estudi de camp sobre la diabetis. Teníem molta por perquè la gent menja molt de sucre amb el te i menja arròs refinat amb el midó i tot això. Ens hem endut una sorpresa perquè les taxes són acceptables.

—I aquelles barques?
—No ens ha funcionat gaire bé, el projecte de les piragües. Va ser la primera gran motivació. Va ser molt difícil, però tiràvem endavant. I quan semblava que començàvem a funcionar, va passar un temporal que va enfonsar una de les dues embarcacions. I el fet que hi hagués dues piragües era importantíssim perquè amb una de sola no es pot capitalitzar. I això ens va estroncar tot el projecte. I jo ja no tinc diners per a fer-ne una altra. Hauria de ser amb la col·laboració de més gent. Només tenim una piragua, que donarà feina a dotze persones. Són dotze famílies. Déu n’hi do. Però no és el projecte emblemàtic que teníem pensat. Volíem fer del símbol de la desgràcia de tants de morts un símbol de feina, de treball i de futur.

—Els catalans hi poden col·laborar d’alguna manera, amb aquests projectes? Hi ha un compte per a ingressar diners?
—Sí. Tenim una pàgina web una mica abandonada. Hi ha els indicadors per a fer-ho. Ja hi ha gent que ens dóna diners. Però la gent té moltes dificultats. I anem fent. Ens n’anem sortint. La cosa més important seria poder-hi ser. Hi ha una persona de manera permanent. És un activista fantàstic. Un xicot que va fer l’intent de venir aquí amb una barca de més de dos-cents homes i dones. En aquell viatge en van morir vuitanta. Ell sap perfectament per què és allà, la fundació. S’hi ha de ser.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]