30.05.2015 - 18:58
Dijous a les 19.30 es presentarà a l’Espai VilaWeb el llibre de Toni Mollà ‘La desconnexió valenciana‘, publicat per Publicacions de la Universitat de València. En l’acte participa l’autor, un dels periodistes de referència al País Valencià.
Aquesta és la introducció del volum:
El llibre que els faig a mans, amables lectors, és un recull d’articles. Però, vull subratllar-ho des d’ací mateix, vull pensar que es tracta d’alguna cosa més que un simple aplec de papers més o menys amortitzats pel pas del temps. Són, de fet, una tria feta per mi mateix entre moltes desenes que he anat publicant en diversos mitjans de comunicación al pas d’allò que els periodistes anomenem l’actualitat. Els hem datat a peu de página precisament perquè el lector es faça càrrec del context que va provocar aquell escrit i en aquella data. Diríem que es tracta, d’acord amb la nomenclatura més o menys acadèmica, d’un llibre de periodisme d’opinió.
Ara bé, si m’atrevisc a ordenar aquest seguit d’articles i publicar-los en format de llibre és perquè –així vull pensar-ho– la lectura conjunta ressegueix un fil conductor –uns fils conductors, ben mirat– que permeten entreveure no solament les obsessions de l’articulista, que també, sinó –i això és el que compta– un feix de temes que constitueixen l’espinàs de les preocupacions socioculturals, econòmiques i polítiques d’uns anys viscuts per l’articulista llibreta i ordinador en mà. El lector atent podrà seguir fàcilment aquests fils. El lector hi trobarà també repeticions, que potser jo hauria d’haver esborrat. Crec, tanmateix, que això hauria estat joc brut. He preferir deixar-les. Les repeticions mateixes –en els temes, en l’estil, en les citacions recurrents, etc.– denota clarament les meues obsessions i també les meues conviccions. La reiteració i la paciència són inexcusables per a aquells que no ens resignem a deixar pasar avall les conviccions compartides. Joan Fuster, un gran articulista –un gran periodista d’opinió–, solia dir que “convicccions se n’han de tenir, però poques”. El repàs d’aquest recull d’articles em fa veure que algunes de les meues conviccions vénen de lluny i que el pas del temps no fa sinó reforçar-les. Potser algú també hi trobarà alguna contradicció. No puc descartar-la. El temps no passa tampocdebades per a ningú. Només vull contatar-ho. No em sent orgullós ni me’n pededisc: les coses han anat d’aquesta manera. Hi ha articulistes que potser tenen més obertura de temes, més versatilitat temàtica, que un servidor de vostès. Cadascú és fill d’una mare, d’un temps i unes circumstàncies. Les meues preocupacions diguem-ne públiques, que són les que m’importen ací, són les que són. En primer lloc, els meus sentiments ambivalents davant de l’activitat política. D’una banda, de la importància de la política com a eina de govern de les societats per damunt d’altres poders com ara el militar, l’econòmic o el religiós. De l’altra, la desconfiança que em genera dia rere dia la seua pràctica real i concreta. La pràctica de la política realment existent, vull dir. La preocupació també de les limitacions de la mateixa política en un món en què les grans corporacions empresarials, posem per cas, influeixen en una mesura del tot fora mida en les nostres vides. Per damunt, com dic, dels rituals democràtics tradicionals com ara les eleccions. També l’afebliment sistemàtic –i sembla que imparable– a causa de la corrupció –de la privada i, sobretot, de la institucionalitzada: un autèntic procés metastàsic precisament sobre tots els teixits de la democracia i també de la cohesió de la societat. No cal ni dir que creixent promiscuïtat entre aquestes corporacions empresarials i els altres poders que hem esmentat adés és una altre dels temes sobre els que inistisc al llarg dels articles. Finalment, la contracció de l’espai públic (del físic i del mediat) i la destrucció planificada i sistemática de l’Estat del Benestar de manera inexorable són temes lligats, majoritàriament, a les meues preocupacins sociopolítiques.
Una bona part dels articles es refereixen o parteixen d’experièncis valencianes. No podia ser d’una altra manera. El País Valencià és el lloc del món on he viscut des que així ho va determinar l’atzar de la genètica. Ací he viscut, llevat d’alguna temporada, i ací visc. És comprensible, en conseqüència, que siga l’àmbit primer de les meues preocupacions territorials, socials, culturals, econòmiques i polítiques. El llibre, però, vull deixar-ho clar també des del principi, no és un altre llibre sobre el País Valencià com a tema. No sóc un “valencianòleg”, sinó un articulista que pensa i escriu des del seu tros de món: que intenta reflexionar, amb la caixa de ferramentes de què disposa el seu coneixement, sobre l’entorn específic del seu país, però alhora sobre l’entorn general en què es mou. El País Valencià no és un territori autàrquic, sinó lligat a tota mena de fluxos glocals que en determinen l’estructura social, cultural i política. I, per tant, les nostres vides.
He dividit el llibre en dues part complementàries. La primera porta el títol d’un dels articles que hi són inclosos: La desconneixó valenciana. Es tracta d’un article publicat al Periódico de Catalunya a propòsit del tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Però, almenys és com ho pense, aquell article és, alhora, una metàfora d’un procés de desconnexió social que va patir el projecte diguem-ne progressista, per entendre’ns, des de fa molts anys al País Valencià. Seria molt fácil de dir que aquesta desconnexió va arribar amb el Partit Popular al govern de les institucions valencianes el 1995. De fet, en algún moment, vaig tindre la tentanció que aquest recull d’articles abastara només aquesta época popular que tant dura. Però això també hauria estat una trampa. Amb el lector i amb mi mateix. L’època popular ha estat devastadora per al País Valencià, en efecte. Potser un punt de no-retorn en molts aspectes. Però l’època socialista anterior no va ser tampoc per a llançar coets. I deixem-ho així. Només vull que quede clar en meu punt de partida. L’inici de la desconnexió valenciana, tal com jo l’entenc, és anterior al 1995. Per això mateix he volgut iniciar el llibre amb un article vell –Modernitat– en què jo mateix ja descarregava el meu desacord contra el projecte sociocultural que impulsava la Generalitat socialista del País Valencià. Un projecte modernitzador en les infraestructures, però conservador i en molts casos coent i antivalencianista en els aspectes discursius, que, en molts aspectes, va preparar el camí perquè el Partit Popular arribara a les institucions amb l’hegemonia cultural preparada i a punt. No vull enganyar-me, i no vull enganyar el lector, perquè aquest és també un dels fils del llibre: la política valenciana de l’època democrática (¡) sempre ha anat contra el projecte de país. Un projecte de país gestat en el tradofranquisme i que sempre he entés com la cosmovisió moderna i valenciana que havíem imaginat com a projecte de prospectiva. No és cosa tampoc de buscar els enemics en cap enemic exterior. Sempre han estat entre nosaltres, els valencians. Sempre hem sigut nosaltres, els valencians. He dit en alguna ocasió que el socialisme valencià realment existent va ser cómplice del blaveram reaccionari. Ho mantinc –i espere que me’n desdiuran si tornen a governan. Ho espere amb candeletes –que me’n desdiguen, vull dir. Finalment, la desconnexió es referia –i es pot referir a molts altres aspectes, que el lector sabrà ordenar d’acord amb les pròpies expectatives i preferències. Una desconnexió material de les infraestructures bàsiques. Una desconnexió del projecte valencianista tradicional representat per allò que entenem pel fusteriarisme, amb perdó. I, finalment, una desconnexió de la modernitat entesa com a projecte moral de regeneració sociocultural del país. Tot això impulsat per la indigència intel·lectual més absoluta, característica básica de la dreta indígena i més o menys indigenista. No debades antiintel·lectualisme i tradicionalisme ranci en són dues de les característiques principals. La nostra concepció de la identitat col·lectiva és per això mateix, l’antítesi mateix: antiessencialista i oberta, un projecte de futur en què tenen lloc totes les voluntats d’avanç democràtic. Un projecte de cohesió social imprescindible en un món cada dia més interdependent i immergit en canvis accelerats en totes les seues esferes. Actuacions dels governs públics com ara els exercits davant de l’accident de metro de València, la desfeta i venda del sistema financer valencià, el tancament de RTVV o la desconnexió de les emissions de Catalunya Ràdio travessen totes les ratlles de la decència política i entren en el terreny de la perversió moral i del sadisme institucional. Una desconnexió valenciana l’objectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú, un no man’s land, desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com l’exèrcit republicà, segons el ban franquista de l’1 d’abril de 1939. Genuflexa, d’acord amb la terminología fusteriana.
Els articles aplegats en aquesta primera part són articles de premsa que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació amb una certa regularitat. Una tria, com deia, feta amb un criteri totalment subjectiu que és la caraterística compartida entre el periodisme d’opinió i l’assagisme literari –el terreny de frontera en què em moc amb més comoditat expressiva. He volgut separarar-los explícitament de tres articles més llargs, de caràcter diguem-ne més acadèmic per diverses raons. En primer lloc, perquè la mateixa dimensió de l’escrit exigeix un altre model de lectura potser més atent i reposat que els primers. En segon lloc perquè la meua intenció a l´hora d’escriure’ls també era diferent. Però n’hi ha una tercera, definitiva. El to de denuncia dels primers es complementa, en el fons, amb una proposta programàtica, que és, en definitiva, l’eix vertebrador de la segona part. Vull insistir en això: una proposta programática. D’ací que els haja agrupat sota un rètol que, per a mi, també té un valor doble: Un país possible a l’Eix Mediterrani. Aquest enunciat ja evidencia un cert optimisme de la bona voluntat gramscià que vull reivindicar més enllà del complementari pessimisme de la intel·ligència. Els estats d’ànim no resolen cap problema social ni polític. Però l’articulista no és de pedra i està també sotmés a les circumstàncies en què viu. Aquest títol –Un país possible a l’eix mediterrani– és també un homenatge a dos llibres, des del meu punt de vista personal, imprescindibles en l’elaboració d’un discurs diguem-ne valencianista i modernitzador del País Valencià: Un país possible, d’Adolf Beltran, i El País Valencià a l’Eix Mediterrani, de Rafael-Lluís Ninyoles, dos bons amics amb qui, durant anys, he compartit preocupacios i també esperances cíviques.
Vull pensar que, en el fons, els presente, amables lectors, el meu diagnòstic particular, tan parcial com vostès voldran, de la situación valenciana i les seues connexions amb l’espanyola (massa per al meu gust) i la catalana (massa poques, també per al meu gust). Puc estar equivocat. Però em fa l’efecte que, amb la nova situació recentralitzadora espanyola i el sobiranisme sense retorn de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent a les que hem viscut les darreres dècades. No tinc el do de l’endivinalla, i tampoc no és el cas. Però, certs indicis fan pensar que el projecte de l’espanyolisme caspós reviscolarà entre nosaltres amb diferents marques i denominacions d’origen. I també que nosaltres haurem de prendre una via o un altra. Mai no m’ha agradat definir-me ni autonomista ni independentista. Per una raó: perquè la majoria dels meus papers insisteixen que la nació és més un fet social que polític, que entenc –sí, jo ho entenc així– que el cor i el rovell de la nació és la societat civil i no les seues suposades estructures d’estat. Al meu entendre, els nacionalistes valencians tenim per davant ni més ni menys que el projecte de construcció d’aquesta societat civil viva i dinámica que altres forces s’esforcen a destruir. Una construcció de la societat civil imprescindiblement lligada a una estructura de la comunicació mediada compartida amb la resta dels Països Catalans. Aquests dos objectius em semblen les dues pedres angulars des d’on albirar alguna mena de futur per al nostre passat. Així ho desitge, i segurament per això mateix escric. Si l’amable lector vol acompanyar-me en aquest camí vital que constitueix aquest llibre, jo em sentiré desvanit. Si, a més, l’eventual lectura provoca alguna mena de reflexió –o examen de consciència, que hauria dit Joan Fuster– millor que millor. Amb aquesta voluntat explícita van ser escrits al seu dia i amb aquesta esperança els publiquem ací.
