Una competició de patriotisme. Això han semblat, en bona part, aquests primers dies de campanya electoral dels principals partits espanyols. No se n’ha escapat ni un: PP, PSOE, Ciutadans, Podem, ‘la banda dels quatre’. És especialment significativa la manera de fer patriotisme que ha triat el PSOE aquests últims dies, recorrent a allò que a Espanya moltes vegades ha semblat la millor via de demostrar espanyolitat: l’anticatalanisme. L’encarregada de brandar-lo ha estat la presidenta andalusa, Susana Díaz. Ho va fer ahir, d’aquesta manera, en un acte a Mairena de Alfaraje, a la província de Sevilla:

‘No en tenen prou de voler trencar Espanya, que també volen trencar-ne la riquesa.’  Díaz es demana ‘si és just’ que els imposts dels estalvis i les hipoteques dels treballadors andalusos dipositats en entitats com ‘la Caixa’ vagin a tributar a Catalunya’. I afegeix: ‘I que a més diguin que és dels catalans? Que diguin la veritat, quina Espanya volen?’ Aquest missatge de Susana Díaz anava dedicat a Podem, perquè la dirigent socialista sap que la coalició Units Podem pot superar per primera vegada el PSOE a Andalusia, el gran bastió socialista, i, de retruc, això la pot afeblir en la pugna interna amb Pedro Sánchez.

El cap de setmana ja va encarar-se directament a Iglesias, per l’aliança amb Colau a Catalunya. Un atac carregat d’anticatalanisme, dient que els vots dels andalusos ‘no serviran per a pagar els privilegis de Colau. Si [Pablo Iglesias] ha de pagar un peatge d’aquests privilegis, que el pagui de la seva butxaca. No hi ha espanyols de primera i espanyols de segona:

Anticatalanisme com a forma de patriotisme, acusant Podem de fer el joc al separatisme català i entrar a competir directament pel votant espanyolista que no vol votar el PP i que dubta de si fer-ho per Ciutadans. Aquesta sembla l’estratègia de Díaz, i dels barons del PSOE, que veuen amb perspectiva la possibilitat d’un pacte amb el PP (un dels tabús de Sánchez); així ho indica aquest article d’avui a El Mundo: ‘Moderats del PSOE accepten un govern del PP si hi ha ‘sorpasso”. Els principals dirigents territorials, diu la notícia, no veuen de cap manera la possibilitat (ni la voluntat) de pactar amb Podem i, preveient la possibilitat que la coalició d’Iglesias, Garzón i companyia els superi, ja adoben el terreny perquè un pacte de govern amb el PP no sembli massa estrident.

I per això també han de tenir cura del flanc espanyolista. Sobretot si els adversaris polítics premen l’accelerador del patriotisme quan la campanya coincideix de ple amb l’Eurocopa de futbol. ‘Competició d’alegria per ‘la roja”, escrivia Emili Bella al Punt Avui després d’haver assistit a l’eufòria de Fernández Díaz, Alicia Sánchez-Camacho i María Dolores de Cospedal veient a Barcelona com guanyava la selecció espanyola amb un gol de Piqué. Competició d’eufòria, perquè al mateix temps Girauta ballava el waka-waka a la Barceloneta. I ahir vam saber que Albert Rivera, sabent que Ada Colau no posaria pantalles gegants per seguir els partits de ‘la roja’ a Barcelona va dir: ‘Això ja ho pago jo!’.

‘No es pot barrejar esport i política’, deien abans de la final de Copa del Calderón, la de les estelades que van voler prohibir…

I Podem què hi diu? El tsunami patriòtic fa que Iglesias s’encongeixi quan en el debat televisiu de quatre li demanen per la fermesa del seu compromís pel referèndum català. I mira de fer veure a l’electorat que la millor manera de ser patriota i de defensar l’Espanya unida és reconèixer-ne la plurinacionalitat… Afegint-hi una dosi d’amor a l’exèrcit, amb aquest missatge piulat ahir: ‘Pàtria és defensar un exèrcit on la promoció de la tropa es faci per criteris d’igualtat, mèrit i capacitat.’

Mentrestant, Mariano Rajoy passejava entre carxofers i menjava gelats, amb les enquestes a favor.

Qui en dóna més?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]