Antonio Baños, al bell mig de la Meridiana (fotografia d'Albert Salamé).

El periodista i activista polític Antonio Baños ens convoca a la Meridiana, a tocar del col·legi Jesús-Maria –’les monges riques’–, perquè li hem demanat que ens respongués unes quantes preguntes amb l’excusa del llibre que acaba d’arribar a les llibreries, titulat La república possible (Ara Llibres). És una obra plena de preguntes i amb moltes invitacions a pensar com serà l’estat català. Al pròleg, ell mateix explica que el llibre ‘vol actuar com a estímul intel·lectual perquè el debat constituent pugui ser una mica més ric i ampli’. Hi parla d’identitat, de cultura política, de valors, de models, de diplomàcia, d’administració, de constitucions, de lleis, de ciutadania, de la tensió ciutat-país, d’organització territorial, d’economia, d’ensenyament, de cultura i de llengües. Parla de moltes coses i se serveix de moltes referències i reflexions prèvies. Amb Baños, parlem d’aquestes preguntes del llibre i d’aquests mesos que encarem en el tram final del procés.

Antonio Baños durant l’entrevista (fotografia d’Albert Salamé).

Durant quant de temps heu preparat i escrit aquest llibre?
—Quan començo un llibre, escric la data al principi per fer-ne memòria. I aquest vaig començar-lo el 6 d’octubre de 2012.

Un 6 d’octubre?
—Sí. En previsió de què pogués passar [riu]. Però la meva vida s’ha complicat molt d’aleshores ençà i realment no vaig poder avançar amb ritme fort fins l’agost de l’any passat. Entre l’agost i aquest gener hi he treballat intensament. Però ja tenia molta documentació recollida. Són coses que no acabaries mai. Una dada o un comentari et porta a un altre i és un no parar.

En llegir la introducció, fa la impressió que fou un comentari de Jordi Évole allò que us va motivar a escriure’l.
—No va ser això, però sí que un dels arguments dels unionistes –un dels arguments sense trellat– és que no s’ha explicat com seria la república catalana. Però si hi ha cap indústria que prospera en aquest país és la dels llibres sobre el procés. N’hi ha de tota mena. Sobre infrastructures, espoliació fiscal, els informes del CATN, els del Cercle Català de Negocis… Hi ha documentació per a parar un tren. I desenes de xerrades cada setmana, debats… S’han escrit diverses constitucions…

Ens hem analitzat del dret i del revés i s’han fet moltes propostes.
—Si hi ha res que hàgim fet aquests anys és explicar per què volem la independència i què volem fer quan la tinguem. Aquesta frase de Jordi Évole [‘A Catalunya ningú no ens ha explicat què hi ha després de la independència’], dita en hora punta en una televisió espanyola, és ridícula. He mirat de respondre a aquest discurs fent una mena de radiografia de la república possible. Amb la definició que permet un llibre d’aquesta dimensió, per a incitar més el debat que no pas donar respostes tancades.

Hi veieu ignorància, cinisme o mala fe en aquestes expressions com les d’Évole?
—Jo sempre crec en la ignorància. No vull pensar en la resta d’opcions. És una mena d’argument… com el de la bandera i la cartera… Ara llegia la ressenya del llibre d’Adolf Tobeña, que diu que tot això és que ens hem enamorat i que tot és casual i que té a veure amb TV3. Són arguments que fan riure. I a la vegada fan pena. Seria bo que algú fes un llibre de cinc-centes pàgines explicant per què és millor econòmicament, socialment i jurídicament quedar-nos al Regne d’Espanya. Aleshores el debat seria en igualtat de condicions. Alguns amb més traça i jo amb no tanta, intentem explicar per què volem canviar les coses. Els qui volen que no canviï res seria bo que expliquessin per què ja estan bé. Però crec que tot això és ignorància. No crec que Jordi Évole tingui temps de llegir llibres independentistes. El millor periodista d’Espanya té molta feina.

Antonio Baños durant l’entrevista (fotografia d’Albert Salamé).

Dieu que som a la mateixa roda d’hàmster de fa quatre-cents anys… Alguna cosa deu haver canviat.
—Quan llegeixes el discurs que fa Pau Claris el gener del 1641 a les corts en un debat amb Pau Duran –no el Duran i Lleida…–, al·lucines. Pau Duran fa un discurs a favor de quedar-se a Espanya, mentre que Pau Claris defensa la proclamació de la primera república catalana. Els arguments de fa quatre-cents anys són gairebé els mateixos. Que els alts càrrecs són tots castellans, que hi ha una inflació al capdamunt de l’administració i la gent de la terra no se’n surt, que hi ha mala administració, que Espanya té vocació imperial… Encara no parlaven d’infrastructures radials, però poc en faltava. Els memorials de greuges no han canviat. Moltes coses no han canviat. Aquesta és la gran roda d’hàmster dels últims quatre-cents anys. El conflicte entre Castella i Catalunya comença al segle XVII.

Amb aquestes reflexions del llibre convideu a prendre’s la república com un camp a explorar i no com un camí a seguir…
—És un llibre de preguntes. No de respostes. Tan sols miro d’exposar quines són les preguntes correctes que ens hem de fer. O obrir una mica alguns camps on he arribat amb una exploració sumària. Sabeu allò que s’havia anomenat procés constituent i que ha quedat una mica aparcat? Doncs aquí hi ha un intent de retratar què podríem arribar a fer. Per això parlo de la república ‘possible’. Perquè és contingent. No és cap utopia. No ofereixo solucions. Déu nos en guard.

També demaneu que allò que el procés ha unit no ho separi la república. Determinats debats de segur que obriran escletxes.
—És una frase irònica. Evidentment que la república separarà allò que el procés ha unit. PDECat i ERC seran dos partits oposats, i la CUP no votarà allò que pugui votar el PDECat… Però això serà finalment la normalitat. Ara, hi ha d’haver una fase de lleialtat a la construcció de la república. Cal que els debats siguin transparents i que tothom pugui expressar-se. Hem vist aquests anys com allò que semblava molt sòlid al món ja no ho és ara.

A què us referiu?
—Per exemple, quan va començar el procés, el gran perill era ser expulsats de la UE i voltar sense rumb per l’espai desconegut. Però ara tenim ‘exits’, ‘brexits’, ‘nexits’, ‘catexits’ i de tot. A tots als països de la UE hi ha partits amb propostes per a marxar-ne. I això és una cosa de fa tres anys. El dia que fem el debat de la UE no serà el mateix que hauríem fet fa tres anys o quatre. Els debats s’han d’enfocar amb mentalitat actual i s’han de renovar. Ara hi ha debats a la UE sobre els drets dels robots… La persona electrònica ha de pagar imposts? Quins són els límits de la robòtica i l’ètica. Semblen coses menors, però cal parlar-ne quan es construeix una república per al futur.

Caldrà pensar en la ciutadania dels robots?
—Bé, és una cosa més. Hi ha molts debats que han canviat. Per exemple, sobre els refugiats. Abans de començar la guerra de Síria, no teníem tan clar que la Mediterrània era el lloc on vivíem. Els catalans sempre miràvem al nord. Que si Dinamarca del sud… Que si Suècia… Ara som més conscients que som el sud i punt. I és al mar aquest que tenim aquí d’on vénen els problemes i també les solucions. És el nostre món.

Al llibre feu una exploració sobre la construcció de la identitat danesa i dels països nòrdics. Què en podem extreure o aprendre?
—Parlo de l’educació finlandesa, l’administració pública sueca, la diplomàcia noruega i la identitat danesa. Són els quatre elements més destacats. Tòpics, si vols. Però els he explorats per veure quines lliçons en podíem treure. Sobre la identitat danesa, sorprèn com construeixen la identitat nacional igual que nosaltres; a partir de les paraules. Dinamarca es va frustrar com a potència colonial i militar a la segona meitat del XIX i han de construir el país a partir de les paraules. Així com nosaltres ho hem fet amb el seny i la rauxa. I hem cregut que la paraula ‘feina’ i la identitat de ser treballadors ens definien. I amb això hem anat construint unes referències culturals, que són polítiques, però també literàries i socials… Els danesos han fet això mateix que nosaltres. Les societats viuen de les paraules.

Quins poden ser els trets d’identificació de la república? No podrem pas partir de zero en aquest àmbit…
—De zero, no. Hi ha un capítol força extens al llibre dedicat a la qüestió de la identitat. Amb la cosa aquesta que la identitat és una qüestió del passat i és malvista, acabem fent el ridícul i no en parlem. I és al contrari. La construcció d’identitats és el gran tema del segle XXI. Identitats sexuals, personals, comercials, de consum, familiars… Qui som i per què som és el gran debat del segle. La identitat no és res del passat. És un debat bàsicament de futur. En aquest àmbit, un país i la seva gent no comencen mai de zero. Però seria bo de fer una autoexploració perquè, si volem ser un país del món, ens hem de plantejar algunes coses. Què vol dir ser català avui?

Antonio Baños durant l’entrevista (fotografia d’Albert Salamé).

Ui! La capsa de Pandora.
—Ja no pot ser només parlar català. I, encara menys, portar barretina. No volem ser un estat perquè sí. Res no es construeix de zero. Els comptadors no estan a zero. El milió tres-cents mil catalans que va venir a principi de segle ja fa gairebé vint anys que viuen aquí. Ja no són un fenomen circumstancial. Ja formen part de la realitat catalana d’una manera estructural. I algú encara parla de la immigració dels seixanta. Tothom ja ha desfet les maletes.

Català és aquell que es queda entre tots els que passen… Aquesta definició és vostra?
—Sí. És meva. La vaig dir en un acte al Palau Sant Jordi on em van convidar a dir unes paraules i va tenir un cert èxit. Em van aplaudir i vaig pensar que ho podia posar al llibre. Cal aprofitar-ho! Una vegada que t’aplaudeixen [riu]. Si català fos aquell qui viu i treballa a Catalunya, seríem molt poquets.

Podrem construir un país dispers tenint en compte la força i la desproporció de Barcelona?
—Barcelona és un problema. És un problema que cal resoldre. S’ha de tractar. Al llibre parlo de dos models. Un que em preocupa molt. Veig que és el que els comuns i Colau accepten, que és el model PSC clàssic. Una conurbació gegant amb molt de poder econòmic. Forma part d’una idea neoliberal globalista de ciutats-estat. Imaginen el món format per grans ciutats que juguen la seva lliga. Aleshores, Barcelona seria més a prop de Nova York, Singapur, Hong Kong… i més lluny de Parets del Vallès, Badalona o Molins de Rei. S’imaginen Barcelona com un hub que mira cap als altres hubs i tota aquesta merda.

Una visió egoista de la ciutat…
—Sí. En el fons és una idea extractiva. La ciutat extreu recursos del territori, no hi torna res i viu de cara a un mercat global financer. La bombolla de lloguers de Barcelona és exactament això. És el resultat d’aquesta mentalitat neoliberal de Barcelona com a ciutat-estat. La marca Barcelona expulsa jubilats, pobres i treballadors i perd el cap per atreure allò que anomenen talent. El que no ens és útil, fora. I Barcelona ja no juga la lliga catalana. Això és la ultradreta. El neoliberalisme més descarnat.

Expliqueu això de la cultura republicana prenent els vells palaus buits i aplicant el desaprenentatge organitzatiu…
—Això ho he escrit jo? Ha, ha, ha…

Ho hem pescat del llibre.
—A veure… Ja sé que aquestes paraules no agraden a tothom, però a mi m’agradaria ser revolucionari. L’altre dia un pensador alemany deia que entre la reforma i la revolució hi havia la ruptura. Si no puc ser revolucionari, almenys rupturista. I crec que una de les coses que hem de fer és pensar més en la cultura republicana. No queda clar què és la cultura catalana. Als carrers hi tenim bachata i reggaeton… això és català? No ho és? Pel fet de ser aquí? Parlem molt de cultura catalana i molt poc de cultura republicana. Allò que ens pot unir és la cultura republicana.

Antonio Baños durant l’entrevista (fotografia d’Albert Salamé).

Renunciar a la cultura pròpia?
—Sense renunciar a la cultura catalana. La cultura republicana ens pot oferir unes eines socials més neutres culturalment i més potents des de la mirada política. Pot crear nous vincles i noves identificacions. Per això dic que els palaus de la cultura s’han de desorganitzar. En Xavier Diez explica que aquí, com als països americans, l’adscripció és al país i no a la cultura. L’adscripció forta ha de ser a la república. I que cadascú tingui la cultura d’ús que li sigui més còmoda. Crec que d’aquesta manera la que hi pot sortir guanyant és la catalana.

I això no fa miques el projecte de Països Catalans?
—No. Ben al contrari. Els Països Catalans no són només una qüestió cultural. Això seria una aproximació sentimental. Hem de superar aquesta idea. Els Països Catalans són també una realitat política. Les dinàmiques que hi ha són molt clares. Fins i tot els empresaris es mouen amb més força que mai per estrènyer els vincles. Són una realitat cultural, però també històrica, social, econòmica i política. A la constitució espanyola hi ha un article específic contra els Països Catalans. Si algú vol prohibir una cosa és perquè sap que existeix. Si algú es pregunta si existeixen els Països Catalans, tan sols ha de mirar la constitució espanyola. En canvi, la unió entre Euskadi i Navarra és permesa. La raó és evident.

Dubteu de la capacitat d’èxit dels pròxims mesos?
—Ho tenim més bé que mai. Després de sis anys, arribem a la recta final amb tots els trumfos. Controlem l’agenda. I això és fonamental. Sabem què volem fer i controlem el temps. Quan aprovarem la transitorietat, quan convocarem el referèndum… Govern i parlament tenen la majoria. Manem nosaltres. Que ‘l’estat més antic de l’univers’ vagi a remolc d’un ‘parlament regional’, és que tenim força avantatge. Tenim moltes ganes de sortir al carrer i acabar aquesta situació. És evident que hi ha riscs. Tot serà qüestió de dies. O d’hores. Potser dependrà de decisions que es prenguin en una cancelleria. Recordem la mítica conferència de premsa de Günter Schabowski que va fer caure el Mur de Berlín per error. Vés a saber quines situacions ens trobarem nosaltres al setembre. Però jo ho veig ben encarat.

Però no ho faran fàcil…
—No. Això no. Però la comunitat internacional ja s’ha començat a moure. Ningú no vol la independència de Catalunya. Però almenys volen que votem. I si l’estat espanyol s’hi oposa, quan hàgim convocat les urnes, que provin d’impedir-ho. Margallo deia que ell sabia on eren les urnes i que va proposar d’assaltar el magatzem. Això ho deia un ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el 9-N.

Aquesta idea els passa pel cap. No la descarten.
—Això seria fantàstic. No dic que sigui desitjable. Però seria un revulsiu. Es veuria clara la diferència amb allò que proclamem, que és un estat democràtic. I l’estat espanyol no ho és del tot. Si fan un acte de força per segrestar les urnes, la metàfora la faran solets.

Antonio Baños durant l’entrevista (fotografia d’Albert Salamé).

Tornareu a fer política institucional?
—Home… quan es convoquin les eleccions a la república… a la presidència… [riu]. Si ho fem com a Itàlia i Alemanya, on el president de la república és un venerable i una figura simbòlica, esperaré a tenir setanta anys a presentar-me.

Fer-ho nou vol dir fer-ho diferent…
—Mireu, al llibre proposo que el cap de l’estat sigui el president del parlament. Seria una imatge molt poderosa que qui mana més estigui al capdavant del parlament. És a dir, que no hi hagi cap institució per damunt del parlament. Simbolitzaria l’arrel democràtica de la república. Tornar a la política institucional? Vés a saber. No tinc ganes de desvincular-me’n perquè la situació és molt emocionant. Però institucionalment, vés a saber com acabarem.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]