Ferreras, Cebrián i la calculada fal·làcia de la violència a Catalunya

La incapacitat i la incomoditat de l’estat espanyol a l’hora de desactivar el procés independentista des que va esclatar l’any 2012 s’explica en bona part per l’absència de violència. Des d’un punt de vista del discurs, el govern espanyol, el PP, el PSOE i les principals institucions de l’estat espanyol s’havien acostumat a agafar la part pel tot, a criminalitzar una opció política com l’esquerra independentista basca i a combatre-la utilitzant, fins i tot, el terrorisme d’estat o prohibint certs partits polítics. L’excusa per a actuar així era ETA. La seva violència justificava la repressió. Però ‘el desafío’, el ‘órdago catalán’ han estat caracteritzats per la manca de violència. El corresponsal del New York Times, Rapahel Minder, va dir divendres passat a Catalunya Ràdio que l’havia impressionat molt el fet que en una manifestació tan impressionant com la de la Diada del 2012 a Barcelona no hi hagués hagut ni un sol vidre trencat ni cap incident o cap agressió.

I així, any rere any, sense que hi hagués l’esperada baixada del suflé. El plantejament mai no va ser: ‘com els podem convèncer que quedar-se a Espanya és la millor opció?’ Perquè la tradició política espanyola s’ha basat en la repressió i la persecució de l’independentisme, tant quan era minoritari com ara que és políticament central. Mai l’estratègia no va ser la seducció. I ara tampoc. O sigui que, si no hi ha violència, què podem fer perquè n’hi hagi? La resposta és la provocació.

‘Si no hi ha violència, inventem-la’
De mostres de provocació n’hi va haver des del primer moment, però de manera inconstant. Quan es van fer més evidents va ser en moments d’alta tensió política, com els dies previs al 9-N o al 27-S. Però segurament és ara, quan el Parlament de Catalunya ha aprovat un marc legal propi, quan hi ha convocat oficialment un referèndum sobre la independència, que pren més cos l’estratègia de la provocació i de la construcció d’un marc discursiu basat en la violència. Si no hi ha violència, inventem-la.

És important destacar que els exemples que exposem tot seguit sobre aquesta construcció mediàtica de la violència tenen lloc la vigília de la Diada, quan hi haurà una mobilització que s’espera que superi totes les precedents, per la voluntat de donar suport a la convocatòria del referèndum i donar resposta a les accions repressives que l’estat espanyol duu a terme contra aquest referèndum.

‘Agredeixen gairebé el nostre reporter’
La resposta a la repressió es planteja en termes pacífics, com es va poder veure en la concentració de protesta contra l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari El Vallenc, a la capital de l’Alt Camp. Les imatges de càntics, paperetes, urnes i clavells són pràcticament inexistents a les portades dels diaris espanyols: la imatge icònica de la gent protestant pacíficament davant d’una policia militar que escorcolla un mitjà de comunicació no interessa.

Fins i tot, s’ha viralitzat un incident amb una reportera de TVE que feia una connexió en directe des de Valls. Una manifestant se li va plantar just al darrere exhibint una bandera en el moment de la connexió i el càmera va córrer a empènyer-la per a fer-la fora d’allà. Tot i això, la reportera va dir: ‘sembla que gairebé agredeixen el nostre reporter’. Aquest vídeo la desmenteix.

Durant setmanes i mesos s’ha parlat de manera insistent de ‘cop d’estat’ a Catalunya des d’alguns dels principals mitjans de Madrid. La semàntica que acompanya ‘el cop’ –o ‘la violència’ i el ‘segrest’ (utilitzat en diverses portades l’endemà de la convocatòria de l’1-O)– s’ha instal·lat en l’imaginari. Aquest era el propòsit de tot plegat. I la primera explicació que dóna la reportera de TVE en directe és la de l’agressió.

Però a part d’aquest incident, veiem com avui dos mitjans com La Sexta i El País no només no es queixen de l’escorcoll a El Vallenc sinó que posen en comú, precisament, l’ús del concepte de la violència.

Ho fa el director d’informatius de La Sexta i presentador del programa ‘Al rojo vivo’, Antonio García Ferreras, quan diu que veu a venir que hi haurà violència. Ho explica amb aquestes paraules: ‘Jo crec, i espero equivocar-me, que a dia d’avui això acabarà en tensió i violència al carrer. I això em preocupa. Sempre he vist Catalunya com un símbol de civisme i de convivència, i espero que aquest seny s’imposi a la rauxa als carrers. Però a dia d’avui em preocupa molt i crec que tot això pot acabar amb tensió seriosa al carrer a partir del dia 2 d’octubre.’

I també ho fa el president d’El País, Juan Luis Cebrián, en aquest article titulat ‘Visca Catalunya!’, en què qualifica de violència l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat i compara aquesta etapa política amb la del terror que es va viure durant la Revolució Francesa i la del 6 d’octubre del 1934. ‘No és només el govern de les majories, sinó també el respecte a les minories i la submissió a la llei, allò que defineix el sistema. Aquest inclou les regles per a reformar-se, i si algú vol canviar-les al marge s’aboca necessàriament a exercir la violència. Violència, en definitiva, encara que en un grau menor, va ser el que hi va haver en les últimes sessions del Parlament de Catalunya. Els atribolats dirigents de la secessió, ja gairebé constituïts virtualment en convenció encara que ells no ho sàpiguen, haurien de recordar que aquesta etapa revolucionària va desencadenar el terror, l’única manera de fer callar els dissidents.’

El propòsit d’aquest discurs pot ser doble: per una banda, fer més fàcil de justificar davant l’opinió pública (sobretot l’espanyola) les mesures repressores que es puguin emprendre a Catalunya. De fet, les intervencions de la Guàrdia Civil a la impremta de Constantí i a El Vallenc segueixen aquest model. I per una altra banda, inculcar la por i el temor en l’opinió pública (sobretot la catalana). La vigília de la Diada és una bona ocasió per a agitar espantalls. I així ho fa El Confidencial quan fa córrer una suposada informació segons la qual ‘centenars d’anarquistes arriben a Barcelona des d’Europa la vigília de la Diada’. Aquest article diu que es prepara ‘una agitació al carrer’ amb vista a l’1-O. I planteja un panorama com aquest: ‘Mentre que les institucions estan controlades per Junts pel Sí i la CUP, els carrers seran només controlats per la CUP, cosa que deixa el govern català en mans dels radicals, que són els que modulen la tensió ciutadana.’ I afegeix: ‘El que es tem és que les revoltes es facin en diverses ciutats simultàniament.’

…el contrapunt
El contrast de tot plegat, com sempre, el trobem fent un cop d’ull als mitjans internacionals. I avui trobem aquest article de l’edició europea del diari Político, un dels més influents en les institucions europees, que parla de ‘l’art de les manifestacions catalanes’ i que repassa el civisme, l’enginy i el caràcter multitudinari de totes les manifestacions de l’Onze de Setembre.