Els dies escrits del poeta Ponç Pons

VilaWeb
Joan Josep Isern
04.07.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Des de fa unes quantes setmanes es pot trobar a les llibreries del país un llibre molt especial. Forma part de la col·lecció de poesia dels Quaderns Crema, tot i que, ben mirat, el que el lector trobarà en aquestes dues-centes pàgines no són poemes convencionals, sinó un recull de gairebé mil cinc-centes reflexions escrites en forma d’aforisme. El llibre porta un títol que no passa gens desapercebut –‘El rastre blau de les formigues’– i l’home que el signa és el poeta i professor de llengua i literatura Ponç Pons, nascut a Menorca l’any 1956.

Amb cada petit rajol d’aquesta generosa bòbila el poeta Pons ha construït un esplèndid mosaic ple de detalls i matisos que, com no podia ser altrament, quan el contemplem en conjunt ens presenta un meticulós retrat interior de l’home que l’ha anat escrivint i vivint.

Recepta de vida: austeritat i bondat

No és cap filigrana retòrica, això que acabo de fer tot ajuntant els verbs ‘escriure’ i ‘viure’, perquè són dos conceptes que l’autor té totalment integrats fins al punt que ja fa temps (i uns quants llibres) que ens explica que el que ell fa és ‘escriviure’.

Aquesta recepta de vida es basa en dos factors: ‘L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida’ (p. 9) perquè, fet i fet, com deia més o menys l’evangelista, ‘La bondat ens farà lliures’ (p. 78). Un capteniment obert que demana una actitud generosa perquè ‘Si per por que et crucifiquin creues els braços davant del món, et perdràs la màgia d’abraçar-lo’ (p. 56). Però també una bondat vigilant, activa i no gens panxacontenta, perquè ‘Tenir principis no assegura cap bon final’ (p. 160).

I al costat d’aquesta bondat Ponç Pons reivindica la passió fins al punt que tot ‘El rastre blau de les formigues’ podria ser llegit perfectament com la carta de navegació d’una vida marcada per la passió perquè, desenganyem-nos, ‘La passió és el combustible de la vida’ (p. 55). Una passió que ell fa extensiva també a la seva feina de mestre: ‘L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes’ (p. 64). Això sí, tenint molt clar que ‘La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre’ (p. 155).

En aquesta recepta de vida el poeta Pons sap molt bé quins exemples cal seguir: ‘Convé tenir referents, mestres, models… i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves’ (p. 23). Uns referents, però, que quan es llegeix el llibre percebem de seguida que fan curt, perquè, per les seves pàgines, Ponç Pons hi va fent sortir gent tan recomanable com Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txèkhov, Dante, Cervantes, Homer, Giono, Lobo Antunes, Montaigne, Wittgenstein, Walser o el seu estimadíssim Fernando Pessoa. Res d’estrany, d’altra banda, ja que ‘Intent ésser un home natural, com recomanava Rousseau, però amb llibres, música i cine’ (p. 165). 

El pas lent del temps, l’illa

Tot aquest programa de vida comporta una noció del temps molt diferent de l’habitual: ‘He sembrat un magraner. Jo el veuré créixer, ell em veurà morir’ (p. 33). Els ritmes, però, són diferents perquè ‘De joves volem ser el centre del món. En madurar, el que volem és estar-ne un poc al marge’ (p. 42).

De tot plegat en resulta el retrat d’un home que, sabedor del que renuncia, assoleix un notable grau de llibertat –‘Fa temps que exercesc el dret a estar desinformat’ (p. 53)– que li permet de dir ‘Visc en el meu interior. Escric a la intempèrie’ (p. 165). I, contra allò que opinava Einstein, el poeta Pons creu que ‘Déu no juga a daus, només a amagar’ (p. 27) i té molt clar que ‘Resem a un Déu que amb els segles s’ha tornat vell, sord i cec’ (p. 45)

Viure lliure –o, almenys, la pretensió de fer-ho– i puntejar el pas de les hores amb els ritmes dels llibres és gairebé un luxe –‘Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint’ (p. 20)– perquè al capdavall ‘Els dies escrits són més viscuts’ (p. 31). El programa existencial, doncs, té un objectiu clar, irrenunciable: ‘Vivim per escriure versos que donin sentit a viure’ (p. 144).

Tot això, però, no és teoria. Hi ha vivència i, sobretot, hi ha un escenari molt concret: Menorca. L’illa menuda i profunda que estima el poeta Pons –‘Aquesta illa és molt petita. No és pot anar gaire lluny. Però es pot anar molt endins’ (p. 145)– amb un amor no exempt, quan cal, de crítica: ‘Mentre deixem que ens destrossin el paradís del present, molts menorquins enyorem un paradís passat que no existia’ (p. 61).

Ofici de poeta

El poeta parla sense embuts: ‘La poesia crea addicció i genera ansietat quan no n’escrius. Jo veig el món en forma de poema’ (p. 22), cosa que no l’allibera de deixar la vida a cada vers, de ‘Reescriure i corregir per fer que sembli espontani’ (p. 17) i sabent les limitacions que arrosseguem perquè ‘Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure’ (p. 112).

Ponç Pons veu molt clar que els temps que li han tocat de viure no són els més adients per a la lírica. I ho fa explícit en unes quantes ocasions: ‘Aspirar a ser llegit, no a vendre llibres’ (p. 91), ‘El millor és que et llegeixin com si ja fossis mort’ (p. 94), ‘De vegades, que t’oblidin pot ser una benedicció’ (p. 95) i, sobretot, ‘Per sobreviure en el món literari són indispensables el perdó i l’oblit’ (p. 22).

Astut i estoic, el poeta no s’amaga gens de contemplar cara a cara la realitat que l’envolta en la societat literària del país. I ho veu clar: ‘Amb la mala llet que hi ha en el nostre món cultural, val més ser invisible que notable’ (p. 70). L’objectiu, però, no queda pas entelat per la boira baixa: ‘Cada poeta és un món. Cada gran poeta, un univers’ (p. 156) i la recepta ideal és saber ‘Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer’ (p. 28) sense oblidar, però, que ‘Més que un ofici, ser poeta és un desfici’ (p. 50) i que ‘El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores’ (p. 11).

La senzillesa i la passió de Ponç Pons ens donen una de les definicions més perfectes d’aquest miracle fugaç que anomenem poesia: ‘La poesia és allò que marca la diferència entre veure ploure i sentir ploure’ (p. 123). Ho voleu més clar?

Ofici de lector

Els dies escrits són, en paraules del poeta, més viscuts, sí; però l’ofici de lector és l’altra peça que fa funcionar el mecanisme: ‘Hi ha escriptors que llegeixen. Jo sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu’ (p. 58). Un parell d’aforismes reforcen aquesta idea: ‘Jo sóc jo i la meva biblioteca’ (p. 67) i ‘Quan acaba de llegir un llibre, el besa i li dóna les gràcies’ (p. 24).

I sempre, és clar, amb els clàssics al costat, donant sentit a l’existència –‘Ahir vaig acabar una antologia de poesia llatina i avui, com a homenatge, he sembrat un llorer’ (p. 18)– i apropant-nos a la divinitat: ‘La Bíblia és un conjunt de llibres inspirats per Déu. La Història de la Gran Literatura, també’ (p. 116).

El mosaic que ha confegit Ponç Pons és una engrescadora invitació al lector a trobar complicitats amb el poeta perquè ‘Un llibre també depèn de la qualitat del lector’ (p. 192). I a ‘El rastre blau de les formigues’ hi ha molt camp per córrer en aquest sentit. Un privilegi del qual hauríem de ser capaços de tenir-ne plena consciència perquè, com diu l’aforisme que tanca el llibre, ‘Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir…’ (p. 206).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any