Frederic-Pau Verrié en el moment de rebre la Creu de Sant Jordi a mans de Jordi Pujol

La notícia del traspàs de Frederic-Pau Verrié m’ha arribat per WhatsApp després de dinar: ‘Aquesta nit s’ha mort l’avi. Tranquil, dormint i molt acompanyat.’ La seva néta Milena, vella amiga de casa, afegia que demà sortirien unes quantes esqueles a la premsa, però que, per expressa voluntat del difunt, no hi hauria ni vetlla ni cap mena de cerimònia de comiat. Tenia noranta-sis anys.

Li he recordat que la darrera vegada que ella i jo ens havíem trobat per Gràcia, encara no fa ni un mes, li havia preguntat per l’avi fent una mica de broma: ‘Com està? Encara s’escapa així que pot a Itàlia?’ Em va dir que ja no i que, precisament, feia uns dies que es trobava una mica delicat per culpa del fred extrem d’aquella setmana. De seguida li vaig parlar de la novel·la que va escriure –l’edició de la qual els fills li varen regalar amb motiu del seu norantè aniversari– perquè no feia ni una setmana que jo n’havia parlat amb un bon amic i la hi havia recomanada.

Pot semblar una bestiesa, però sempre ens quedarà, a la Milena i a mi, el record que la darrera vegada que ens vàrem trobar per Gràcia abans de la mort del seu avi l’objecte principal de la nostra conversa va ser ell.

Un savi vitalista
En Frederic-Pau Verrié i Faget ha estat un home singular. Un savi, un dels últims que ens quedaven. I, a més a més, un exemple de com treure profit de totes les possibilitats que ens dóna la vida per incidir, no només en la trajectòria personal, sinó també en els afers de la col·lectivitat a què pertanyem. I no em refereixo únicament als afers de caire cultural; també als que tenen a veure amb la nostra dimensió social.

No tinc cap intenció de passar com a expert en la vida i l’obra de Frederic-Pau Verrié perquè mentiria. No puc parlar (i ja m’agradaria) del ‘meu Verrié’. Posats a fer, podria fer-ho amb una mica més de fonament del seu germà Jordi, traspassat ja fa anys, o d’altres membres del seu entorn però, naturalment, no pertoca i no ho faré.

En Verrié, nascut a Girona l’agost de 1920, el trobem molt ben retratat en una entrevista que Josep M. Muñoz li va fer per a la revista L’Avenç i que es va publicar el novembre del 2010. D’allí manllevo, per exemple, aquesta presentació: ‘Hereu de la tradició noucentista, home catalanista i d’esquerra, de conversa extensa i escriptura escassa, va iniciar la seva formació artística a l’Escola Massana de Barcelona, on va rebre l’influx de J. F. Ràfols.’

Membre de la ‘lleva del biberó’ el 1939 va decidir quedar-se al país i va començar la seva tasca de resistència cultural i política. Estudia Lletres a la Universitat (1939-1944), edita clandestinament (1943) les Elegies de Bierville, de Carles Riba; funda, amb Maurici Serrahima, el cercle Miramar; juntament amb Palau Fabre, Romeu, Taradell i Triadú funda i edita Ariel (1946-1951); i, entre altres vicissituds com la creació, el 1946, del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), comença una llarga trajectòria d’erudit, professor universitari i expert en arxius, museus i molt especialment en història de l’art i arqueologia.

Una novel·la premonitòria
Com he dit més amunt, quan va complir els 90 anys els seus fills i néts el varen obsequiar amb l’edició en llibre d’una novel·la que havia escrit uns quants abans i que s’havia quedat al calaix. Es va dir Giorgione a Castell Margarit i explicava les angúnies d’un professor universitari jove que en unes circumstàncies sentimentals quasi clandestines descobreix, en la finca familiar de la seva amant (Castell Margarit, situat a l’Empordà), una pintura desconeguda de Giorgione, un pintor del segle XV de l’escola veneciana del qual només hi ha mitja dotzena d’obres al món amb l’autoria plenament garantida.

L’acció de la novel·la es desenvolupa al voltant de les tribulacions del professor per donar a conèixer a tot el món acadèmic la seva troballa sense posar en evidència, és clar, de quina manera se n’ha assabentat, ja que la seva amant és la dona del catedràtic. I val a dir que a partir d’aquest plantejament –-il·lustrant la narració, a més a més, amb mostres de la seva erudició en diversos temes– Frederic-Pau Verrié va teixint la trama d’una manera prou competent per mantenir despert l’interès del lector.

Una gràcia addicional (i no prevista en principi) d’aquesta novel·la és que molt poc després es produïa en la vida real una situació semblant a la de la ficció: el ‘descobriment’ casual d’un claustre pretesament històric ubicat en la piscina del jardí d’una finca a Palamós, terra també empordanesa.

No perdre la fe, fer petites coses…
Ho deixo aquí. Estiguin atents a què es publicarà aquests dies vinents a tall de recordatori i homenatge al savi que acabem de perdre, perquè estic segur que ens ajudarà a entendre amb més raó (i raons) que les meves paraules la dimensió colossal de Frederic-Pau Verrié.

Acabo amb un fragment de la seva última resposta al qüestionari que li va fer la revista L’Avenç (i que els recomano que mirin d’aconseguir): ‘Només de pensar, en el moment actual de la cultura catalana, que he conegut en Puig i Cadafalch (i hi he col·laborat, encara que poc temps); que he conegut en Riba i n’he publicat un llibre; que he tingut de mestre en Ferran Soldevila; que he viscut la proclamació de la República i he tocat materialment (un altre dia, no aquell) en Macià, amb tota la seva dignitat; que he conegut personalment l’Irla, que era amic del meu pare… penso que no tothom ho pot dir. No és cap mèrit, és una circumstància, que haver-la tingut, ser-ne conscient i en certa manera haver-la aprofitat, doncs, t’enriqueix. Com haver tractat l’Espriu, haver estat amic de Joan Vinyoli o company de Miquel Tarradell o del mateix Triadú. També vaig viure la revolució, amb tot el que hi havia de negatiu i de positiu, vaig estar al front, i vaig viure tot el drama de l’ensorrada, però mirant-ho retrospectivament, penso en com és d’extraordinari que fóssim uns quants que no perdéssim la fe i que continuéssim fent petites coses que a la llarga han donat algun resultat.’

Ja ho veuen: s’ha mort en Verrié i ens hem quedat més sols. I més empobrits.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]