Ramon Piqué parla amb Baltasar Garzón al parlament (fotografia de la CUP).

Ahir, Baltasar Garzón va escriure un article a La Vanguardia que és d’una vergonya infinita però que es pot llegir també amb un dolç sabor de victòria. Vergonya infinita que, vint-i-cinc anys després, Baltasar Garzón intente reinventar la història de les tortures que tanta gent va patir precisament en l’operació Garzón. I dolç sabor de victòria perquè, vint-i-cinc després, Garzón, finalment, es mostra preocupat. Encara que no siga pel que va fer sinó pel mal que fa a la seua imatge.

Alguna vegada he tingut la temptació de fer un editorial d’una sola línia. A voltes pense que les coses són tan clares que no toca malgastar lletres. Avui ho faria. Diria ‘Garzón és un cínic i un covard.’ I ho deixaria estar. Tothom entendria què dic i la gent que m’importa estaria d’acord en l’anàlisi i, segurament, que no cal dir res més.

Tanmateix, el text d’ahir mereix aclarir algunes coses. Perquè crida l’atenció que ara, vint-i-cinc anys després, reconega amb tanta tranquil·litat i naturalitat que aquell 1992 hi va haver tortures. I resulta vergonyós que pretenga espolsar-se la responsabilitat d’aquelles tortures dient que ell, tècnicament, no les podia denunciar. Precisament ell, que quan es va posar a investigar la dictadura argentina va al·ludir a la doctrina de la ‘jurisdicció universal’.

El concepte de jurisdicció universal es basa en el fet que hi ha lleis internacionals que imposen obligacions a tothom i a tots els estats, sense que això puga modificar-se mitjançant un acord contrari. Entre els crims que tots els estats i jutges del món tenen el deure lògic i moral de portar a judici, passen on passen i sota la jurisdicció que siga, destaca la tortura.

Per als torturadors, segons la justícia universal invocada per Garzón a l’Argentina, no hauria d’haver-hi cap lloc segur en el planeta. Però n’hi havia com a mínim un: el seu despatx a l’Audiència Nacional espanyola. Allà, els torturats li explicaven les tortures patides i no passava res. Justament aquell despatx era l’únic lloc del planeta on no es podia fer res?

A banda de perseguir els torturadors com fos, se m’acut que podria haver denunciat els fets a les autoritats judicials, que hauria hagut d’organitzar un escàndol o que podria haver escrit un article públic explicant que allò que deien aquells xicots, i que tanta gent negava que hagués passat, era veritat. O podia haver dimitit per incompatibilitat moral amb un sistema judicial que permetia la tortura. O podia haver-se personat en els calabossos a veure què passava per tal d’intimidar els torturadors i fer-los una mica difícil la feina. O podia, com a mínim, haver mirat a la cara els torturats i haver-los dit que ho sentia, que li sabia greu que allò passés. No va fer res d’això. Per tant, deixe al lector que trie: o Garzón és un cínic o és un covard o és totes dues coses alhora.

Tres comentaris telegràfics finals. Primer. Alguns dels arguments que Garzón fa servir en el seu article són vomitius. Com ara, exclamar-se que l’operació Garzón porte el seu nom i no el dels altres jutges, o dir que entre els detinguts hi havia membres de Terra Lliure –com si volgués inferir que no passava res si se’ls torturava, als de Terra Lliure.

Segon. A ell li agradarà o no li agradarà, però ja està bé que Baltasar Garzón sàpiga i entenga, vint-i-cinc anys després, que ell és un dels grans noms que ha ajudat a desespanyolitzar aquest país, a l’altura de José Maria Aznar. I m’alegre que siga conscient que passarà a la nostra història per això.

I tercer. El seu plany narcisista no impressiona gens ni mica. Fa tard i les coses que ell va fer, les monstruositats que ell va consentir, ja no tenen reparació possible. El seu nom està tacat per sempre i això ja no ho podrà arreglar mai.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]