Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  03.05.2014  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Ermengol Gassiot: 'La CGT i l'independentisme s'acaben trobant en el camí'

Entrevista amb el nou secretari general del sindicat anarcosindicalista CGT

Men?ame
 

Ermengol Gassiot (1972) és el nou secretari general a Catalunya del sindicat anarcosindicalista CGT. Escollit fa poques setmanes, Gassiot és arqueòleg, doctor en Prehistòria, i professor a la UAB. Tot just d'uns quaranta anys d'edat, forma part de la nova fornada de joves dirigents anarcosindicalistes. Té una relació fluïda amb els moviments socials, comparteix sense manies espai amb l’independentisme i a Terrassa va formar part de l'Assemblea d'Okupes. L’entrevistem telefònicament el 2 de Maig. 'Potser hauré de penjar de tant en tant, que he tingut un fill i vaig de bòlit'. Parla català, castellà, ’i un anglès, francès i alemany per sortir del pas i seguir una conversa’. Veu calmada, discurs pensat, aquest ha estat el seu primer 1 de Maig com a secretari general de la CGT.

—Us acaben d’escollir nou secretari general de la CGT. És l’entrada dels joves.
En el Congrés de Mataró es va elegir un nou secretariat format per gent que té de 42 anys en avall. Hi ha excepcions, però la immensa majoria som els joves que ens vam afiliar els anys noranta o directament els 2000. El 60 o el 70% venim de feines precàries. Busquem una simbiosi amb el sindicalista de cinquanta, seixanta anys, que té feina estable en una gran empresa amb la gent precària, de quaranta anys en avall, que pateixen un alta rotació en el mercat laboral.

—També teniu experiència a l’Assamblea d’Okupes de Terrassa.
Fa molts anys d’això. Però sí, el funcionament assembleari funciona a tots dos llocs. Ara, en una assemblea d’okupes la militànica es defineix per l’afinitat politica. En el món del treball també, però no tant. Jo em puc trobar amb una persona ideològicament poc afí però que comparteix la manera de veure els conflictes laborals. I pensa que la CGT tenim vora 14.000 afiliats, i una assemblea d’okupes és una cosa molt més reduïda.

—Com valoreu les manifestacions de l’1 de maig ?
Es confirma una tendència dels darrers anys. S’està creant un espai de confluència a l’esquerra social i sindical que cada vegada és més important a nivell numèric. A Tarragona, els sindicats majoritaris, unes 700,800 persones. Nosaltres, la CGT, l’Esquerra Independentista i la PAH, prop de 2.000 persones. A Lleida, les dues manifestacions eren similars, però la nostra amb gent molt més jove. A Barcelona també vam anar per la tarda. Es confirma l’erosió de l’esquerra institucional. I es confirma la lenta però progressiva referencialitat d’una esquerra alternativa. En aquest espai jo crec que a nivell sindical la CGT som un referent, en política institucional bona part anirà a la CUP, i a nivell social la PAH és un exemple. Tots volem un model de societat diferent, amb altres vies de participació i creiem que l’acció política s’ha de fer al carrer i no tant a les institucions.

—Quina és la relació entre la CGT i l’independentisme?
Anem als fets. En la majoria de les nostres convocatòries d’aquest 1 de maig les dues potes eren l’esquerra independentista i la CGT. Ha passat a Reus, Tarragona, Vic, Girona, Mataró, Vilafranca, Vilanova, Lleida. A Barcelona vam anar per la tarda. Compartim espai de lluita, compartim realitat i compartim la proposta de sortir al carrer. Segurament venim de trajectòries molt diferents que s’acaben trobant en el camí. Les discrepàncies diria que són més d’èmfasi que de fons. Aquest és un primer element. El segon element a tenir present és que el 58% dels militants de la CUP que també militen en un sindicat, ho fan a la CGT. Som el sindicat majoritari dins la CUP. Ho he llegit ara no em facis dir en quin dels llibres sobre la CUP. Això suposa un repte pel moviment independentista que, en teoria, no ens té com a referent sindical. Per altra banda, una gran part dels afiliats de la CGT ha votat les CUP a les autonòmiques. I això suposa un repte per l’anarcosindicalisme. El punt interessant, i amb això acabo: fa molts anys Joan Fuster ja va dir que en el nostre país hi ha dues grans tradicions polítiques. La que diu visca la llibertat i la que diu visca Catalunya. Fuster deia que els moments històrics on aquests dos moviments havien tingut confluència havien sigut molt pocs. Potser estem anant cap a un d’aquests espais.

—Per què sou anticapitalistes?
Perquè creiem que la base del capitalisme és la expropiació per part d'una minoria de la riquesa que produïm la gran majoria.

—Si s’hagués d’explicar la gran diferència entre la CGT i els dos sindicats grans (CCOO i UGT), quina seria?
Dues de fonamentals. La primera: el nostre objectiu no és buscar consensos amb el món empresarial. Per a nosaltres quan hi ha un conflicte laboral l’objectiu és fer una acumulació suficient de forces per evitar que l’empresa faci el que vugui. Entre un acomiadament i un manteniment de la plantilla no creiem que hi hagi un punt intermig. En canvi el sindicalisme majoritari normalment busca solucions intermitges. Acomiadeu menys, o amb unes condicions millors. Això fa que una part de la plantilla els vegi com els gestors de la situació. Nosaltres davant d’això diem: el conflicte entre el treball i el capital no permet que hi hagi solucions intermitges. Si hi ha explotació, hi ha explotació. No hi ha explotació a mitges.

—L’altra gran diferència és el model de presa de decisions.
Et posaré un exemple recent: el conflicte a Vilanova i la Geltrú en el servei de neteja. Som majoria al Comitè. L’empresa és Fomento de Constructoras y Contratas (FCC), amb seu a Madrid. L’empresa va i truca a la CGT i conviden el nostre home a un restaurant de Barcelona per negociar. Curiosament, era un restaurant de luxe. Per trobar una solució negociada al conflicte, deien. El nostre home els va dir: No no. Això no ho heu de parlar amb mi. Heu d’anar a Vilanova i parlar amb els treballadors d’allà directament. El de Madrid deia: ah, nosaltres sempre ho havíem fet així amb els sindicats majoritaris. Aquesta és una gran diferència: en el nostre cas els conflictes els lideren els treballadors afectats. Ells directament. No representants en un restaurant de luxe.

—Quan arriben les vagues, la CGT va per una banda i CCOO i UGT, per l'altra.
Depèn. Això depèn d’empresa a empresa. Per exemple, Panrico. La vaga la comença l’assamblea de treballadors, on CCOO és majoritària. La resta tenim una presència marginal. En el moment que la direcció de CCOO pressiona per desactivar aquesta vaga, els de CCOO desobeeixen la seva direcció i s’emparen en la CGT, perquè nosaltres sí recolzem la vaga i donem instruments legals. Aquest és un tipus de situació. N’hi ha d’altres. El cas de l'FNAC, per exemple. La CGT tenia el 40% de representació al Comitè d’Empresa. No arribàvem a tenir majoria. Quan els sindicats grans es despengen i el Comitè es fa enrere i desconvoca la vaga, nosaltres ens quedem en solitari. Això passa molt sovint. I surt molt poc als mitjans de comunicació. A vegades hem de lluitar contra l’agressivitat dels nostres propis companys que s’han retirat de la vaga per ordres de les direccions.

—Molt poca gent s’afilia als sindicats.
L’estat espanyol és un dels països amb una sindicació més baixa i un dels llocs amb una taxa d’atur més alta i amb el salari mínim interprofessional més baix.Si hi hagués més afiliació, els sindicats no dependrien tant de les empreses i l’administració. Es podrien mantenir unes postures de major bel.ligerància. Perquè la moderació dels grans sindicats d’aquest país arrossega al cojunt del moviment obrer, i això ens perjudica. Si fossim més, no ens passaria. Tenir sindicats més forts hauria fet que algunes mesures s’haurien trobat amb una resistència molt més gran. No sé si ho hauríem frenat però la precarització de la gent jove hauria estat molt menor.

Men?ame