Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  23.02.2015  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Joan Carreras: 'No m'agrada donar-ho tot mastegat. El judici moral és del lector'

Entrevistem l'últim premi Sant Jordi, autor de la novel·la 'L'àguila negra' (Proa)

Men?ame
 

'L'àguila negra', de Joan Carreras (Proa), premi Sant Jordi d'enguany, ha començat a rodar. És la història d'en Marià Solvell, un home a punt de fer setanta anys, que l'autor ressegueix, amb pensaments que es despleguen, com ara la idea de restitució, la nuesa física i moral i un canvi progressiu de perspectiva vital. Joan Carreras llegeix l'inici de la novel·la, dins la sèrie 'Escriptors TV' (vídeo).



Carreras (Barcelona, 1962) fa vint-i-cinc anys que va debutar en l'àmbit de la literatura. 'L'àguila negra' és el seu vuitè llibre. Les dues novel·les anteriors ('Carretera secundària' i 'Cafè Barcelona'), també publicades a Proa, li han donat força notorietat i bones crítiques. Ara el Sant Jordi li ha d'aportar nou públic. 

Sempre diuen que la primera frase d'un llibre és important. La de 'L'àguila negra' sembla d'aquestes que costen: 'Ara mateix és només un home despullat que pren el sol: no gran cosa.'
—És un personatge que fa un acte de renúncia. Ha marxat a passar uns quants dies a un poble nudista, perquè ha de despullar-se (sent que ho deu a una altra persona), però també necessita despullar-se d'una manera figurada, pels deutes pendents que sent que ha de saldar. Per tant, és un home que s'ha de treure la roba i les noses. Al final de la vida, descobreix que la vida no és perfecta. Sempre havia pensat que per tenir una vida perfecta s'havia de pagar uns peatges, amb dolors i penediments. I, en canvi, al final descobreix que no la cosa va així, que les imperfeccions són també la vida, i que les situacions en què no ha estat a l'altura amb els amics, amb les dones que no ha sabut estimar, tot això no és un peatge sinó que és la vida mateixa. Perquè a la vida et passen coses i aquestes coses no són cap preu a pagar. I per això m'agrada que alguns lectors que ja han llegit el llibre em diguin que els sembla un cant a la vida. Hi estic d'acord: aprendre això és viure.

El principi de la novel·la és el final. 
—Sense ganes de destapar res, però et diré que la frase final del llibre és escrita amb la voluntat que algun lector quan l'acabi de llegir torni a l'inici, al primer capítol, i acabi el llibre havent-lo recomençat. M'agradaria que passés.

La novel·la comença amb una escena que provoca sorpresa: un home nu, estirat en una gandula, pren el sol, es deixa amarar pel sol. El sol i el tedi. L'home, ja gran, que espera, ens prepara per al record, que arriba en el capítol següent, on és un nen de vuit anys que celebra l'aniversari amb el seu pare, anant a les atraccions del Tibidabo. I ell és feliç perquè la seva mare, una dona amargada i dominant, no hi ha anat, i se sent a prop del pare…
—Tot això no ho dic pas, però la manera com t'ho explico et dóna el context que tu fas teu. En literatura sempre he diferenciat molt entre el dir i l'ensenyar. Jo m'esforço a ensenyar, no a dir, tot el que passa. Perquè en una novel·la la cosa important són els personatges i les escenes.

L'home nu del principi i la idea d'ensenyar que ara explicàveu m'ha fet connectar amb el sexe explícit que conté la novel·la.
—Per primera vegada entro a fons en el dormitori dels personatges. I mostro el sexe d'una manera explícita perquè m'ho demanava la història. Però jo volia una sexualitat explícita sense so de violins. Hi ha un paràgraf a la pàgina 216 que explica molt bé això. Diu: «I quan el penis li queda fora del tot, sense esperar ni un segon més, el Marià ejacula i deixa una clapa de mel blanca als pèls púbics de la seva dona, que ho palpa i li mana que porti de seguida el rotllo de paper de vàter per netejar-se, en comptes de posar-li el palmell a la cara o llepar-se els dits, que és el que hauria fet la Teresa i el que fa ara el fantasma de la Teresa, que mentre llepa riu. Per esborrar de pressa aquesta rialla, el Marià s'aixeca, porta el paper higiènic, ajuda l'Anna Maria a netejar-se, s'ho emporta tot, ho llença al vàter, es renta les mans, comprova que els nens encara dormen, torna a l'habitació i es fica al llit.»

Després hi ha el tema de la restitució, una idea que també sorgeix en la infantesa de Marià Solvell: quan, arran de la vaga dels tramvies del 1951, ell i la seva mare topen amb un manifestant ferit que té una dent esberlada. Aquesta imatge minúscula se li ficarà al cap i a partir d'aquí sorgeix la idea de reparació i restitució, que el portarà a estudiar per a dentista. Una restitució amb diverses lectures també.
—Sí, lliga molt amb aquesta vida enfangada: Marià desenvolupa la convicció que és possible de restituir i reparar el dany, que el bé combati el mal. I al final de la seva vida acaba comprenent que el dany forma part de la vida. Ell s'ocupa de restituir les dents malmeses, però té grans dificultats a restituir allò que li manca a la seva vida. Mentre és a la consulta restitueix i refà el dany, però fora de la consulta és incapaç de dur a terme aquesta acció. I això el preocupa. En aquells anys el concepte de resiliència no s'havia desenvolupat encara (ha, ha). Però la vida no funciona com funciona la consulta.

En els dos primers capítols es desplega una gran càrrega emocional. Tanmateix, després el narrador es distancia i mostra l'esdevenidor de la vida de Marià Solvell amb una certa fredor. Per què?
—Jo no parlaria de fredor, sinó de contenció. Totes les meves novel·les tenen contenció. La raó: esquivo el sentimentalisme ensucrat. És una contenció saxona més que llatina. I està bé, perquè el lector és intel·ligent i entén què s'expressa en la novel·la. Jo sempre dic que el lector t'acompanya i el llibre ja no és com tu pensaves, sinó com el lector el viu. Mira, el personatge de la Teresa n'és la prova: uns lectors diuen que és una harpia, uns altres una seductora, uns altres una bruixa i hi ha lectors que la veuen com a víctima. La Teresa és tot això, perquè el judici moral sempre és del lector. I això m'interessa més que donar-ho tot mastegat.

Joan Josep Isern, en la crítica publicada a VilaWeb, comentava que no entenia per què dèieu que la vostra era una novel·la sobre l'entusiasme.
—En Joan Josep Isern fa vint-i-cinc anys que em llegeix i m'ha llegit molt bé i el que digui sempre és ben rebut. Es refereix al final de la vida d'en Marià, que no li ha anat gaire bé, però en Marià et diu que val la pena de viure amb entusiasme també el penediment, la culpa, el dolor. Tot això exigeix entusiasme per viure. I penso que el lector només passa bons moments en la novel·la, perquè és una història que explica que la vida, amb totes les seves complicacions, val la pena de viure-la amb entusiasme, que cal assumir amb entusiasme els mals moments també.

Aquesta novel·la vol passar comptes amb el franquisme i la transició espanyola? Ho dic per algunes escenes minucioses que expressen perfectament la grisor de la societat catalana d'aquell temps i pels personatges despolititzats que hi apareixen.
—No, no vull passar comptes amb els personatges, perquè defenso que van fer allò que havien de fer: adaptar-se a les circumstàncies. Som nosaltres ara, a partir del 2010 més o menys, que recriminem a les generacions anteriors que fessin un país massa conformista. Però no podem passar per alt que també són els herois de la nostra llibertat. I no vull fer cap judici sobre aquests protagonistes no compromesos, perquè potser sí que eren conformistes, però en quina societat van néixer? Més val quedar-se amb les coses que van intentar fer.

Men?ame