05.06.2014 - 06:00
Salvador Iborra, el poeta valencià assassinat brutalment al portal de casa seva a Barcelona el setembre del 2011, deixà una bona part de la seva obra sense publicar. En concret, cinc poemaris i dotze narracions. Avui, amics i companys li reten novament homenatge al casal del Raval de Barcelona (Reina Amàlia, 31). I en aquest acte, per primera volta, s’hi llegiran alguns dels seus poemes inèdits. Sebastià Bennassar, escriptor i poeta i amic íntim d’Iborra, dirà uns quants dels setze poemes que havien de formar part del seu darrer poemari, en el qual treballava quan fou assassinat, i que mai no va poder veure la llum, fins avui.
Cap dels acusats a la presó, un d’ells condemnat i amb ordre de crida i cerca
Aquest homenatge és especial també per un altre motiu: aquesta primavera es va fer finalment el judici i el cas es va tancar. Amb tot, no són bones notícies: l’únic dels dos acusats que fou finalment condemnat en el judici, amb una pena de dotze anys i mig de presó, va fugir. Ara hi ha una ordre de crida i cerca sobre ell. L’altre acusat fou absolt per cinc vots a quatre del jurat popular. Vegeu ací la crònica del judici, que aportà proves noves i decisives.
En l’homenatge d’avui hi participen, a més de Bennassar, Marc Romera, Mireia Vidal-Conte, Jaume C. Pons Alorda, Mireia Calafell i Ivette Nadal. Tot llegiran poemes propis escollits especialment per a l’ocasió, a més d’un poema d’Iborra.
Us oferim un dels poemes inèdits d’Iborra, mai publicats fins ara, que Bennassar dirà aquesta nit:
Cartografia
En aquella direcció trobaràs les coses en què no participares,
la finestra oberta, el fiscal que només valora frases curtes,
en aquella direcció alguna cosa vol ser dita, rehabilitada,
la llinda del túnel obscur, la mirada que esgota un crit,
els punts cardinals, la camisa bruta, la cara de pòquer.
En aquella direcció les llàgrimes enceguen els ulls,
la veu s’ofega. Llenguatge, no paraula, sempre incomplet,
les lliçons que la vida dóna intraduïdes, incògnites,
amb somriures i dentadures, la lluna pedregosa,
que el qui sap escriure oblida, el sostre blau, la vida.
En aquella direcció el refugi, la part ninguna, gota gota,
quan ningú sap. Octubre tardà, indefensos, immensa vergonya,
l’heroisme, el pervenir de plomes negres, les solituds companyes.
En aquella direcció que per a mi no resten esperances,
tant diferent al que somniava, afortunats, estrafets, algun dia,
res no és possible, conquerir la llibertat, l’entusiasme d’una idea.
En aquella direcció, la cort dels imparcials, exili de la vida.
