Hi ha temes que semblen superats, que volem que estiguin superats: la bona intenció i les ganes d’avançar i l’empenta aquesta del canvi de segle i de mil·lenni (encara són joves, encara hi podem creure, tot està per fer i etcètera) ens insten a arxivar-los al calaix de l’aigua passada. I vivim com si fos així. El món gira i ho fa endavant. En espiral, la humanitat progressa. A còpia de batalles i de cordes tibades, però progressa.

Fins que, un dia, una casualitat, una frase llegida al vol, una altra en idèntic sentit, encenen les alarmes. I penses que com pot ser i llances improperis al vent i et descobreixes a punt de tornar a fer el mateix article que ja es deu haver escrit mil vegades, amb els arguments que ja donaves per coneguts i assimilats i normalitzats.

I frenes.

No: no tornaré a explicar l’evidència, que les dones, quan escrivim, som bèsties i som tendres, que parlem dels sentiments i dels fets crus, que ho fem amb frases curtes o amb subordinades, amb redundàncies, barroquismes, amb punxes, que evoquem temes universals i qüestions autoreferencials, que bastim trames complexes o estructures d’aparença simple, que ho fem bé o malament o regular, en fi, exactament igual com podríem dir dels homes, que, quan escriuen, són bèsties i són tendres, que parlen dels sentiments i dels fets crus, que ho fan amb frases curtes o amb subordinades, amb redundàncies, barroquismes, etc.

He dit que no ho faria i no ho faré. No cal. No vull anar voltant sobre les mateixes històries, només perquè el vell masclisme ara provi de tornar a mostrar les orelletes (simple tendrum pelat i fred), disfressat de dandi o de jove promesa mai complerta o de jo què sé. Amb aquella condescendència tronada de sempre: les dones, que necessiten convertir en literatura qualsevol fet de la seva vida diu, si fa no fa. Coses per l’estil. I tan tan antigues. Perquè tothom sap que menjar-se una magdalena és un afer universal. En fi. Però ara sembla que deixar-les anar, caca, cul, hagi de ser la nova moda. A un cantó, la moralina del que ha des ser políticament correcte. A l’altre, la suposada provocació de vella consigna. Anem aviats.

(L’any 2015 es va publicar un informe de títol explícit: ‘El gènere als nostres premis literaris‘. És interessant. L’acompanya un annex que ho és tant o més. A diverses veus, un grapat d’escriptores hi responen sobre discriminacions i displicències. Feu-hi un cop d’ull, si us plau. Hi ha un bon feix d’afirmacions inoblidables. Com ara aquesta, de la Núria Perpinyà: ‘Si la Dolors Miquel fos un home seria el poeta més important de la nostra generació. Però no ho és perquè és una dona i en lloc d’admirar-la, se la tem.’)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]