01.09.2014 - 02:22
Rep la invitació d’escriure per a aquesta tan important efemèride amb orgull i responsabilitat, i em fa vertigen tornar la mirada enrere en el temps per comprovar que fa mitja vida que vaig començar el BUP d’aquells anys. Per al lector adolescent li pareixerà una barbaritat de temps, però per a mi encara és un record transparent i cristal·lí, com si fóra ahir.
Vaig fer el pas de l’escola pública Elies Tormo a l’institut Josep Segrelles amb moltes ganes de conéixer gent nova i eixamplar el meu horitzó, tenint en compte que la meua infància la vaig passar en una escola que es troba a dos-cents metres de la casa on vivia. Anar a l’institut havia de suposar per a mi trobar-me amb gent de molts altres pobles, aprendre més coses que ja per aquells temps m’interessaven, però també contemplava amb temor qualsevol canvi important en la vida, quasi com continue fent actualment.
Al final, com sempre, no fou per a tant. Guarde molts bons records d’aquell primer de BUP (actual 3r d’ESO) i també molt bones amistats que encara puc dir que mantinc amb més o menys intens lligam. El meu company de taula Jose Luis Maurell, Júlia Ens de l’Olleria, amb els qui tan bons moments vam passar, la meua gran amiga Mayte Amorós, de Muro; i com no Ricardet, d’Atzeneta d’Albaida. Altres noms importants per a mi en aquella classe del 1995 foren Benja, Delia, Inma Ragües i Meri Margarit entre molts altres que ara ja no recorde tan clarament. Amb alguns d’ells he compartit molt bons moments després a l’institut o als anys d’universitat i hui en dia encara mantenim el contacte tot i que cadascú fa la seua vida on la feina o altres circumstàncies l’han dut.
Aquell va ser l’inici per a mi, crec jo, de la forja de la personalitat i de les aptituds/actituds que després em farien seguir un camí i no un altre. El temor que tenia al principi es convertí en gust, estima i ganes de participar als processos propis de la institució. Vaig ser delegat de classe en quasi tots els cursos, representant dels alumnes al consell escolar, membre de la comissió de disciplina i també representant al consell escolar municipal. Allí vaig conéixer més internament el funcionament de l’institut i més de tu a tu molts professors. Recorde que vaig fer campanya electoral i tot amb enganxines incloses perquè em votaren, i anàvem una companya i jo classe per classe demanant el vot als estudiants. Eren anys convulsos, crec que no hem canviat massa en tots estos anys i seguim lluitant pel mateix, per una educació de qualitat. Féiem vagues ara i adés, enviàvem cartes al Síndic de Greuges però no recorde haver aconseguit massa coses. Vaig rebre fins i tot la invitació de pertànyer a un sindicat d’estudiants de secundària.
Una altra vessant que vaig poder desenvolupar a l’institut va ser la literària. Esperava amb impaciència la llista de llibres a llegir tant en castellà com en valencià i me’ls comprava prompte i me’ls llegia amb avidesa, alguns fins i tot en un parell de dies. Participava als concursos literaris en totes les modalitats, narrativa i poesia en valencià i castellà i quasi sempre guanyava en algun d’ells. Era quasi una tradició a final de curs arribar a casa amb el butlletí de notes i un paquet amb llibres per a llegir durant l’estiu. Gràcies a aquests feixos de llibres vaig saber de García Marquez, Edgar Allan Poe, J.D. Salinger amb la seua impressionant obra ‘El guardián entre el centeno’, que encara a dia de hui em seguix captivant i molts altres autors i autores que han fet de la literatura la meua passió que m’acompanya al llarg de la meua vida.
També he de reconéixer que vaig comprovar que no m’interessaven massa els títols que proposaven en molts cursos de literatura i em buscava jo els meus autors preferits i llegia les seues obres a banda de les obligatòries de classe. Aquest esperit de rata de biblioteca també va nàixer pel costum de fer els deures sempre a la biblioteca pública del poble, on vaig fer gran amistat amb Josep Moll. Allí vaig llegir moltíssimes obres de Julio Verne i quasi totes les novetats que anava publicant Bromera. Fullejava els diaris i veia normal buscar les paraules que no sabia al diccionari o a l’enciclopèdia. Internet existia, de forma molt incipient però existia. Vos puc garantir que vaig ser un dels primers a conéixer Internet al poble. El van posar a l’ajuntament i al poc mon pare el va posar a casa amb un módem de 36.600 bps que feia un soroll horrorós cada volta que el connectàvem a la línia telefònica. Vaig descobrir un món diferent, no hi havia massa cosa a Internet, ni tan sols tarifa plana, però recorde que vaig usar aquesta eina tan desconeguda en aquell temps per buscar informació i posar-la a les referències bibliogràfiques dels treballs. Hui en dia, ningú no dubta del poder i la capacitat de proveir informació que té Internet, però en aquell temps no existia ni Google, ni Amazon, ni cap xarxa social, ni la Wikipèdia ni res d’això. Tan sols el buscador Altavista era un poc més potent i al poc temps va nàixer el famós Hotmail amb comptes gratuïts de correu electrònic amb sols 1 MB de capacitat. Encara mantinc el compte de hotmail com a testimoni d’aquella prehistòria tecnològica.
Joan Olivares va guanyar el premi de literatura eròtica amb ‘Dies de verema’ i em vaig dir a mi mateix que algun dia escriuria un text i el publicaria. Vaig començar a escriure esporàdicament alguns poemes i a guardar-los en una carpeta i van poder veure la llum fa uns anys en forma d’un poemari eclèctic anomenat ‘Mikrokosmos’. Una volta parit el primer llibre, els següents ja han vingut en forma de traduccions, relats en antologies, microrrelats, articles, etc. amb la ferma idea de no parar.
Tercer de BUP (1r Bat) va suposar molt per a mi. Vaig rebre una beca dels Eurocursos per estudiar un mes a Irlanda en aquells anys convulsos de conflicte armat en aquell bell país verd i música celta. Aquell fet sens dubte em canvià la vida. Vaig descobrir que em podia comunicar en anglés amb el poc que dominàvem la parla i el poc que s’ensenyava ací perquè ens expressàrem en anglés i vaig decidir que em volia dedicar a estudiar més la llengua anglesa. Vaig acabar COU (2n Bat) sense massa dificultats ja amb el cap pensant en la universitat de València per fer filologia anglesa.
L’institut Josep Segrelles ha tingut presència en la meua vida més enllà de ser estudiant. Vaig acabar la universitat en el temps establert i vaig fer el Curs de Adaptació Pedagògica a la Universitat Politècnica, un paradís que desprenia flaire de diners i campus a l’estil americà. Jo que havia estat acostumat al meu campus urbà de Blasco Ibañez, el ‘poli’ em pareixia un paradís per la qualitat de les instal·lacions. Bé, vaig acabar aquell tràmit i vaig demanar fer les pràctiques al meu benvolgut institut d’Albaida. I allí hi vaig anar. Corria l’any 2004 i em trobava traduint llibres per a una empresa d’historiografia i podia combinar les pràctiques pel matí amb Isabel Guerrero amb la traducció de vesprada. Vaig aprendre prou, especialment el dia a dia del professor. És una llàstima que hàgem d’emprar més d’un quart d’hora habitualment per posar ordre a la classe en compte de dedicar-nos a fer classe pròpiament.
Si heu arribat fins a aquest punt del text us preguntareu a què em dedique actualment. És sorprenent. a totes les passions que tinc a la meua vida. Als anys d’universitat em vaig especialitzar també en l’àrea de traducció per obrir més el camp laboral i ara treballe en una empresa tecnològica com a traductor d’articles, textos, vídeos, fullets, planes web escrites en anglés científico-tècnic, i alhora faig algunes poques classes d’anglés a l’escola d’adults. També busque obsessivament temps per llegir els llibres que m’interessen i també per escriure poesia, contes o el que em vinga en ment.
Si us puc donar algun consell als joves estudiants de hui en dia (i això em fa irremediablement sentir-me un poc major) us diré que no tireu mai la tovallola. Feu tot el possible per aconseguir el que us proposeu. Tampoc us proposeu objectius diferents cada dia ni coses inabastables. No perdeu el temps amb menudalles i treballeu de valent per arribar a un objectiu. Mai no li deureu res a ningú i eixa satisfacció dels cims costosos però finalment coronats és molt gratificant. Jo crec en la joventut, sou el futur i sou el present de la nostra societat i cada volta hem d’estar tots més ben formats en un món tan competitiu. Ser bo ja no és suficient, has de ser el millor. Hem avançat molt en tots aquests anys que us he contat, a la vista està que l’institut no és el mateix i en molts altres àmbits el món ha canviat moltíssim però no són temps fàcils per a ningú. Em quede amb una frase que vaig escoltar la setmana passada de l’organitzador dels tests PISA on Espanya queda sempre tan mal parada: ‘Heu d’aprendre a pensar de forma creativa, a buscar solucions apropiades per a problemes en canvi constant. Les empreses ja no et pagaran mai pel que saps, Google ho sap tot, et pagaran per alò que ets capaç d’aportar a l’empresa’.
Fins prompte.
