31.07.2017 - 22:00
|
Actualització: 01.08.2017 - 09:41
Ahir, Baltasar Garzón va escriure un article a La Vanguardia que és d’una vergonya infinita però que es pot llegir també amb un dolç sabor de victòria. Vergonya infinita que, vint-i-cinc anys després, Baltasar Garzón intente reinventar la història de les tortures que tanta gent va patir precisament en l’operació Garzón. I dolç sabor de victòria perquè, vint-i-cinc després, Garzón, finalment, es mostra preocupat. Encara que no siga pel que va fer sinó pel mal que fa a la seua imatge.
Alguna vegada he tingut la temptació de fer un editorial d’una sola línia. A voltes pense que les coses són tan clares que no toca malgastar lletres. Avui ho faria. Diria ‘Garzón és un cínic i un covard.’ I ho deixaria estar. Tothom entendria què dic i la gent que m’importa estaria d’acord en l’anàlisi i, segurament, que no cal dir res més.
Tanmateix, el text d’ahir mereix aclarir algunes coses. Perquè crida l’atenció que ara, vint-i-cinc anys després, reconega amb tanta tranquil·litat i naturalitat que aquell 1992 hi va haver tortures. I resulta vergonyós que pretenga espolsar-se la responsabilitat d’aquelles tortures dient que ell, tècnicament, no les podia denunciar. Precisament ell, que quan es va posar a investigar la dictadura argentina va al·ludir a la doctrina de la ‘jurisdicció universal’.
El concepte de jurisdicció universal es basa en el fet que hi ha lleis internacionals que imposen obligacions a tothom i a tots els estats, sense que això puga modificar-se mitjançant un acord contrari. Entre els crims que tots els estats i jutges del món tenen el deure lògic i moral de portar a judici, passen on passen i sota la jurisdicció que siga, destaca la tortura.
Per als torturadors, segons la justícia universal invocada per Garzón a l’Argentina, no hauria d’haver-hi cap lloc segur en el planeta. Però n’hi havia com a mínim un: el seu despatx a l’Audiència Nacional espanyola. Allà, els torturats li explicaven les tortures patides i no passava res. Justament aquell despatx era l’únic lloc del planeta on no es podia fer res?
A banda de perseguir els torturadors com fos, se m’acut que podria haver denunciat els fets a les autoritats judicials, que hauria hagut d’organitzar un escàndol o que podria haver escrit un article públic explicant que allò que deien aquells xicots, i que tanta gent negava que hagués passat, era veritat. O podia haver dimitit per incompatibilitat moral amb un sistema judicial que permetia la tortura. O podia haver-se personat en els calabossos a veure què passava per tal d’intimidar els torturadors i fer-los una mica difícil la feina. O podia, com a mínim, haver mirat a la cara els torturats i haver-los dit que ho sentia, que li sabia greu que allò passés. No va fer res d’això. Per tant, deixe al lector que trie: o Garzón és un cínic o és un covard o és totes dues coses alhora.
Tres comentaris telegràfics finals. Primer. Alguns dels arguments que Garzón fa servir en el seu article són vomitius. Com ara, exclamar-se que l’operació Garzón porte el seu nom i no el dels altres jutges, o dir que entre els detinguts hi havia membres de Terra Lliure –com si volgués inferir que no passava res si se’ls torturava, als de Terra Lliure.
Segon. A ell li agradarà o no li agradarà, però ja està bé que Baltasar Garzón sàpiga i entenga, vint-i-cinc anys després, que ell és un dels grans noms que ha ajudat a desespanyolitzar aquest país, a l’altura de José Maria Aznar. I m’alegre que siga conscient que passarà a la nostra història per això.
I tercer. El seu plany narcisista no impressiona gens ni mica. Fa tard i les coses que ell va fer, les monstruositats que ell va consentir, ja no tenen reparació possible. El seu nom està tacat per sempre i això ja no ho podrà arreglar mai.
Al final, és gratificant que haja hagut d’escriure l’article per tal de salvar la seua imatge. I com la seua actuació de fa vint-i-cinc anys era insalvable ha quedat, com diuen al meu poble, a l’altura del betum. I no deixa de ser graciós que, el mateix règim al qual va recolzar amb la “seua” operació, l’haja acabat fent fora de la carrera judicial. Però després del seu article d’ahir, la seua imatge, més que tacada, quedarà molt empetitida. I prompte llunyana. Per cert. Seixanta dies justs, per al final de setembre. Això ja va de remat.