Aquestes darreres setmanes, Vilaweb ha tractat del problema de l’ús del català en les nostres universitats. Entre altres, amb un reportatge de Bel Zaballa  i un editorial de Vicent Partal . I m’han agafat ganes de dir-hi alguna cosa com a professor d’una universitat pública, l’Autònoma de Barcelona, no per discrepar dels arguments principals, sinó per matisar-ne alguns punts. En realitat, estic d’acord amb els supòsits teòrics que s’hi plantegen explícitament o implícita: que la llengua catalana ha de ser l’oficial i preeminent en les universitats catalanes, per cert, tant en les públiques com en les privades. I que, com és lògic, si una assignatura s’anuncia que es cursarà en una llengua determinada, s’ha de complir allò que s’ha promès. Ara, però, arriben els matisos.

En primer lloc, els estudiants Erasmus. N’hi ha que viatgen a altres països com a experiència vital i que els interessa poc l’estudi; aquests, deixem-los de banda. Fixem-nos en aquells que volen aprendre i que arriben a un país com Catalunya; i diguem que per a un bon grapat d’aquests estudiants Catalunya és una part d’Espanya i s’hi parla l’espanyol. Ei, no comencem a criminalitzar-los. És cert que podrien esforçar-se a conèixer la realitat del lloc on van a passar-se mig any o un any sencer de la seva vida. Però penseu que els nostres alumnes catalans fan generalment el mateix i, portats pels coneixements institucionals i centralistes dels estats, solen desconèixer l’existència de llengües que poden ser vehiculars: el neerlandès, el friülà, el bretó, l’occità…

La cosa és que els professors, de cop, ens trobem com a víctimes d’un sistema que no funciona: he estat coordinador d’Erasmus del meu departament durant força anys i puc certificar que el sistema d’intercanvi és un símptoma més que la Unió Europea és una ficció. Un aparador que amaga tot de decisions polítiques, preses des de dalt, que venen un producte fals. I la conseqüència l’hem de corregir els de sota. No hi ha res més angoixant per a un docent que tenir davant teu el rostre estupefacte d’una persona (o dues, o tres o quatre…) que no entén res del que dius. I sí, és clar, els pots dir que la norma és que tu fas les classes en català, que això ja estava anunciat així, que en els acords entre departaments això ja havia d’estar establert…

Però elles i ells no en tenen cap culpa, són més víctimes que tu mateix. I, aleshores, cadascú trampeja la situació com pot. I quan es diu en to de queixa que la resta d’alumnes autòctons no diuen res si passem a fer algunes classes, del començament, en castellà (o amb fragments en francès, en anglès o en italià o en el que un pugui), potser és perquè entenen la situació i, encara que a les aules hi hagi jovent independentista, no fan de la llengua un obstacle comunicatiu. Ho va dir Carles Riba en uns versos esplèndids: ‘Entre nosaltres humans, déus! Els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls.’ No sóc sospitós de pertànyer a les hordes espanyolitzants de PSOE, PP i Ciutadans, però a la universitat no fem política, transmetem coneixement, i les llengües ens són el millor instrument per a fer-ho. A l’institut franquista, quan era molt jove, em van bufetejar per parlar en català; jo, ara, aquella bufetada la vull convertir en saviesa.

Això pel que fa als graus, o als graus de lletres que jo conec. Els màsters són tota una altra cosa. És clar que allà el català ha baixat com a llengua d’ús. Aquí no podem deixar de tenir en compte que la universitat ha esdevingut una empresa, s’ha sotmès al capitalisme més pur, a les lleis de l’oferta i de la demanda. Això és la guerra del mercat! Cada universitat ofereix uns màsters expansius, s’anuncien uns perfils propis per a distingir-se de les altres universitats. I es busquen clients, no m’agrada, però és així, ras i curt. La subsistència dels màsters, únic camí per a tenir línies de doctorat (la qual cosa discrimina els departaments amb capacitat investigadora dels que no en tenen) depèn d’obtenir alumnes nous. I els catalans no solen ser suficients, i es completa la matrícula amb alumnes llatinoamericans, xinesos, alguns europeus, que jo sàpiga. Quants d’aquests alumnes vinguts per a passar un any a Catalunya tenen un domini previ d’una llengua minoritària com el català? M’estalvio la resposta.

Amb tot això vull dir que la situació es complexa. Potser hi ha universitats, com apuntava Vicent Partal respecte d’una que porta nom de filòleg, que en segons quines àrees de coneixement prefereixen eliminar el català. De rectors i degans m’ho puc esperar tot. Però a la meva universitat o, almenys, al meu departament no hi ha consignes anticatalanistes; si n’hi hagués seria el primer de denunciar-les. Juguem amb un encreuament de problemes: un país anormal, amb un estat que impedeix la democràcia; una llengua minoritària respecte al món; una administració universitària ineficaç, que només busca la rendibilitat quantitativa; i un context europeu ple de mentides i ficcions. I amb això hem de bregar, defensant el català, i tant que sí, però sense convertir-lo en una pedra que ens impedeixi la nostra principal missió a les aules: tenir cura de tots els nostres estudiants.

Per acabar d’explicar la meva humil posició, més pràctica que teòrica, voldria fer una última reflexió. Jo, com molts altres catalans, vull la independència del meu país. Però quan ho aconseguim, hem de ser conscients que a la nova universitat haurem de plantejar solucions que permetin protegir tant com sigui la nostra llengua sense perdre l’excel·lència dels centres universitaris. Cal que siguem conscients que les universitats de països petits i amb llengües minoritàries (el danès, el suec, el finès, el neerlandès…) han hagut d’implantar estratègies de supervivència. O d’expansió, que ve ser el mateix. I per a fer-ho haurem de tenir en compte que, com fan moltes universitats d’aquells i d’altres països, haurem d’internacionalitzar-nos. I no precisament amb l’espanyol, sinó amb la llengua franca del coneixement mundial. Carles Riba no s’equivocava!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]