La invasió turística, l’especulació, el mal gust i l’homogeneïtzació planetària de botigues, hotels, bars i restaurants fan malbé la personalitat de la vella Barcelona. Vivim entre desconeguts, en uns carrers que tenen ben poc a veure amb els records personals, les històries sentides i viscudes per nosaltres o els nostres avantpassats. Es perd la vida de barri, la memòria i la identitat. Ens ofega el soroll. Passegem esquivant bicicletes i ginys mòbils, mentre les rodes estridents de les maletes dels turistes esgarrapen les voreres i els nostres atabalats cervells. Molts autòctons ja s’han rendit, viuen abstrets en la inòpia. Recullen a mà caques de gos i els conviden a beure aigua mineral a les terrasses dels bars.

Als barris, però, es manté una ciutat autèntica, viva, prou desconeguda –i, potser per això, en part, estigmatitzada– per molts barcelonins. N’és un exemple Nou Barris. Per començar, Nou Barris, no són nou, sinó tretze: Can Peguera, Canyelles, Ciutat Meridiana, la Guineueta, Porta, Prosperitat, les Roquetes, Torre Baró, la Trinitat Nova, el Turó de la Peira, Vallbona i Verdum. Ocupa més de 800 hectàrees i hi viuen unes 168.000 persones. No té bandera. L’idioma oficial, ho són tots. I el quinto n’és la beguda nacional.

Part de les famílies més antigues eren treballadors vinguts d’arreu d’Espanya, i també de Catalunya, en cerca de feina i una vida mínimament digna. Molts es van haver d’instal·lar de primer en cases barates o assentaments de barraques. Barcelona oferia feina, però no disposava de prou habitatges, sobretot a la postguerra. Els més vells, els que van arribar durant els anys quaranta, recorden la ciutat mig enrunada pels bombardaments de la guerra.

Es calcula que del 1941 al 1949 van arribar a Barcelona 45.000 persones, aproximadament. A la dècada dels anys cinquanta, la ciutat va créixer d’uns 300.000 habitants. A finals de la dècada, uns 100.000 vivien en barraques al Somorrostro, la Perona, Can Valero i el Carmel. Representaven un 7% de la població de Barcelona.


Un món construït per lluites i reivindicacions veïnals
Nou Barris es configura a base de lluites veïnals i mobilitzacions. Són uns barris oberts a totes les onades migratòries, de tot color i procedència, viscudes des de la misèria de la postguerra, el desarrollismo, la transició i la globalització. ‘Sabor de barrio, tesoro antiguo’, que cantava el Gato Pérez. Avui el 14,5% dels seus habitants són estrangers. Els més nombrosos provenen d’Hondures, l’Equador, Bolívia i el Paquistan.

És una gent que recorda amb orgull totes les batalles que han hagut de lliurar per guanyar-se una vida i uns habitatges dignes. Alguns van passar de viure en barraques o cases barates a poder llogar i comprar habitatges dignes amb molt d’esforç i sacrifici, i després haver-se d’encarar als desastres causats per l’especulació i la corrupció franquista i postfranquista. Dels Samaranch, Porcioles, Sanahuja i Cementos Molins –l’empresa que venia el ciment aluminós que va enfonsar el Turó de la Peira–, fins als desnonaments i les estafes hipotecàries dels bancs actuals.

Nou Barris conserva molt viva la memòria històrica. Els veïns saben d’on vénen i on volen anar. Els grans recorden orgullosos la seva militància al PSUC, CCOO, UGT i la CNT, la seva escola política, la base del resistent teixit associatiu actual, reforçat amb ateneus joves, associacions i entitats molt diverses que batallen contra els grans problemes: desnonaments, desocupació, precarietat, convivència, integració i acollida d’immigrants, zones verdes i horts urbans, cultura i història.

Durant més d’un segle, la gent de Nou Barris, sempre en guerra amb les injustícies del poder i la geografia, ha anat domesticant i fent habitables unes terres que ultrapassaven els límits. Uns vessants de la serra de Collserola que eren inhòspits, difícils, per on baixaven barrancs i rierades fins la plana d’Horta i Sant Andreu, on hi havia terrenys de conreu, al voltant d’una colla de masies isolades.

Un espai que ha crescut entorn d’un manicomi

Tant al límit era, que al segle XIX s’hi va construir un immens manicomi: l’Hospital Mental de la Santa Creu, fundat pel doctor Pi i Molist, per sanejar i millorar el departament de ‘folls i maniàtics’ del vell hospital del mateix nom. Durant el franquisme, en la immensa finca que envoltava el manicomi, s’hi van edificar els barris de Canyelles, la Guineueta, Can Peguera i bona part de Verdum.

Res no és casual. L’arquitectura i la construcció han estat, des de temps immemorial, protagonistes de la vida del barri, per bé o per mal. Si l’edifici del Mental va ser considerat una joia de l’arquitectura manicomial europea, val a dir, també, que la irracionalitat i la bogeria han caracteritzat moltes de les accions urbanístiques que van haver de suportar els veïns, per culpa de la corrupció i l’especulació de les autoritats franquistes i els seus deixebles.

Hi ha pobles, barris i ciutats que han crescut entorn, o a l’ombra, d’un convent, d’una presó o d’una caserna. Nou Barris va créixer al voltant, o a l’ombra, d’un manicomi. Convents, casernes, presons i manicomis eren edificis d’estructura similar. La majoria, avui, són centres culturals o biblioteques, com ara el vell Institut Mental de la Santa Creu.

Una de les millors postals d’època del barri, la va plasmar Narcís Oller a La bogeria (1898), quan va fer ingressar el protagonista, Daniel Serrallonga, en el gran manicomi d’Horta, ‘que, no sé per quina tremebunda irrisió, era anomenat el Paradís’.

L’indret i la zona, els descriu així: ‘La gran colzada del Tibidabo, que, avançant cap a nosaltres, ens interceptava el ponent, abiaixava llavors d’ombra humida la meitat d’aquells jardins, abrigallant amb ella tot el llarg de l’edifici. I aquest se’ns presentava enclotat davant d’un tossalet erm i ronyós que, escalonat amb altres igualment pobres, ens amagava Barcelona com si en fóssim a mil llegües. Mirant a l’esquerra, dominàvem la plana d’Horta i Sant Andreu, amarada de sol, poblada de caseriu variat i teixida de camins i ferrocarrils. A voltes vèiem les fumarades dels trens, sentíem llurs braols de vida; però involuntàriament els nostres ulls tomaven a caure del cantó de l’establiment, d’aquell hospital trist, impenetrable, com encantat, com misteriosament mort. Aquella absència de moviment i aquell silenci ens glaçaven l’ànima. Ni boigs ni savis no es veien enlloc.’

Al Mental hi havia separació per sexes i classes socials. Va acollir malalts il·lustres com Eduard Farràs, acusat d’haver llançat dues bombes al carruatge d’Alfons XIII, l’any 1905, a París. El rei en sortí sa i estalvi i Farràs, que fou relacionat amb Mateo Morral, detingut. I a les portes del centre, el 30 de maig de 1957, fou assassinat el guerriller anarquista Josep Lluís Faceries, víctima d’una acarnissada emboscada de la policia franquista.

El Mental és un referent clau de la memòria popular i el paisatge del barri. En les tenebres de la dictadura, alguns recorden la impressió que els havia fet, de nens, haver anat al cinema el diumenge a la tarda amb els malalts. Els interns satisfeien la curiositat dels nens, sempre àvids de travessar els límits d’allò que és prohibit. Molts recorden com els fascinaven les seves evolucions autístiques pels jardins i els patis. Avui, tothom explica, amb tristor continguda, que quan el manicomi va tancar, l’any 1987, molts malalts no ho van superar i es van morir perquè no van saber adaptar-se a la vida al Frenopàtic o a Sant Boi. Des dels anys noranta, l’Institut Mental s’ha reconvertit en pulmó verd del barri, seu del districte i biblioteca.

Imatge aérea dels barris de Les Roquetes, Verdum, La Prosperitat i La Guineueta.

Passejar per Nou Barris, xerrar amb els veïns, entre quintos i tapes, és conèixer-ne de prop les batalles del passat i del present, és fer un recorregut per una Barcelona que molts desconeixen, una ciutat viva on encara ens podem reconèixer. En els seus problemes i reivindicacions, en la memòria i en la festa.

Nou Barris és, també, una actitud irreductible. Sempre s’han malfiat del poder. I no se n’obliden. No els han aplanat mai el camí. Nou Barris és, per tant, una actitud cívica i solidària d’afrontar la crisi del present. El futur és d’ells. I ho saben prou bé. Per això fa anys que batallen.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. Les batalles de Nou Barris
2. La Prosperitat contra la xenofòbia
3. El negoci franquista de construir Nou Barris
4. Ciutat Meridiana, no passaran
5. Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi
6. Porta, la trinxera dels horts urbans
7. Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]